Bangladesh està situat en el delta més gran del món, el del riu Ganga. Gràcies als sediments aportats pels rius Ganga i Brahmaputra, compta amb una de les terres més fèrtils del món, la qual cosa ha fet que 170 milions de persones visquin en aquest país que només té el setè lloc de la superfície d'Euskal Herria. Els seus marges són molt llisos i la seva altura és baixa: si el nivell de la mar pugés un metre, el 10% del territori estaria submergit de manera intermitent o permanent i l'aigua salada penetraria més cap a l'interior. Si això no fos suficient, el país més vulnerable del món davant els ciclons tropicals és Bangladesh, que a més de ser humil, es troba en el marge del golf de Bengala, on es produeixen freqüents ciclons i marees tempestuoses associades. L'oceà també produeix monsons que sovint produeixen inundacions. No és d'estranyar que la costa de Bangladesh sigui una de les zones més fràgils del món.
Segons l'economista Qazi Kholiquzzaman Ahmad, en 2050 les persones refugiades poden estar entre 50 i 60 milions. Segons el Bangladesh’s Soil Resources Development Institute, entre 1947 i 2009 s'han embarcat 1,056 milions d'hectàrees, equivalent a la meitat de la superfície del País Basc, i la salinitat dels sòls ha augmentat un 26% en els últims 35 anys. A l'illa de Gabura, els habitants ja no tenen aigua dolça i han de recórrer llargues distàncies diàries a la recerca d'aigua. Com el cultiu no produeix res per la sal, cada vegada més població passa a conrear quisquillas o llagostins, en absència d'altres solucions, amb el consegüent perjudici marginal: la desaparició de manglars.

La costa a la recerca de solucions

Aquestes condicions van condicionar el desenvolupament d'un ecosistema molt singular, en el qual es troba la major manglars del món, la selva de Sundarbans, el patrimoni mundial de la UNESCO, la zona de Ramsar i la reserva de la biosfera. Les dues principals espècies arbòries del lloc, denominades bengalieras sundri i gewa, habiten en la zona intermareal, amb part de les seves arrels en l'aire durant la baixamar i aquestes arrels en la plenamar. La seva capacitat de desenvolupament en aquests fangs salobres ha permès crear un ecosistema ric que alberga a 453 espècies. Però fins quan? Per a protegir-ho així i perquè la producció de llagostins sigui sostenible, la Fundació Global Nature ha impulsat un programa per al desenvolupament de l'acuacultura integrada de manglars. En aquest cas, abans de retirar els manglars, els trasplanten en els propis vivers, on creixen els llagostins, venent posteriorment sota una certificació. Encara que això no soluciona la dependència de les exportacions, almenys revincula la replantació de manglars amb interessos a curt termini. En un nivell superior, no obstant això, l'estatut de protecció d'aquests manglars és obsolet, ja que les actuals condicions de salinitat han desplaçat cap a l'interior els hàbitats de les principals espècies i la falta d'actualització de les àrees de protecció dificultarà la protecció de l'ecosistema.

En el Sud-est, a l'illa sense manglars de Kutubdia, s'han plantat esculls articiales per al desenvolupament d'ostres. Segons un experiment liderat pel biòleg marí Mohammed Shah Nawaz Chowdhury, de la universitat de Chittagong, les ostres esculls poden reduir l'erosió en un 54%, acumular sediments de 29 centímetres en un any a l'interior de l'escull i afavorir el desenvolupament de marenys marins a l'exterior. Entre els beneficis col·laterals es troba la presència de percebes, crancs de manglars i diverses espècies de peixos que poden ser aprofitades per pescadors locals. Segons Chowhudry, un petit escull pot generar beneficis per a totes dues famílies a partir de les captures d'aquest cranc.

A més de la costa, en els terrenys riberencs també es troben les zones afectades per l'augment del nivell de la mar i la sal. Algunes d'elles submergides durant set mesos a l'any. Per a combatre-ho, un grup de pagesos de la regió de Mugarjhor reaviven una antiga tècnica: les hortes flotants. Es tracta d'estructures tipus almadía, fabricades en bambú i hiazinto aquàtic normal, d'entre 60 i 120 centímetres d'altura. En ella acumulen encenalls de fusta i fibra de coco com a abonament, i llavors de carabassa, espinac o ocra. Els homes porten aquestes almadías a l'aigua, però les dones les preparen, assumint aquest dur treball de mesos. A més de les iniciatives d'Auzolan, l'Institut de Recerca de l'Arròs de Bangladesh (“Bangladesh Arrissi Research Institute”) ha creat nous tipus d'arròs, que poden créixer en terres amb salinitats de tres vies diferents a les tradicionals.

Escassa col·laboració augmenta els desequilibris de gènere

Encara que els Bangladesh han desenvolupat invencions amb recursos locals, bàsicament compten amb suport material per a poder fer menys. Segons Fazle Rabbi Sadeque Ahmed, portaveu de l'organització per al desenvolupament Foundation, Palli Karm-Sahaya, els països desenvolupats han arribat de moment a Bangladesh molt pocs fons d'ajuda compromesos a nivell de Nacions Unides. Això afecta més a les dones que als homes. De fet, segons un estudi de l'Organització Internacional per al Mitjà i el Desenvolupament, les famílies encapçalades per una mare són més pobres i han de destinar una major part dels seus beneficis als desastres que les que tenen un pare al capdavant, la doble part. Allí on no hi ha aigua dolça són les dones les que han de fer quilòmetres diàriament per a causar-los l'aigua. I amb la cura dels nens i nenes al seu càrrec, no tenen la mateixa facilitat de desplaçament que els homes, per la qual cosa són més vulnerables. Tot això, de moment, segueix en un angle cec de decisions.