Yannick Oswald, Joel Millward-Hopkins, Julia K han desenvolupat una seriosa proposta que rima la transició ecològica amb la justícia climàtica en les universitats de Lausanne (Suïssa) i Leeds (Anglaterra). Els investigadors Steinberger, Anne Owen i Diana Ivanova, en els quals demostren: "L'impost de carboni sobre béns de luxe pot contribuir significativament a l'assoliment dels objectius de l'Acord de París".

L'11 de juliol s'ha publicat l'estudi Luxury-focused carbon taxation improves fairness of climate policy ("L'impost sobre el carboni destinat a luxe millora l'equitat de la política climàtica") en One Earth. Partint d'una realitat global de 88 països, que representen el 90% del PIB mundial i de la població, presenten els resultats ambientals de la imposició de béns de luxe. El resultat és significatiu: reduiria les emissions de privats un 6% cada any, evitant les emissions de 100 gigatonas equivalents de carboni per a 2050, que suposen el 75% de la reducció de les emissions que hauríem de canalitzar els ciutadans per a limitar l'escalfament global a 2 °C, i gairebé un terç del que hauríem de fer per a estar per sota dels 1,5 °C.

Perquè el ric consumeix més que el ciutadà habitual: El 10% més ric genera el 50% de les emissions. Cada any, de mitjana, un únic bilió retorna 8.190 tones de CO₂, mil vegades més que el ciutadà mitjà. I això limitant la mirada al consum. És a dir, no es té en compte l'efecte ecològic dels diners invertits: un ultra ric, ciutadà del carrer, dedueix 2,4 milions de tones de CO₂ a l'any, 10,7 tones de CO₂.

Així, a l'hora d'afrontar el repte climàtic, encaminar les obligacions limitades als rics té un sentit ple. Els responsables de l'estudi recorden de manera simple i clara: "Fer un vol de gran distància o conduir un Porsche a l'estiu... és una font de riquesa que no fa falta de base".

Perquè l'impost de carboni augmenta les desigualtats socials

El Protocol de Kyoto, aprovat en 1997, va obrir el camí a l'impost sobre el carboni, amb la idea que gravant el consum associat a l'emissió de carboni augmentés el cost i, per tant, deduciera l'estalvi de consum, la qual cosa permetria reduir les emissions de carboni. Posteriorment, l'execució de l'impost ens ha ensenyat que perjudica els ciutadans més vulnerables, i que al final no és tan eficient, perquè són consums que responen a les seves necessitats bàsiques i no es poden evitar –per exemple, haver d'agafar el cotxe per a anar al treball o escalfar la casa en ple hivern–. Aquest va ser un dels ingredients que va provocar l'empipament de Jaka Horiek.

Sobre la base d'aquesta conclusió, la política fiscal s'ha centrat en els productes de luxe, és a dir, capritxos que no poden classificar-se com a necessitats bàsiques. "Encara que és cert que cada tona de carboni que s'emet té el mateix impacte climàtic, això no és cert des del punt de vista de la demanda o de la justícia social, ja que aquesta tona de carboni aporta beneficis diferents depenent del consumidor o del consumidor. En conseqüència, no totes les tones de carboni poden evitar-se de la mateixa manera". El rang de l'impost dependria del producte i també de les diferències segons els països: als països pobres seria d'uns 10 dòlars la tona de carboni, però als EUA uns 150 dòlars, segons el cas, més o menys consumits.

En el mateix sentit va l'informe sobre les diferències climàtiques publicat a l'inici de l'any pel Laboratori Mundial de la Desigualtat. Seguint els seus càlculs, gravar el 0,1% dels més rics del planeta, ultra rics amb més de 5 milions de dòlars, pot suposar gairebé 1.100.000 milions de dòlars a l'any. Una càrrega de diners interessants, tenint en compte que els països més vulnerables necessiten 1.800.000 milions de dòlars per a canalitzar la transició ecològica...

Desitjo de ser més orgullós que

Reporterre ofereix en el seu reportatge Taxer els ultrariches, l’idée qui fait són chemin ("Gravar als rics ultres, la idea que va pel camí") les claus per a entendre millor el consum desmesurat de jet privats o iot. En concret, el periodista es dedica a la teoria desenvolupada per l'economista del segle XIX Thorstein Veblen: "En l'economia predomina el principi que la tendència a competir, comparar-se amb els altres per a menysprear als altres, és una característica indeleble de la naturalesa humana. La riquesa és un mitjà de diferenciació, i el seu objectiu fonamental no és satisfer un material, sinó garantir una ‘separació provocadora’, és a dir, mostrar els senyals de l'estatus superior”. Veblen diu que la societat és un principi pel qual està encaminada, perquè tota classe està intentant imitar o imitar els gestos d'orgull del seu superior. "En total, la imitació provoca una inundació de residus, en la mesura en què la vida nefasta que es troba en la part alta de la piràmide, condueix a les formes de vida de tota la societat. Igual que en els inicis del segle XXI, quan tenim enormes diferències, aquestes tendències residuals influeixen molt en els estils de vida i s'han convertit en ecològicament insostenibles".

No obstant això, els autors de l'informe d'One Earth reconeixen que, a pesar que l'execució d'aquesta política fiscal és realista, resulta complexa, entre altres coses perquè la classificació i la fixació del rang fiscal de cada producte de consum no són simples. I com no, perquè dels rics hi ha un moviment oposat, de gran influència. D'això parlem en el setmanari del 26 de febrer, concretament en el reportatge L'orientació de les decisions en el tema del clima és l'estratègia dels ultra-rics.

Però no qüestionen la factibilitat. Finalment, un centenar d'economistes i eurodiputats han signat un text refós en el qual podem llegir el següent: "Si hem aconseguit canalitzar els impostos sobre les multinacionals, també podem arribar als més rics". Aquest pas fiscal per a avançar en la justícia climàtica és preguntat tant per l'ONU com per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic.