Els cossos escultòrics de Spínola, uns deu en total, esquitxen aquí l'espai, afegint pinzellades marronáceas al gris que domina la sala. Passades entre si i vistes des de diferents punts, semblen peces que formen part d'una coreografia assajada: sòlides, fermes, absolutes. A primera vista em destaca el color marronáceo que em dona una pista quant al material de les peces. Les formes desconegudes de les escultures i les seves brillants superfícies rugoses ens pregunten què són i com estan fetes. En aquesta exposició tinc la sensació que començo de zero, em veig en la necessitat d'adequar-me a aquest nou llenguatge.

Julia Spínola (Madrid, 1978) es dedica principalment a l'escultura, encara que treballa tècniques com el dibuix i la serigrafia. En el nostre context és un artista conegut, referent de molts creadors i els ressons dels quals de la seva metodologia de treball podem trobar en els nostres artistes més pròxims. Al juliol de 2020 l'espai Artiatx va obrir les seves portes amb l'exposició Rojamente de Spínola i l'artista madrileny també va participar en les jornades d'Eremuak. En aquesta ocasió, l'Artium de Vitòria-Gasteiz ofereix una exposició en solitari en la qual es mostren obres de l'última dècada juntament amb altres peces de nova producció. Si bé és cert que la instal·lació de les peces, les relacions que s'estableixen entre elles i les converses, provoca noves lectures al visitant.

Es una exposició que literalment es veu en les tenebres, és a dir, no hi ha llum artificial que il·lumini les obres d'art, i no s'atribueix a les peces l'homogeneïtat que solen exigir els museus. Per contra, la llum natural que entra pels quatre o cinc bous situats en el sostre és l'única font lluminosa que il·lumina l'espai, totalment variable en funció de l'estació de l'any, l'hora del dia i el temps. Aquest factor és el que confereix a l'espai i a les peces que hi ha en ell una capa atípica i exigeix un esforç a la nostra mirada. La falta de llum fa que al principi les obres es vegin deformades i difuminades, formes retorçades inidentificables. Cal acostar-se molt a les obres d'art per a ser amos dels matisos superficials i observar l'acabat de les formes de fibra vegetal. Llavors descobrirem que les escultures que tenim davant semblen milfulls de tonalitat marró, grisa i rosa.

En 2018, Spínola va donar el nom de Lubricán a l'exposició que va realitzar en el centre CA2M de Madrid, terme que fa referència a la llum atmosfèrica que es produeix quan el dia passa la nit, i viceversa, quan la nit passa el dia. Aquesta claredat ens transforma totalment la nostra percepció dels objectes, i aquí està un dels centres d'interès de la recerca de l'artista, també present en l'exposició d'Artium.

L'arquitecte Le Corbusier va idear un sistema de mesurament anomenat Modulor per a les seves construccions, organització d'espais i disseny de mobiliari, adaptat a les dimensions i proporcions de l'home. En l'exposició de Spínola s'aprecia una presència de la persona, amb escultures realitzades a la grandària de les persones. Em crida l'atenció una escultura de fibra vegetal en forma de sílex, de gran grandària i aspecte inflat. L'artista realitza una transferència volumètrica d'un sílex de pedra descobert fa 4.000 anys. La mateixa operació s'aprecia en Rizo (2023), una escultura que, partint d'uns cabells arrissats, augmenta la seva grandària i el tridimensional. Aquest últim penja en la petita habitació més expulsada de l'espai central, en tensió, amb foscors, a penes és una forma difuminada. Com després he llegit, l'artista ha realitzat escultures d'entre 1,27m i 1,55m, equivalents a l'altura de les persones, és a dir, són formes i grandàries que els cossos reconeixen.

Quant a la metodologia de treball de l'artista, sovint part d'una col·lecció de textos i referències que recull en les seves lectures, escrits o conferències, aquí i allà, referències i idees. Les respostes, reflexions o derivacions d'aquests passatges són les que reflecteix en les seves escultures com les anotacions que es prenen en un quadern. Per tant, aquesta exposició pot llegir-se com una coreografia de fragments, d'aquí el títol pròpiament dit, fragmentat, seguint una seqüència d'idees: Persona, foto, còpia. Mantenint aquesta idea arribo a Frase (objecte). Visita a la planta de BOCA (2013-2018). En el sòl trobem objectes que se situen en el vessament d'un cafè (una sabata, grans d'arròs, un test buit…), és un recorregut sense principi ni fi, la formalització d'aquesta frase que no acaba o la part musical d'una partitura ja iniciada. Hi ha vivències que succeeixen en un continium, a través de l'observació, de l'acumulació, dels fragments... Aquí podem situar aquesta exposició.