D'una banda està l'increment de l'IPC i per un altre una línia vermella, marcada pels sindicats decisius en l'evolució de la negociació col·lectiva: no perdre poder adquisitiu. I per a completar la foto hi ha governs i patronals, units en un discurs i una actitud contrària a la millora salarial. Era difícil preveure que l'any fos tan pròsper en la signatura dels convenis, però així ha estat. Això s'ha aconseguit gràcies a la lluita obrera organitzada per sindicats que no escapen a la confrontació.

L'últim ha estat l'acord de les treballadores de neteja que treballen subcontractades per a Osakidetza. L'acord s'ha vist obligat per una llarga batalla de cent dies, que ha passat per sobre del departament de sanitat de la CAPV, a pesar que el conflicte requeria de la intervenció del poder públic, perquè és una activitat fonamental en un servei públic. Una vegada més, l'acord ha estat el resultat de la capacitat i disposició per a fer conflictes llargs i duros, aplaudir per part dels sindicats i reivindicar des del feminisme, perquè les dones han estat les protagonistes.

En les valoracions de fi de curs que es realitzaran compartint l'alegria i l'orgull dels treballadors, es podrà enumerar i subratllar els passos endavant. Però també ens ha deixat preguntes que requereixen respostes col·lectives i contundents: per què s'allarguen més els conflictes en els sectors feminitzats? Com fer tota la càrrega i la responsabilitat del conflicte per a no quedar-se a l'esquena de les dones que treballen en condicions precàries absolutes? I com convertir totes aquestes lluites en motor dels canvis polítics?