Abans de la pandèmia comencem a dir que havíem d'entrevistar. Va passar la pandèmia, però l'any passat va estar molt greu, per intervenció cardíaca… Vaig haver de
canviar la vàlvula mitral. Per a començar, sentia cansament, una respiració agitada, una altra taquicàrdia. Un dia em van fer l'ecocardiografía i llavors em van enviar al cirurgià cardiovascular, preferentment. La vàlvula mitral gairebé havia desaparegut. Record que quan em van dir que havien d'operar-me vaig preguntar si era absolutament necessari i el metge em va dir: “Operar-me, o matar”. Ja, ja… Això va ser a la fi de maig i al final em van operar el 4 de juliol.

Tenies preocupació per com fer el funeral en cas de defunció en quiròfan. Sí, l'accés al quiròfan sempre és un risc, i quan es
tracta de qüestions del cor, el risc és major. Quan em van dir que anava a operar d'un dia a un altre, em vaig preocupar. Els vaig dir als meus fills que si no sobrevivia a la intervenció, volia que m'enterressin en el panteó familiar, amb ikurriña damunt del fèretre, i que també volia que cantés Eusko gudariak. Que aquest era el meu últim desig, que no volia missa ni cura en els meus mesos. Vaig entrar amb molta preocupació en el quiròfan, és cert, i quan em vaig despertar de l'operació, això és el primer que vaig dir: “Estic viva!”. Ja, ja…

“Estic viva!”, ja, ja... Però
va ser terrible. La intervenció és enorme. Després em vaig quedar amb les defenses baixes, vaig passar diversos dies en vigilància intensiva. Prendre medicaments i malestar dels uns i els altres, i això i allò. Va trigar molt, però ara estic molt bé a fer una entrevista! Ja, ja… Però no soc la mateixa. Abans feia diverses danses ximples, set salts, per exemple, però ara no puc. Em canso.

Ja era hora! Festivals de música basca, Korrika, Aberri Eguna, [Jokin] Artajo i [Alberto] Homenatge anual a Asurmendi, manifas de l'un i l'altre… no et perdis un! Aquesta és la meva vida. Soc abertzale des de sempre. El nostre avi va ser de Napartarra, el primer abertzale d'aquí. Nicolás Mangado Erze. Els fills eren del PNB, entre ells el nostre pare, el del PNB i un amant vascófilo. No sabia basc, només
unes paraules, però sí a favor del basc. La nostra mare era Leringo, no deia molt, però sabem que sempre va votar al nostre favor. El que deia el meu marit, i el que dèiem tots els fills, sis noies i un noi.

I quin ambient hi havia al carrer de Pamplona en aquella època. Va néixer en 1947... Si parles d'un ambient polític, diria silenci. Fins a la dècada de 1960, principalment el silenci. Record que
ens reuníem a casa per a escoltar el que deien les emissores estrangeres. Ràdio Pirinenca, BBC, Radi Euskadi... Sempre de nit. I alguns amics venien a escoltar-los. La gent venia a casa, feien reunions amb el nostre pare. Tindríem 14-15 anys, però a casa vèiem el moviment. Juanito Olaetxea. El meu pare ens deia que si algú ens preguntava, havíem de dir que eren cursos de cristià. Parlaven de política, però dins de casa.

Al carrer, el silenci, ha dit. Sí, fins a la dècada de
1960, diria. Era la Reial Societat Bascongada d'Amics del País, i també les classes de basca, i jo vaig començar al carrer Pozoblanco. Vam aprendre unes cançons, apreneu a parlar en basca als nens... i algunes paraules: bon dia, bona nit, va venir... La professora va ser Elena Gueresague. Érem bascos i volíem saber basc. La Reial Societat Bascongada d'Amics del País tenia un altre apartat, el juvenil, Euzko Basterra, i allí vaig entrar cap a 1967. Fèiem activitats culturals, sortides a la muntanya... i amb això repartíem propaganda.

Quina propaganda? VERITABLE. José Antonio
Urbiola i, entre ells Mirentxu Loiarte, esposa d'Urviola, i Bixente Serrano d'Itz, tenien un ciclostil i imprimien un butlletí. També distribuíem la revista Euzkadi, i si hi havia alguna convocatòria la imprimíem i la ficàvem en les bústies de recollida de correu de casa. També arribava gent de la Sakana a Pamplona, recollia la propaganda i la distribuïa a Etxarri Aranatz i pobles pròxims. En aquella època vaig conèixer a una persona especial, que vam tenir amagada a casa. El seu pseudònim era Arantxa Arruti, una finíssima militant, ideològicament ben vestida, progressista… Una altra dona, progressista, era Mirentxu Loiarte.

Va entrar en Euzko Basterra en 1967, any en què es va celebrar a Pamplona l'Aberri Eguna, de gran prestigi. Però
no sé moltes coses, sinó el que un i un altre –pare, germà, amics...– han comptat. Estava treballant en una floristeria i la botiga estava oberta tots els dies. La vespra d'aquell Aberri Eguna jo vaig repartir flors, i vaig veure una manifestació carlista contra l'Aberri Eguna. Allí amb les seves gorres vermelles! Quan vaig arribar a casa hi havia moltíssima gent, 40 persones que van entrar a Pamplona des de la vespra sabien que els controls anaven a ser cada vegada més estrets i que no podien entrar.

En 1968 Aberri Eguna a Sant Sebastià, també dur, i més dur l'episodi de l'any següent, van morir dues persones del
seu equip, amb l'explosiu a les mans. 6 d'abril, vespra de l'Aberri Eguna de 1969. Terrible! Mor Jokin Artajo i Alberto Asurmendi. Eren d'Euzko Basterra, del nostre grup i dels nostres amics, d'EGI. Ja dic, jo estava repartint propaganda i a casa amagàvem gent. Si no, no sabíem qui podia caminar per allí i per aquí, posant banderes, o explosius. Quan van morir Artajo i Asurmendi, pensem que els del nostre grup treballaven, però no teníem certeses. Artajo i Asurmendi van morir i la Reial Societat d'Amics ens van expulsar.

Expulsar? Sí, perquè Euzko
Basterra és allí. Estornes Lassa, Carlos Clavería, Jorge Sarasa, José Luis García Falces. Deien que van haver de lliurar a la policia la llista de socis d'Euzko Basterra. No em sorprendria molt, coneixent-los. Molts d'ells van ser detinguts, Santi Sadaba, Aparicio, Xabier Armendáriz... van ser sotmesos a judici militar i van ser empresonats durant anys. El cas és que Euzko Basterra es va quedar sense lloc a reunió, vam fer diverses reunions en el bar Olite, però no vam poder treballar com abans. A més, quan alguns del nostre grup s'empresonen, pitjor. Uns van ser capturats després de la mort d'Artajo i Asurmendi i altres per la col·locació de la ikurriña en Urbasa.

Ha dit que eren de la VERITAT, i Artajo i Asurmendi també de la VERITAT, però tenien explosius… Sí.
Uns érem de veritat, uns altres d'ETA, i també hi havia partidaris que els dos grups fossin units, d'EGI-Batasuna. Diuen que les coses amb normalitat, Artajo i Asurmendi passarien a ETA, com van passar molts altres, però jo dic “després els del futur”. Eren de veritat, com nosaltres, però és veritat que tots podien anar a ETA, perquè el PNB no es movia. [Juan] Ajuriaguerra va ser l'impulsor d'EGI, i tota la persona era Ajuriaguerra, fort, amb molta vitalitat, molts del PNB no eren com ell. Si Ajuriaguerra seguís amb nosaltres, tal vegada EGIA hagués sobreviscut, però l'ambient era no fer res, ens van tallar les ales. I a més, nosaltres cada vegada més cures per la Policia, no hi ha lloc per a reunir-nos, amics en la presó...

Al final, en 1970, vostè també va haver de marxar-se, juntament amb el seu marit, Juan Mari Feliu. Sempre fugint de la policia. Van trobar propaganda
a la nostra casa, perseguien també a Juan Mari [Feliu], la van tenir detinguda abans, i un dia, estant a casa, vam veure el cotxe de la Policia, el cotxe camuflat, però nosaltres sabíem que era Policia, perquè coneixíem les matrícules. Telefonem a casa pel carrer i Pello, el seu germà, sí, allí estava la policia i ens vam amagar. Primer ens van guardar els d'HOAC, els d'Acció Catòlica, en Iturrama i en Villava. Després, amb l'ajuda del PNB, vam estar en Donostia, a casa d'Idoia Estornés i José Antonio Aiestaran durant diversos dies. Ens van deixar la casa. Després Juan Mari [Feliu] va passar a l'altre costat, i jo em va amagar Gerardo Bujanda a la seva casa.

No va arribar a Iparralde? Sí, però
més tard. Al desembre, va arribar l'època del judici de Burgos i el segrest del cònsol alemany [Eugene] Bëihl. I la situació d'excepció! I com la Policia sempre anava a la recerca de Gerardo Bujanda, sortia d'allí i després d'estar amagat allí i aquí, el 6 de gener les germanes Ziga –Lolo, Nati i Gurutze– em van portar a l'altre costat, des de Dantxarine. No passem per la duana, per descomptat, sinó per una travessia posterior a la duana. Nati era un incapacitat que li van portar a despistar als guàrdies civils si fos necessari. Lolo i Nati es van quedar en el cotxe i Gurutze i jo passem a l'altre costat caminant. Però abans de passar també va cridar “Visca Euskadi alliberada!”, i li vaig dir: “Espera, doncs, fins que passi la frontera!”. Kar, ja... A l'altre costat, esperava a Juan Mari [Feliu], els de casa..., i em van portar a Sant Joan de Llum, on vivim, al costat de diversos refugiats a casa Txori-kanta.

Quins records té de l'exili?
De tot. Vaig fer bones relacions. Juan Mari va seguir en el PNB, jo no. Coneixent a gent del partit, no estava d'acord amb ells. En Hendaia vaig fer molta relació amb Txillardegi i Jone Forcada, que vivien al seu costat. Allí vaig fer el primer curs de basc. Allí estaven també diversos membres d'ETA. Argala, Txikia, Fangio, Pérez Arenaza... Molts van ser assassinats! Però Juan Mari era del PNB, i això tampoc ajudava. En 1974 vam fer una vaga de fam en la catedral de Baiona contra el Govern francès, que pretenia expulsar als membres d'ETA. Jo també vaig participar en la vaga de fam durant dinou dies. Allí tots pertanyien a ETA, excepte jo, i una vegada una noia de Bakio em va dir que un Enrique va dir que jo era el salvador del PNB.

Això també? Sí, això també. La veritat és que allí hi havia molta gent, i entre ells també ens va venir Joseba Elosegi, a animar-nos, va parlar amb mi, i el rumor, que era el salvador del PNB. En l'assemblea d'aquesta
nit, quan estaven dient coses així, vaig demanar explicacions: “Tinc un any de filla i em deixo a casa i estic en vaga de fam. Què esteu fent?”. Ningú em va contestar. Jo vaig dir llavors que bàndol. Que la gent no vagi, perquè Montsó, per a quedar-se i per a quedar-se. Jo que no, que no podia quedar-me allí, plorant, que el duaron. I vaig fugir de la vaga amb fam. Però, per exemple, aquí estava Cocoliso [Jesús Arrondo Martin], un autèntic policia infiltrat. Ell els va portar a la mort en l'emboscada d'Hondarribia, Poeta [Xabier Roque Mendez] i Moriko [José Luis Mondragón]. Mentides, homenatges, ambient de desconfiança...

Temps difícils!
Difícil i difícil. S'han realitzat o s'han realitzat per a facilitar la conciliació. Record que un dia el lehendakari Jesús María Leizola va fer un míting o una sessió en Sant Joan de Llum, però va ser un fracàs absolut, no era cosa, era maldestra... No hi havia manera d'unir-se. Després es va dividir el propi ETA... Difícil.

Vas tornar i fas vida de professor a Pamplona i Navarra... vam venir en 1977, després de la
llei d'Amnistia. Vaig començar a fer classes de basc a Pamplona, en el batzoki. No sabia molt, però vaig aprendre al mateix temps que ensenyava. I com jo, amb el mètode d'Oñatibia. Després també vaig ensenyar en Elizondo, en un curs intensiu d'estiu, i a l'escola local, el primer any, van posar a aprendre basc. Record que un alumne basc-euskaldun de cinquè curs em va dir: “Euskara, per a què?”. Era molt euskaldun! “Han ficat l'euskafobia fins dins!”, vaig pensar.

Durant molts anys va treballar en l'ensenyament, però també va ser parlamentari en 2007 per Nafarroa Bai. I
amb satisfacció i honor. No era aficionat al Parlament de Navarra, però el primer dia de la mateixa em va semblar emocionant amb l'adhesió a l'himne navarrès. Si no, el parlamentari és una tasca molt difícil –vaig estar tres vegades a l'hospital– i, d'altra banda, els treballs més grans i difícils que els nostres “revolucionaris” ens encomanaven a les dones. Jo, per exemple, treballava en Educació, Sanitat i Serveis Socials, i no teníem descansos, tallers, comissions, cursos... ocupades totes les hores.

Ha dit vostè que va ser feliç, no obstant això, que va tenir un gran honor... Si sortia alguna proposició de
llei, o algun text avanci, alegria!, però era molt rar. O quan deies el que volies, t'agradava! Però he tingut els majors enemics dins, dins de la coalició. Uns membres jugaven molt bé, però altres, en canvi... Una vegada un company em va aixecar la mà, un gest amenaçador i li vaig dir: “Si em fas això, posaré una denúncia contra vostè!”.

Per a acabar, quan tenim la següent manifestació? No perds un... Ja, ja... Soc un manifestant, sí,
però a vegades sembla que fem les coses malament. A mitjan maig, EHE va manifestar a Pamplona l'oficialitat del basc en tota Navarra. Ens reunim centenars de persones. Jo encantat, però el 10 de juny hi ha un altre anomenat! És millor fer una manifestació gran que dues petites! La gent no es manifesta com abans. No obstant això, jo em veuràs en les dues manifestacions, la de maig i la de juny. Soc un gran manifestant.

T'has ficat fins dins el “Euskara zertarako! Allò de... jo
també he sentit parlar cristià. Per a què el basc! Això també… Gràcies ara a la mà d'Irulegi. Em vaig alegrar moltíssim quan van trobar la mà. La mateixa María Chivit va haver de dir que era una satisfacció, que era un honor. Però després, en la campanya electoral, el basc no és el PSN. Aquesta és l'euskafobia, no s'atreveixen a dir, però aquí estan ficats. Si poguessin, dirien qualsevol cosa!

JAVIER ESCALADA

“Al costat dels d'Euzko Basterra i EGI, més gent es movia contra la dictadura. En l'àmbit universitari, per exemple, Javier Escalada, Mirentxu Purroy... Ells també es movien. Participaven al costat de nosaltres en la petició de Santa Águeda, i és el primer Olentzero. Escalada després [1966] va ser capturada, al costat d'unes altres, en la distribució de pamflets contra el referèndum de Franco. I es va suïcidar, o suizaron, no sé”.

L'ESTACA JUBILATS

“Acudia a les concentracions del dilluns dels jubilats, a la plaça de l'Ajuntament de Pamplona. Una vegada van començar a cantar una cançó en la melodia de L’estaca! Nosaltres els jubilats… van començar a cantar en la melodia de L’estaca. No em va agradar, i els explicé el significat de L’estaca, i els vaig dir que no ho havia fet bé, que no anava a les concentracions. Després em van dir que ho havien llevat i vaig anar de nou. I de nou L’estaca, amb aquestes paraules dels jubilats! També vaig posar en Facebook ‘Respecta L’estaca’. Ignorar. Des de llavors no vaig a les concentracions de jubilats”.

ÚLTIMA PARAULA

ENCICLOPÈDIA

Juan Mari Feliu, Gotzon Bergerandi, Xabier Armendariz, Javier Escalada, Carlos Claveria, José Luís García Falces, Estornes Lassa, José Antonio Urbiola, Mirentxu Loiarte, Mirentxu Oiartzabal, Miguel Angel Erdozain, Jokin Mujatón, Txantajo