Ets assessor de la Generalitat de Catalunya. Com va ser l'oportunitat? Em van proposar ser assessor del Departament d'Interior, un exemple
especialment complex i patriarcat, on el lideratge sempre ha estat masculí i està especialment masculinizado. El meu repte va ser des del principi feminitzar la situació de la conselleria, incorporant dones amb càrrecs directius i canviant dinàmiques. Ha estat dur, les institucions són llocs tancats i la tendència masclista és evident, pot ser esgotadora, però al mateix temps he tingut l'oportunitat de comprovar que és possible canviar les coses i això ho compensa.

Està fent bastant des de les institucions per a lluitar contra la desigualtat entre homes i dones?
Cada vegada més institucions han pres consciència. Treballa molt per a canviar l'statu quo , però mai és suficient. Estem en el punt de partida d'un llarg recorregut.

Un dels avanços ha estat el discutible ‘Només si sí’. Què et sembla? Aquesta
llei suposa un avanç significatiu en la lluita contra la violència masclista, en canvi, promoguda pels sectors dretans de la societat, però ha prevalgut una resposta reaccionària que també ha aflorat entre les esquerres. El problema és que han delimitat el focus en el codi penal, però no se li ha donat valor en l'atenció integral que garanteix la llei, en la reparació de les víctimes i, fonamentalment, en els avanços que ha portat. El preu pagat pel ministre esquivador és inacceptable.

L'any 2021 va publicar el llibre "Quan cridem els nostres noms". Diu que hi ha una guerra secreta contra les dones. Han passat dos anys, la guerra segueix?
Afortunadament lluitem per no estar tan callats, però la guerra segueix igual, sí. El patriarcat ha tractat durant molt de temps de fragmentar les agressions i les violències contra les dones, d'aquí la dificultat d'entendre-les com un problema estructural. Ara hem començat a obrir els ulls, hem començat a entendre que el problema és el poder dels homes en el patriarcat. Jo li dic terrorisme masclista perquè no hi ha fenòmens que matin a tantes dones més enllà del masclisme. No podem oblidar que en la nostra societat les violències masclistes són la primera causa de mort i incertesa de les dones.

Com ha viscut el cas Rubiales?
Al principi em va semblar incomprensible veure que la societat va trigar temps a denominar com a agressió i violència sexual el que representaven aquestes imatges que qualsevol havia vist. És clar que aquesta resposta va ser el termòmetre del masclisme que tenim inoculat.

Rubiales havia de dimitir aquest divendres, però no ho va fer. Vostè va agrair a Diari en un article d'Ara, per què? La terrible roda de premsa
que va fer va ser un curs de masclisme, li va tirar la culpa a Jenni, va parlar d'eufòria, de fals feminisme… Aquesta intervenció va provocar que moltes persones obrissin els ulls perquè van veure de prop a un masclista amb majúscules, un neandertal. Gràcies a la seva intervenció, molta gent es va conscienciar i va donar resposta a diferents sectors.

El petó de Rubiales va suposar una revolució, un punt d'inflexió.Perquè
no es tracta només d'un petó forçat, una qüestió que posa de manifest les violències masclistes i els atacs de poder que s'han institucionalitzat i normalitzat en la societat, en les empreses i en les institucions. El petó de Jenni ha tingut repercussió perquè tots hem viscut un atac similar. La diferència és que hem vist una esquerda per a canviar les coses.

Jenni va acabar denunciant. Fins a quin punt és important això?
És important, però també ho entendria si no ho hagués fet. Convé fugir del debat jurídic, perquè més enllà de la via de la sanció, és la resposta social, institucional i associativa.

Hi ha qui ha qüestionat la seva denúncia perquè la va celebrar, perquè Eivissa es va anar
de vacances… La resposta davant un atac no hauríem de jutjar. Però sí, el patriarcat continua llançant bombes contra les dones per a menysprear la nostra dignitat i credibilitat.

La denúncia dels futbolistes nois ha estat tímida fins ara.
Ha estat una vergonya i, al mateix temps, aquesta escassa resposta és reflex d'un greu problema que pateix la nostra societat; els homes no se senten interpel·lats. Aquest és el gran repte: que els homes entenguin que la violència masclista ha generat masculinitats heteropatriarcals i normatives. La història de les dones ha estat reprimida amb el silenci imposat pel patriarcat. Aquest silenci es produeix per a robar les nostres veus, perquè si no som creïbles no tenim la possibilitat d'ocupar l'espai. I no podem oblidar que davant una violència masclista el silenci reforça a l'agressor.

Ens ha ensenyat Rubiales alguna cosa?
Clar, hem vist que lluitar contra les violències masclistes és possible i tenim l'oportunitat de construir una alternativa a la societat patriarcal.

El feminisme com a salvavides

"El feminisme m'ha salvat la vida i també m'ha permès comprendre alguns dels passatges que he viscut en la meva vida per ser noia o dona. Gràcies al feminisme he identificat moltes injustícies i violència viscudes. No sols els soferts per mi, sinó també els soferts per les dones que m'envolten i que lluitaven en el món dels homes: la meva mare, la meva àvia i tants amics. Més enllà d'aquest procés d'identificació, el feminisme ha estat també una font de navegació per a mi, i m'ha fet entendre que és possible lluitar contra el patriarcat i construir una alternativa feminista".