En la plaça Urdanibia d'Irun van quedar Iraitz Agirre Aranguren (Arrasate, 1983) i Iván Gómez Gutiérrez (Irun, 1984). No tenien coneixements previs. Un projecte, o el projecte d'un projecte, va ser el que va impulsar aquest encàrrec en la plaça més coneguda com a Moscou. Un projecte sobre l'Illa dels Faisans: La seva intenció era presentar-se a la convocatòria de la beca de recerca Ribera de l'Ajuntament d'Irun 2018 per a la seva posterior execució com a tàndem, combinant la part artística (Gómez) amb la recerca antropològica (Agirre).

L'assumpte en si, la manera de treballar, la interdisciplinarietat del projecte i l'acta d'aquella primera reunió que va quedar plasmada en un tovalló, tot ha estat una miqueta atípic fins que cinc anys després es va publicar el llibre Intzura. No és d'estranyar, per tant, que el resultat no cap en els cànons tradicionals, és un assaig? Text teatral? Llibre d'història? Treball antropològic? Potser tots alhora? I potser una mica més? Després de parlar amb els autors, la classificació del resultat no és fàcil. Aguirre ho ha definit en un moment com “l'assaig de l'assaig”. Tal vegada la paraula “artefaktu” serveix per a definir-la, d'una banda, perquè és un llit prou ampli per a cabre tots els corrents que subjeuen al llibre, i per un altre, perquè la paraula “dispositiu” apareix en dues en el mateix llibre, en el text inicial d'Agirre, i quan Gómez la completa com a final.

Un dispositiu de llibres sobre l'Illa dels Faisans (Inca, Compania, Illa de la Conferència), publicat acte-produït pels autors, que no està a la venda en les llibreries tradicionals - intzurauhartea@gmail.com es pot obtenir un exemplar en contraban escrit a través de l'adreça intzurauhartea@gmail.com), i que partint de la part més petita de la terra que comparteixen tots dos estats en aquest món, posa en dubte la història oficial, la pròpia història, i la pròpia percepció d'Euskal Euskal Herria.

Gómez sosté que, a l'ésser d'Irun, tenia aquesta illa des de fa temps. “M'interessava la idea de l'illa en si mateixa, com una cosa separada d'altres coses, i a més, com està entre dues aigües, i com en el meu treball com a artista l'aspecte relacional és molt important, li podia ficar la mà des de moltes parts”. L'aproximació inicial d'Agirre va ser altra: “Políticament, l'illa és una cosa estranya per als bascos. Sabia que en ser condomini el límit es desplaça dues vegades a l'any, etc. I en reunir-se amb Iván, ell ja venia d'estudiar la figura de Velázquez i tenia molta informació sobre la història escrita. I jo, dels buits, em posava amb un munt de preguntes: des del feminisme i l'euskaldunidad volia mirar tot el que la història oficial no conta”.

Relacions, llacunes, un lloc indeterminat i separat, obres artístiques relacionades, identitats col·lectives... No són argiles dolentes per a començar a treballar. El mateix dia de les seves trobades se'ls va ocórrer fer una sèrie d'entrevistes sobre l'illa i, a partir d'elles, escriure un llibret d'una obra de teatre. Aguirre recorda que van tenir al cap el model de la tovera, que va participar en els teatres populars que es van realitzar en l'Alt Degui amb la tradició de Lapurdi. Gómez afirma que també els va interessar des del principi la idea de l'assaig, “no com un intent de reflexió, sinó com un intent, en el sentit de fer alguna cosa. No per a acabar, només per a fer el mateix exercici, gairebé com si fos esport”. És a dir, no van voler escriure un assaig que busqui una conclusió clara recollint arguments sobre un tema concret. I a més, atès el sentit de l'exercici, l'assaig pot tenir molt a veure amb l'esperit del teatre: “Hem utilitzat aquesta idea: ‘Assajarem, a veure com ens surt això’, explica Agirre.

“Però els entrevistats que triem no donaven per a un teatre, sinó per a escriure vuit llibres diferents”, ha afegit. Sagrari Arrizabalaga, archivista de l'Arxiu Municipal d'Irun, l'activista feminista Edurne Epelde, l'artista Maria Ruido, el bertsolari Amets Arzallus, l'antropòloga Maggie Bullen, el periodista Eneko Bidegain, l'arquitecta Valvanera Nieto Donemiliaga, guia del monestir de Kukulaga i l'arquitecte Anartz Ormaza. No obstant això, en Intzura no apareixen transcrites directament aquestes converses. L'atribució de les declaracions és especial, diferent del que es fa en els treballs de recerca habituals o en la premsa, perquè aquest llibre és com el riu i va en ziga-zaga entre els marges dels gèneres. Gómez ha explicat que “fent un gest a la literatura contemporània”, després de transcriure les declaracions de les persones entrevistades, tot aquest text ha estat lliurat a través de vuit personatges: Bat Gizona, Dona Dues, Garson Trois, Miss Four, Bost, Sei Anderea, Doctora Set i Vuit Burua. Aquests personatges han estat representats a l'illa al voltant d'una taula plena de documents antics. “Creuen que sota aquests papers hi ha un sistema ocult”, s'explica al principi del llibre. A través d'aquesta posada en escena s'ha pretès que cada lector imagini a aquests personatges que estan pensant junts, sense especificar qui va dir realment les frases del llibre.

Una vegada localitzats alguns temes dins de cada entrevista realitzada, els van tallar de les transcripcions originals. Gómez considera que es tracta d'una “escriptura més pròxima al collage”, “allunyada de l'escriptura lineal”. A més, han pres la decisió de posar de manifest els talls del collage, “a pesar que podrien ser literalment maldestres, perquè el seu pes com a pista de composició artística resideix en què el text tingui aquestes fractures”. Aguirre afegeix: “Teníem molt clar que el treball havia d'estar nu, que deixaríem al descobert errors, malaptesa…”. El llibre transmet una idea de liminalidad a través d'aquesta mena de decisions: En la Companza, a l'Illa dels Faisans, a l'Illa de la Conferència, en l'Intzura, en aquest inidentificable objecte geogràfic situat en el centre de les aigües del Bidasoa, on res està ancorat en definicions concretes, a pesar que alguns volen fer entendre el contrari. I l'objecte artístic-filosòfic que han format en col·laboració també vol expressar-lo materialment. També volien portar aquesta aposta més lluny, deixant els fils que s'utilitzen per a enquadernar el llibre solts, sense coles, per a donar més sensació de fragilitat. Però en la impremta ho van considerar impossible.

“En aquest projecte hem utilitzat la idea d'Iceberg. És a dir, que l'illa té una profunditat que cal perforar cap a dins. Per a això, comencem a buscar coses i a introduir els nostres descobriments en el projecte. També ha tingut l'emoció d'un procés arqueològic”, assegura Gómez. El treball arqueològic que no s'ha dut a terme a l'illa, per cert, com han recordat els autors del llibre, no s'ha realitzat cap calicero a l'illa per a veure si queden restes de metralla de les guerres que s'han succeït en els últims segles en la zona del Bidasoa. “És graciós, perquè els papers diuen algunes coses, però no s'ha volgut demostrar si això és cert o no. Li fa pensar fins a quin punt la història oficial té interès a saber què va ser l'illa o si ha volgut deixar una rondalla”, explica Agirre.

Aquesta contradicció apareix de forma bastant paròdica en el llibre, a través de Dona Dues: quan altres personatges comencen a fer hipòtesis sobre la història, aquest personatge els recorda contínuament que cal consultar els TEXTOS, així en majúscules. “Just ho deia l'arxiver d'Irun amb freqüència, ‘això no apareix: L'immigrant portuguès que va morir intentant travessar el Bidasoa ho sap tothom, però no està en els papers’. I ell ens va agradar moltes vegades que parlés d'això, perquè ell és el que coneix els papers, i ens deia que segurament algunes coses no apareixien”. Gómez opina que hi ha tendència a pensar que la veritat està en els textos. “I el nostre exercici ha estat pensar per què s'escriuen els textos, per a què s'escriu alguna cosa. Això és cert, perquè es vol que sigui així. Per tant, també hem volgut qüestionar el treball que hem fet nosaltres amb l'arxiu. Perquè hem fet un treball d'arxiu, però no sols per a buscar relacions entre documents, sinó tenint en compte que el propi arxiu respon a una relació de poder”.

Aquest treball ha permès recollir interessants reflexions sobre la Pau dels Pirineus, que es va signar en la pròpia illa en 1659. Aquest pacte va establir la frontera entre els dos estats actualment en vigor, permetent també l'anomalia de l'Illa Faisana compartida. A més de la influència d'aquest conveni entre els reis d'Espanya i França al País Basc, el llibre ofereix la possibilitat d'analitzar altres elements relacionats amb l'esdeveniment històric com la celebració de la cerimònia a l'Illa dels Faisans, la relació entre Lluís de França XIV.llaurin i la Infanta María Teresa d'Espanya, a partir de la qual es van elaborar els quadres de representació de l'època, els edificis arquitectònics de Velázquez.

El subtítol d'Intzura és “com contar la història”, perquè té una mirada retrospectiva crítica d'explorar la part de l'iceberg que ha quedat sense comptar per a entendre el present. Però no és només això: d'una banda, perquè el concepte de frontera és una obra que avui dia també ofereix moltes vies de repensar –com ha explicat Agirre, “segun i quins cossos travessen aquesta frontera, estem parlant de límits molt diferents. Uns posen la vida en joc per a passar la frontera i altres s'han convertit en alguna cosa que ja no vivim”; d'altra banda, perquè l'illa es projecta també al futur en algunes parts d'aquest treball, entre altres, en annexos entre les converses de vuit personatges, en els quals els joves de 15 a 16 anys de l'IES Eguzkitza d'Irun poden veure els projectes que posarien en marxa a l'illa, i els alumnes de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid van treballar entorn de la Ficció.

“Una de les coses que m'agrada molt és que no hi ha cap conseqüència”, explica Agirre al final de l'entrevista. És cert que: Intzura és sobretot un llibre que et porta a fer noves preguntes, no un producte que t'ofereix les veritats definitives sobre els temes que tracta en un pack. No obstant això, una idea al cap queda bastant clara: la necessitat dels ponts. Tant per a connectar l'illa amb el seu entorn com perquè les connexions entre els diferents camps de coneixement que utilitzem per a comprendre la nostra realitat siguin més fortes.