Els éssers humans tenim la capacitat d'aprendre per nosaltres mateixos, sembla que aquesta és una de les causes de l'èxit de la nostra espècie. Sembla que aquesta capacitat, aprendre per si mateix, ho tenen les intel·ligències artificials. Al costat d'aquesta capacitat, sembla que les intel·ligències artificials també han rebut alguns errors del nostre aprenentatge. Jo almenys tinc aquest problema, moltes vegades sac una conclusió amb poca informació, busco una drecera. Referent a això he llegit en Quanta Magazin l'exemple que posa Anil ananthaswamy en el seu article: “Algunes intel·ligències artificials han demostrat que un animal que està sobre l'herba és una vaca, quan han après per si mateixos”. És a dir, dissenyades per a fer el menor esforç, han entès la realitat de manera falsa.

I m'he adonat que en el procés d'aprenentatge hi ha una cosa que ens diferencia de les intel·ligències artificials: les vivències.

D'alguna manera, em sembla que la manera en què les intel·ligències artificials aprenen està lluny (de moment) de la complexitat que té una vivència. Les intel·ligències artificials estan en caixes tancades a les quals els falta (de moment) vent, olor, moviment, so, mirada, contacte, etc. La vivència és estar en el camp, veure a l'animal, tocar-lo, relacionar-se amb ell… L'abstracció desapareix amb la vivència, la nostra manera d'aprendre és més rica i precisa relacionada amb el nostre cos viu. Mentrestant, una intel·ligència artificial, almenys en l'actualitat, està tenint una petita experiència de vaca.

Amb aquesta reflexió, el que em ve al capdavant és acostar als nostres nens i joves una educació vivencial que vinculi els seus cossos vius a les realitats locals, que els permeti poder empoderar-se i comprendre i influir millor en els seus fets i necessitats. Res nou, però encara eficaç. Si utilitzem una educació sense experiència, acostarem als nostres nens i joves al nivell d'entrenament d'una intel·ligència artificial.