En 1976, Living with Climate Change dels EUA: Phase II ("Viure amb el Canvi Climàtic: 2. El gabinet militar organitzava el Mitre Corporation, un congrés denominat "Fase". En l'entrada s'esmentava breument l'escalfament climàtic, que es considerava accidental. En canvi, el tema principal era l'impacte econòmic. Si bé es considerava que el cultiu era vulnerable, consideraven que era suficient moure les zones de producció cap al nord (en la idea que el canvi era tan simple...). Referent a això, l'últim capítol de l'informe Changing Climate ("Clima Variable" o "Alterant el Clima"), realitzat en 1983 per l'Acadèmia de les Ciències dels EUA, reconeixia que l'escalfament afectaria els cultius, però el sector primari a penes va tenir importància en l'economia nacional (dòlars). Es preveia que algunes regions sofririen desastres, però el seu sacrifici es considerava necessari –encara que es reconegués que caldria indemnitzar–, sense això les mesures que s'oposaven a això haurien impedit el creixement de la resta de regions (dòlars). Al Regne Unit, en 1989, el Govern de Margaret Thatcher va realitzar un estudi similar, i el Ministeri d'Agricultura va explicar que les mesures haurien de ser molt dures per a ser eficaces i que la competitivitat econòmica del regne es veuria greument afectada –i llavors també aquí es va optar per no emprendre aquest camí–. El Ministeri d'Energia va afegir que les emissions del Regne Unit només representaven el 3% de les emissions mundials (oblidant molt positivament les emissions històriques acumulades), i que amb l'augment de la Xina aquest percentatge es tornaria més baix. Per tant, van prioritzar que l'esforç se centrés més en l'adaptació que a evitar el canvi climàtic.

L'oblit de les responsabilitats històriques, la presa de diners com a mesurador de la realitat i la competència com a únic camí internacional, en lloc de cooperar, els components d'un conegut còctel ja estaven llestos.

Economistes en el centro en

la mateixa època, l'economista William Nordhaus va començar a calcular l'escalfament òptim del clima en termes econòmics, tenint en compte, d'una banda, el cost de les mesures per a reduir el canvi climàtic i, per un altre, el cost dels efectes del canvi climàtic. En 2018 va rebre el premi Nobel per a aquests treballs. La seva conclusió crida l'atenció: per a finals de segle l'escalfament òptim és de 4 graus, en aquesta hipòtesi el PIB baixaria només un 3.6%, i el mateix ocorreria si la temperatura global fos inferior a 4 graus. De fet, en l'última Edat de Gel la temperatura global era 4 graus inferior a l'actual... com imaginar que el canvi d'aquesta quantia afectaria menys que la crisi de 2008 en les nostres economies? L'economista de Steve Ke va demostrar que el treball de Nordhausen es basa en una hipòtesi feble (a pesar que la relació entre la temperatura de les ciutats dins dels Estats Units i el PIB no sigui rara) i que qüestiona la credibilitat de les conclusions. Per contra, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), basant-se no en l'economia sinó en la física atmosfèrica, assenyala que amb l'escalfament de 1,5 a 2 graus hi ha milions de milions de dòlars. En aquest interval, evitar l'escalfament és 70 vegades més barat que resoldre els efectes de l'escalfament. Per què llavors continuem atenent tant els economistes i als climatòlegs?

És qüestió d'ideologia

En 1990, un article titulat Global Environmental Forces ("Forces Ambientals Globals"), escrit pel Premi Nobel d'economia Thomas Schelling, recull bé els conceptes vigents en aquell moment i ens dona claus per a entendre en el seu context les eleccions realitzades. En ell es poden veure quatre idees principals: (1) la capacitat d'adaptació és major que el risc (perquè el desenvolupament tècnic i l'augment de la productivitat ens ajudaran a superar el problema); (2) l'únic criteri és la mesura de costos i beneficis, segons el qual invertir en combustibles fòssils és positiu, perquè genera creixement i millora la capacitat d'adaptació; (3) la diplomàcia és gacua i en un context de competència no es pot trobar un interès comú; (4) al llarg de la història han estat molts canvis i han potenciat la capacitat d'adaptació.

Quant al tercer punt, és cert que els interessos superiors de la humanitat no s'han aplicat fins ara al primer pla, i això té a veure amb la guerra freda i la globalització posterior. No obstant això, la física ens dona arguments contundents contra els altres tres: en un món en el qual els minerals i les energies són limitades, la productivitat no pujarà indefinidament i mentre es multipliquin els riscos, tindrem menys recursos físics per a afrontar-los; sense tenir en compte els riscos multiplicats i els punts de contracció no es pot fer un examen realista; i en la història de l'ésser humà mai hi ha hagut tant escalfament com ara, i que pugui superar la nostra capacitat d'adaptació.

Però aquesta "racionalitat" de l'enfocament de Schelling és significativa per als decisores, encara que físicament no sigui viable, i, fent una síntesi entre arguments econòmics, geopolítics i tècnics, els proveeix d'una ideologia molt potent, que cap plenament en el sistema de valors dels centres de decisió. Aquesta ideologia ha facilitat retallades i retards en els esforços per evitar el canvi climàtic –sense que les decisions s'hagin manifestat mai, sense debat i sense informar la ciutadania, sobretot els que ja estan en la primera línia del canvi climàtic. Han estat moltes les crítiques enfocades a aquesta perspectiva, però aquestes crítiques no han aconseguit el que ha aconseguit Schelling: imposar una narrativa.

Tal vegada és el repte dels qui volen que la societat prengui seriosament el canvi climàtic: fer una síntesi entre arguments físics, ecosistèmics i socials, crear una narrativa forta que s'adhereixi al sistema de valors dels qui volen posar a la humanitat en primer pla.