Què és i què no és macrofestival? Quina diferència una iniciativa culturalment saludable del que defineixes com “el forat negre de la música”? La
frontera, diria, comença en aquest moment en el qual no és possible gaudir plenament de l'experiència de la trobada. Hi ha dos símptomes clars. D'una banda està la presència de pantalles, l'organització li està dient que amb l'entrada que li ha venut no pot assegurar-se que pugui gaudir de la música, és a dir, que en alguns casos no podrà veure l'escenari ni sentir la música a prop. D'altra banda, excés d'oferta, solapament d'accions: la llista de grups és tan àmplia que la realitat és que no pots assistir a dos terços de l'oferta, has de triar. Pagues per aquest gran cartell i pots veure un de cada tres concerts. És un frau, un robatori.

En el llibre parla que la saturació de la sobreoferta provoca ansietat en la gent. No sé si s'ha preguntat per què continuen impulsant aquest model, perquè és clar que és un problema per al públic. Els
promotors saben que és la manera de guanyar més diners en el menor temps. Saben que per a l'espectador aquesta explotació no és la millor experiència, ni per als artistes oferir-los concerts de menys de mitja hora, però els resulta més rendible. Cada vegada més grups poden costar més les entrades. Reunint, reunint, reunint... Per a atreure al major nombre de persones possible. És un tema de creixement infinit. El capitalisme s'endinsa en el món dels festivals i els promotors han de continuar creixent perquè un altre no porti el pastís.

Des de fa anys es parla de la “bombolla” dels festivals, com un model que pot créixer i créixer insostenible. És possible? La
idea de redimensionar, de reduir tot, de disminuir, era com la dels cantiles al llarg de la pandèmia, però una vegada que hem passat aquesta època, ha quedat clar que no era més que una idea, que no existia una intenció real. Després de la pandèmia s'ha volgut recuperar el que s'ha perdut en la pandèmia.

Crec que la gent s'està cansant i cansant amb determinats tipus de festivals. La gent s'ha cansat de veure sempre als mateixos grups i de tenir la sensació que sempre està en el mateix festival. El propi model comença a ser laboriós, però no sé si arribarà a explotar la bombolla.

Els festivals en l'Estat espanyol continuaran guanyant pes: els inversors internacionals entren amb més força, l'Estat espanyol s'està convertint en el país dels grans circuits, i si ho han fet, podem pensar que continuarà funcionant.

Per què han triat Espanya? Influeix el temps i el clima?
En la dècada de 1990 anava bastant als grans festivals anglesos. Si duraven tres dies, dos dies plovia. Els creadors del festival FIB que se celebra a Benicàssim (València) acudien a aquests festivals anglesos i han dit que allí va sorgir la idea. El clima ha ajudat a atreure festivals i a la gent, però crec que aviat l'emergència climàtica anirà en contra dels festivals, perquè les temperatures que nosaltres no podem suportar seran cada vegada més freqüents.

Fa uns anys, les macrofestibales van manifestar el seu compromís amb la sostenibilitat ambiental en una declaració pública. Té credibilitat?
Com més parlem de sostenibilitat, això significa pitjor consciència. De fet, el macrofestibal és, per definició, l'antítesi de la sostenibilitat, ja que es tracta d'una activitat que necessita generar grans fluxos de persones per a ser rendible, la qual cosa deixa una enorme petjada ecològica. Encara que es col·loquen bombetes LED en els escenaris, el 75% del que s'espatlla ho fa el públic. Quan organitzes un festival i dius “vull que vingui un gran artista dels Estats Units i que no vagi a altres llocs d'Europa”, estàs generant fluxos de gent dient que vingui aquí a la gent d'Europa. Aquesta és la lògica de tots els festivals: l'exclusivitat.