Els protagonistes d'aquest llibre són d'una mateixa generació, tots ells nascuts en la dècada de 1980 i amb un ampli ventall de disciplines. Per als autors, existeixen altres elements que permeten relacionar les obres d'aquests artistes: “Comparteixen un entorn de formació i una xarxa de relacions i referents que determinen unes certes similituds, maneres de fer i d'entendre l'art”, expliquen en la introducció del llibre. No obstant això, Uriarte i Onandia no pretenen presentar al quintet del llibre com a representant d'una generació. Ho diuen clar: “La nostra idea no és donar un cànon tancat”.

Però dit això, els centres d'interès i les condicions de producció d'aquests cinc artistes estan també reflectits en la trajectòria de molts altres de la mateixa generació, segons han explicat els seus autors. “En definitiva, formem part d'un sistema que en gran manera condiciona directament o indirectament la manera de produir l'art, així com la manera de mostrar i presentar les obres, el seu format, la seva temporalitat…”, expliquen. “Partim d'aquesta visió general per a fer un diagnòstic o una anàlisi del sistema en el qual vivim i al mateix temps participem, per a després indagar en la singularitat d'aquests cinc artistes, perquè cadascun té un univers propi i és el que realment ens atreia i ens ha portat a fer aquest llibre”.

El llibre que emplena el buit
Desmuntatges i ornaments és un objecte de llibre diferent de les publicacions tradicionals, aprofitant la llibertat que els ha donat l'autoedició de l'obra. Cadascuna de les entrevistes ha estat equipada amb una biografia de l'artista en la qual coneixerem la formació de cada creador, les exposicions realitzades o les seves condicions materials de treball, entre altres. A més, s'han intercalat fotografies d'algunes de les obres de cadascun per a situar correctament el contingut de les entrevistes. Han imprès un nombre limitat de còpies i cada exemplar té una espècie de cinturó amb reproduccions de les obres dels artistes entrevistats.

Quant als artistes protagonistes, afirmen: “Han estat treballant de forma continuada durant anys, i en aquest moment, sigui o no part del mercat, el seu treball està en un interessant nivell de visibilitat”. És a dir, que malgrat ser joves, ja han completat un recorregut a tenir en compte, i precisament per això, el fet de dedicar-se al seu treball en format lliuro els ha permès mirar amb una perspectiva més àmplia. “En una exposició pots veure l'art en directe, i aquest és el marc natural de l'art, però entenem un llibre o catàleg com el reflex d'una exposició, com a suport per al desenvolupament de la dimensió discursiva de l'art o dels artistes”, expliquen Uriarte i Onandia.

D'altra banda, també contribuirà a omplir un buit: no hi ha molts textos crítics sobre els artistes que apareixen, ni tan sols sobre les seves generacions en general. No obstant això, a partir d'ara, qui vulgui analitzar les idees o processos de treball que subjeuen a la seva pràctica artística, podrà partir del campament basi creat per aquesta obra.

Una expressió concreta de la postmodernitat
Per què agrupar aquests cinc artistes en un mateix llibre? A més de l'època i el context, en què conflueixen? Per als autors, les seves obres poden ser una mostra d'una expressió concreta de la postmodernitat: la desconstrucción de grans narratives heretades de generacions anteriors, la mirada pessimista cap a les utopies, la revisió de molts aspectes artístics naturalitzats... Tots ells no han arribat de la mà dels artistes que parlen en Desmuntatges i ornaments: “A Euskal Herria en la dècada de 1980, a partir d'Oteiza i el postminimalisme, es van definir noves maneres de fer escultura i van aparèixer nous referents, com la ciutat de Nova York”, expliquen Uriarte i Onandia. “Els següents artistes han seguit aquests camins desmuntant convencions polítiques, de gènere o artístiques. Diríem que seguim en aquest paradigma, però la pluralitat en la definició de postmodernitats, la recuperació de llenguatges i formes de treball diferents i la hibridació de matèries primeres i/o tècniques diferents, tant en la trajectòria d'un artista com en una obra concreta, s'han generalitzat o ampliat fins a convertir-se en la característica principal de les pràctiques actuals”.

Per a dir-ho d'una altra manera: “Els artistes bascos de 1960 i 1970 tenien una concepció política de l'art, la creació d'un llenguatge que definís la seva pròpia identitat en la construcció nacional i vinculés la tradició i l'avantguarda. Per part seva, alguns artistes iniciats en els anys 80 i 90, en un context diferent, van abordar la situació política, en conflicte, amb una distància crítica, centrant-se en els codis identitaris i descontextualizándolos. Les joves generacions actuals han començat a treballar com a referents en les seves obres, però ja la violència postural en una realitat”, apunten els seus autors. En la cadena de desconstrucció predominant en els últims 40 anys, la generació de Jauregi, Iruretagoiena, Pa, Llaria i Aurrekoetxea ha realitzat aportacions particulars: “Probablement per l'existència de nous temps, s'han afegit altres aspectes com la centralitat del concepte camp o la revisió de la relació tradicional entre forma i ornament”.

En qualsevol cas, tampoc aquestes són característiques compartides per tots els artistes del llibre al mateix nivell, ja que, segons Uriarte i Onandia, si hi ha una tendència actual, aquesta és la pluralitat: la convivència entre múltiples propostes. En les obres de Jauregi i Llaria s'aprecia de manera notable la reivindicació del camp i del kitsch. Quant a la idea de l'ornament, apareix de forma destacada en les obres d'Aurrekoetxea, quan porta al primer pla “el superficial, l'adorn que no afecta l'estructura, la forma de capritx”: “Aquesta forma es transforma en estructura, com ho fa amb les trenes. La forma que s'utilitza en si mateixa per a recollir el pèl es transforma en una estructura si es densa bé”.

La importància del procés, a través de la lectura en tensió amb l'acadèmia de les
entrevistes del Llibre, és una altra de les característiques comunes que tots els artistes criden l'atenció en les seves explicacions: tracten de treballar independentment de metodologies tancades i de la tendència a una excessiva planificació de les obres. Decideixen el resultat final al llarg del procés, en lloc de partir d'una idea fixa o d'un esborrany inicial. “Els que succeeixen en aquest procés, siguin errors o trobades inesperades, els portaran fins al final, i aquesta honradesa que hi ha aquí ens resulta interessant”, han reconegut Uriarte i Onandia.

No és, de nou, un tret que només defineix a aquests artistes, però, en qualsevol cas, serveix per a posar damunt de la taula una pregunta: com es conjuga la manera d'entendre la creativitat, per dir-ho d'alguna manera, amb els estudis artístics reglats? Com han recordat Uriarte i Onandia, des de la definició de la modernitat a la fi del segle XIX es poden observar les conflictives relacions entre artistes i acadèmia. Però la situació també té les seves paradoxes: “En les últimes dècades, les formes de modernitat i d'avantguarda han estat assimilades pel sistema, i en la postmodernitat, paradoxalment, les institucions i l'acadèmia han assumit aquest llenguatge fins a convertir-se en estàndard. Dit d'una altra manera, en l'actualitat les instal·lacions, les noves tecnologies i els llenguatges formalment avantguardistes són acadèmics. Això és el que s'ensenya en la universitat. Per això, l'art i els artistes sempre estan en tensió amb l'acadèmia. La falta de mètodes, la centralització del procés, l'experimentació, són centrals en les pràctiques dels artistes contemporanis i la transmissió d'aquestes formes de treball està en joc”, segons els autors del llibre.

Dit això, en el llibre queda clar que la facultat de Belles arts de la UPV juga un paper important en el sistema artístic basc. “La immensa majoria dels artistes de les últimes dècades han passat per ella, però les altres institucions que la integren –Arteleku (1988-2014), Kalostra (2016), Jai (2020-2023)– o les estades dels artistes en l'exterior (siguin Erasmus o residències internacionals) són fonamentals”, segons Uriarte i Onandia. “Conèixer les diferents maneres d'ensenyar és important perquè no és una sola manera. I sobretot que els artistes treballin amb els artistes”.

L'art, a partir dels espais
de formació dels Artistes com a espais de resistència, i tenint en compte les trajectòries dels protagonistes dels Desmuntatges i Ornaments, també es poden destil·lar algunes característiques i mancances del panorama basc a través de la lectura del llibre. Entre altres, la desproporció entre el nombre d'artistes i els que exerceixen la comissaria, que s'esmenta en l'entrevista amb Oier Iruretagoiena. No obstant això, la valoració que la majoria fa de l'àmbit basc no és especialment pessimista, però sembla que s'han posat de manifest els límits del sistema actual.

“És qüestió”, expliquen Uriarte i Onandia, “que a partir d'un moment, sobretot després dels 35 anys, la majoria dels artistes tenen problemes per a fer el salt a la professionalització total. La col·leccionista privada està molt baixa i sembla que hi ha un desequilibri en les ajudes. En aquest sentit, és una espècie d'embut en la realitat a partir d'una certa edat. A més, som un poble petit i el circuit s'esgota ràpidament. Per això, i això no és dolent en si mateix, els artistes han de sortir. Es tracta de veure si tenen la possibilitat de tornar i quedar-se, després d'estar fos o treballar. Potser falta enfortir les xarxes internacionals”.

També han mirat cap a altres adreces: la figura del crític d'art gairebé ha desaparegut, amb la pèrdua d'espai en la premsa, mentre que les figures relacionades amb l'educació i la programació s'han anat imposant “probablement per l'evolució del propi sistema”, segons els autors. També s'esmenten opcions que en aquest moment podrien explorar-se més: “Un camí pot ser portar comissaris externs aquí –el que es fa en part, però potser no suficient– o que els comissaris d'aquí surtin fos”.

Malgrat les mancances, Uriarte i Onandia consideren que l'art continua sent un “focus de resistència” al nostre país. Preguntats per aquesta idea del preàmbul, els autors expliquen que l'actitud dels artistes davant el mercat pot indicar aquesta tendència de resistència: Recorden el cas de Damaris Pa, per exemple. “Ha treballat durant anys, sense parar, pràcticament sense exposar en les galeries, i ara ha aconseguit visibilitat i un lloc en el mercat, però no perquè l'hagi buscat, sinó perquè li ha succeït”. Evidentment, no és l'única aposta d'aquest tipus que apareix en el llibre. “Dani Llaría parla en la seva entrevista que ella es veu còmoda en aquesta condició eterna amateur, a si mateixa, amb pressions justes, en la pràctica de l'art, experimentant, provant i aprenent i aquí hi ha una certa resistència”.