Com recorden els primers anys de la militància universitària? Quines eren les dinàmiques llavors del moviment estudiantil?

Olast Arrizibita: Era una altra època. Els alumnes nacionalistes procedien de les lluites contra el procés de Bolonya, que havien tingut un gran auge. En el nostre temps, el moviment estudiantil estava en declivi. Les dinàmiques que es realitzaven no tenien un sentit estratègic clar, eren més dinàmiques per a respondre al dia a dia. Treballem en aquesta mena de dinàmiques.

Ander Mazkiaran: Això sí, en el context de la manifestació es van iniciar debats més estratègics, el moviment estudiantil va créixer bastant i aquest creixement va portar amb si perspectives i persones noves. Destaquen les mobilitzacions contra l'EU 2015, que van ser bastant fortes. Després, en un sentit més constructiu, les Universitats Públiques van començar a prendre força en aquests moments.

I aquell 26 d'abril de 2016? Què va passar al campus de Leioa?

A: Vam fer una mobilització, que ja s'havia iniciat abans, perquè la UPV tenia moltes qüestions repressives contra el moviment estudiantil. Llavors, es va dur a terme una dinàmica de diverses setmanes per a reunir-se amb el rectorat de la UPV/EHU i buscar una solució. Es va fixar la data perquè el rectorat l'acceptés, però com no podia ser d'una altra manera, decidim per fi manifestar-nos, amb l'objectiu d'aprovar d'una vegada per sempre aquesta taula negociadora i donar una solució. En aquesta mobilització els agents de seguretat de la universitat es van rebel·lar contra els alumnes i el rectorat va demanar a l'Ertzaintza que accedís a la universitat. Els alumnes van ser colpejats, van anar quinze ferits i allí ens van adherir els cinc de Leioa.

En concret, què esteu denunciant en aquella manifestació?

M: Teníem cinc pendents: la inapertura d'expedients disciplinaris als cinc alumnes que van ser expedits en la Universitat Pública de San Mamés; la supressió de les sancions als alumnes de Vitòria; la denúncia i l'expedient a un altre alumne del campus de Leioa; l'adopció de les mesures definitives de no incorporació de l'Ertzaintza a la UPV; i la sortida dels agents de seguretat de tots els campus.

Com van succeir les detencions? Quin va ser el comportament de l'Ertzaintza?

A: Estàvem en la mobilització, i de sobte l'Ertzaintza va entrar de manera impulsiva sense esperar. Van colpejar a la gent amb les esborres i ens van rebre cinc dels manifestants, de forma bastant arbitrària. Ho diem arbitràriament, però no van detenir a un professor de la UPV/EHU acusat. Al cap i a la fi, els que allí estàvem érem militants, lluitàvem, estàvem en una manifestació, la manifestació tenia un caràcter polític determinat, i això va ser el que van reprimir.

Podia succeir a qualsevol persona que es trobava en la manifestació.

M: Sí, sí. Estàvem molts militants, i tots teníem un sentiment, una mentalitat per a ser aquí i per a tenir militància activa. Podria ser qualsevol d'ells.

A: Nosaltres ens va tocar als cinc, però podia ser qualsevol altre militant. Per tant, tampoc va ser totalment arbitrari, sinó un perfil concret.

La situació no es va calmar després que vostès la detinguessin. En els anys següents va haver-hi més detencions, hem vist en diverses ocasions accedir als campus de Policia, Vitòria, Leioa i Ibaeta, seguiments i sol·licituds de col·laboració…

A: La presència de l'Ertzaintza en la UPV sembla haver-se convertit en una imatge naturalitzada o normalitzada. Fa unes dècades, quan el moviment obrer estava fort, les esglésies i les universitats es consideraven un espai de llibertat per a celebrar reunions i organitzar coses, perquè la Policia no podia entrar en ella. Però la Policia està normalitzant-se cada vegada més en molts àmbits de la societat, fins i tot en la pròpia universitat, sense més. El que està fent és veure a l'Ertzaintza aquí, estar identificant als alumnes, seguir i tot això. La màscara de caràcter democràtic que embeni la UPV/EHU cap a l'exterior s'enfonsa i posa de manifest la seva veritable naturalesa.

Quan van conèixer les sol·licituds de condemna i la data del judici?

M: L'any passat ho vam conèixer detalladament, fa aproximadament un any i tres mesos. Quan vam conèixer les sol·licituds de sanció comencem a moure el tema d'una manera més seriosa. Vam fer una roda de premsa davant el rectorat i comencem amb la dinàmica d'aconseguir diners.

Com viuen set anys esperant un judici així?

A: (Buf) La majoria dels anys amb incertesa. Han passat molts anys i gairebé ens oblidem de nosaltres. Fins que l'any passat va arribar la citació i totes les exigències penals, era aquí, ens recordàvem de vegades, però estava bastant oblidada. Ara que tenim el judici a prop, que les peticions penals són altes… estem més nerviosos i preocupats. No obstant això, malgrat molts anys, continuem mantenint una bona relació entre els cinc de Leioa, la qual cosa ajuda a portar millor el cas. Jo també tinc militants compromesos, personalment, entre amics i en l'entorn, i això ajuda a no sentir-me només.

Quines sancions exigeixen la UPV/EHU i l'empresa de seguretat? Quines fiscalies?

M: Quant als agents de seguretat, exigeixen un total de 39 anys i mig de penes penitenciàries, dues disset anys per a dos, dos contra dos i un any i mig per a l'últim. El de la fiscalia és una mica menor: nou anys i mig de penes, dos anys enfront d'altres dos i un any i mig a l'últim. En la sanció econòmica no hi ha grans diferències entre la fiscalia i els agents de seguretat, tots dos exigeixen uns 45.000 euros. Això sí, a aquesta quantitat se li afegiria el que demana la UPV, però encara no sabem quant és.

A: La UPV/EHU exigeix una responsabilitat directa per “danys materials”, encara que la seva quantia no hagi estat encara expressada. Sembla que és el que menys demana, però és el que més responsabilitat té en si mateix. Al cap i a la fi, ell va contractar l'empresa de seguretat, ella va donar l'ordre d'entrar als ertzaines i ell va ser qui va crear aquest context de manera repressiva. Llavors, encara que només s'imputin danys materials, veiem la responsabilitat directa de la UPV/EHU, que cal denunciar.

Vostès diuen que les grans demandes penals estan dins d'una estratègia. En què consisteix?

M: D'una banda, informar l'alumnat i, en general, a tot militant que es desplaci, que enfrontar-se a l'Estat suposa tant una sanció econòmica com una pena de presó. És una estratègia per a reduir les nostres llibertats polítiques, per a recordar que si passes per determinats límits sofriràs repressió.

A: I d'altra banda, el joc que fan jurídicament és exagerar enormement les peticions penals, com en molts altres casos. Funciona sobretot com a xantatge per a després acceptar penes que semblen més “modestes” o “intermèdies”. La gent també queda més tranquil·la, pensant que “no ha estat per a tant” o “és una pena proporcional”.

Però vostès diuen que tampoc acceptarien “penes proporcionals”: ni un cèntim en multes, ni un dia a la presó.

M: Sí, perquè estaríem legitimant el propi procés judicial. La barbàrie és el que ens demanen, però el propi procés judicial és així. A més, és cert que no vam fer gens extra i que la nostra vida està en perill.

A: Encara que les penes fossin menors, veiem a aquest judici un caràcter polític. No acceptem qualsevol sanció, sigui gran o petita. Creiem que cal defensar la legitimitat de la militància política, sense cap condició. “Pots militar, però si en una manifestació alteres la pena de dos anys és bona, però no quatre anys”, alguns potser entren en aquest joc de números. Però nosaltres creiem que tot el sistema jurídic està orientat a la repressió i el considerarem com qualsevol càstig injust.

Ja heu fet diverses declaracions en els mitjans de comunicació, i també heu organitzat una caixa de solidaritat dins de la dinàmica lliure 5 de Leioa. Com ha estat la resposta de la gent?

M: De tot. Hi ha hagut gent que ens ha mostrat la seva solidaritat en aquest sentit, i estem agraïts per això. Cadascun col·labora amb el que pot i nosaltres hem d'agrair tots els gestos de solidaritat. Sigui gran o petita, l'acció és aquí i és positiva. Les quantitats poden ser majors o menors, però la gent ha vist un problema, s'ha mogut i ha tingut aquest gest.

Ja heu començat amb les mobilitzacions i hi haurà més fins al dia del judici.

A: Creiem que mobilitzar és important. D'una banda, per a demostrar que hi ha una força i una opinió social molt àmplia, que considera un judici injust. I d'altra banda, més enllà del nostre cas, en general, davant qualsevol cas de repressió ens sembla important anar entrant, organitzant la solidaritat i reaccionant col·lectivament davant qualsevol cop. Llavors, en lloc d'aïllar la nostra qüestió i entendre que només és el nostre compte, la recollim amb el lema de detenir la repressió política, perquè siguin mobilitzacions per a denunciar tant el nostre cas com uns altres.

M: Volem realitzar una crida presencial. La pròxima mobilització serà el 21 de setembre al campus de Leioa. L'endemà passat, el dia 23, ens mobilitzarem a les regions encausades: Pamplona, Baiona, Estella, Alsasua i Portugalete. Finalment, el dia 27, el mateix dia del judici, ens concentrarem en els jutjats de Bilbao.

Han denunciat que tant la petició penal com aquests processos judicials tenen “un objectiu polític de generar por”, en concret dirigit als qui avui militen en el moviment estudiantil. Han aconseguit aquest efecte? Com veieu el moviment estudiantil actual?

M: Jo crec que no, que no ho han aconseguit. Continua organitzant alumnat, realitzant activitats i manifestacions, plantejant moltes dinàmiques en termes que no agraden a l'Estat. Es veu una brúixola, un desig per a seguir en aquest camí. No ho han aconseguit, i diria que de moment no estan prop d'aconseguir-ho.

Si el missatge que volen transmetre a les noves generacions d'estudiants els que els han fet asseure's en el banc dels acusats és de por, quins missatges els agradaria enviar?

A: Ens agradaria enviar-los el missatge de la lluita. És veritat que la repressió és aquí i cal parlar d'això. Hem de mirar la realitat en la cara i ser conscients de l'existència del risc. Tanmateix, crec que això no ens pot portar a l'immobilisme, a quedar-nos quiets. No militar-se o no haver-hi un moviment polític fort enfront de l'Estat ens deixa en una situació molt pitjor. Estem en un context de crisi i anem cap a la pobresa, amb un factor generacional bastant important. Llavors, els alumnes i els joves han de pensar especialment a prendre el camí cap a la lluita, perquè aquests drets que tenim avui dia s'han aconseguit amb la lluita i la lluita és l'únic camí per a aconseguir-los. O, si no, cal quedar-se en la submissió i no organitzar-se, deixar que l'Estat i l'oligarquia segueixin el seu camí per a condemnar-nos a la pobresa, a la destrucció del planeta i a altres mil situacions de misèria.

Han realitzat estudis universitaris des de fa anys. Quina és la situació general de les llibertats polítiques?

M: D'una banda, hi ha una nova florida en l'ús de les llibertats polítiques, perquè cada vegada hi ha moviments més arrelats, amb idees polítiques clares. Crec que vivim temps interessants.

A: I després, quant a la supressió de les llibertats polítiques, a nivell universitari la situació continua sent greu. El cas més pròxim és el dels 34 alumnes que van ser detinguts per uns piquets a Vitòria, en risc d'incoar expedients i ser processats. Però tot això hem de situar-ho en un context ampli que va més enllà de la universitat: la tendència autoritària que estan adoptant els estats. Per exemple, recentment alguns moviments ecologistes han estat qualificats com a “terroristes”, les infiltracions policials en els moviments socials, la imputació per part de l'Audiència Nacional d'Espanya de diverses persones per la benvinguda, les violacions de multes i llibertats polítiques que sofrim en la militància en el dia a dia, l'auge del feixisme… Hem de fer front, cal crear un moviment fort que treballi també en la repressió per a fer front a tots aquests problemes de manera col·lectiva. En aquest sentit, el concepte de tota amnistia política o estratègicament és de gran actualitat, no sols amb la qüestió dels presos polítics, sinó com un concepte que respon de manera integral a la repressió.