No pot haver-hi creixement il·limitat en un món limitat", és el missatge principal de la desacceleració, des que es va teoritzar de forma més estructurada en la dècada de 1970. Perquè el nostre sistema productiu i formes de vida siguin sostenibles, és necessari reduir l'explotació dels recursos naturals i els danys al medi ambient fins a aconseguir els nivells de sostenibilitat. La desacceleració té dues fonts principals: modelizadores i teòrics de l'ecologia política. Podríem incloure-ho en el primer bloc en Nicholas Georgescu-Roeg, amb The Entropy Law and the Economic Process (Llei de l'Entropia i Procés Econòmic), publicat en 1971, o amb Dennis Meadows, autor principal de l'informe "Fronteres del Creixement", impulsat pel Club de Roma en 1972. Els criteris d'aquesta línia es basen en límits físics, dels quals es dedueixen les eleccions a escala global quant a les formes de producció, sense un gran desenvolupament social.

El conjunt de l'ecologia política és més divers i analitza políticament el problema més enllà de la seva anàlisi quantitativa. Els filòsofs Simone Weil, Hannah Arendt i Günther Anders van tractar el tema, encara que no parlaven de la decadència pròpiament dita: en el context de l'acceleració del desenvolupament industrial, qüestionaven el significat del treball i de la producció, ja que no sols en el medi ambient sinó també en l'ésser humà i en la societat. A més, André Gorz, Jacques Ellul, Ivan Illich o Tim Jackson són alguns dels noms més citats d'aquesta segona línia de decreixement. Malgrat el desenvolupament de diferents pensaments, una societat centrada en la mesura té com a objectiu comú. Diuen que la dignitat i la llibertat de l'ésser humà estan en l'autonomia de definir les necessitats i respondre a les necessitats més que en la riquesa.

Decreixement tabú, però possible creixement verd?

La decadència va començar a teoritzar-se més profundament en la dècada de 1970, i mig segle després és clar que no ha tingut molt d'èxit. Com diu Antonio Turiel en l'entrevista concedida en el número 2825 d'ARGIA, la paraula continua sent tabú. Després de l'emissió de l'informe "Els Límits del Creixement", els autors van ser acusats de malthusianistas, és a dir, partidaris de reduir la població. Encara que aquesta crítica era de mala fe, perquè aconsellaven que la població no sofrís retallades dràstiques, cal reconèixer que la variabilitat en el nivell de consum no es tenia en compte en les seves modelitzacions, per la qual cosa l'efecte de la riquesa esquerdada no apareixia en l'esgotament dels recursos, ni tampoc en el cas de la contaminació apareixien asimetries de riquesa. En altres paraules, la dimensió social era insuficient en aquell treball.

No obstant això, els pensadors de la desacceleració que situaven la dimensió social en el centre han estat sempre marginals, utopistes que no s'han pres de debò des del punt de vista del model econòmic dominant. El deute i els interessos poden ser una de les principals causes que el decreixement sigui tabú, que obligui al creixement, perquè en defecte d'això es produeixen crisis econòmiques. Això genera un altre gran problema: que a nivell mundial el Producte Interior Brut (PIB) està íntimament relacionat en la pràctica amb l'ús de combustibles fòssils. Per tant, el creixement agreuja el canvi climàtic.

Durant les tres últimes dècades, es reivindica el "desenvolupament sostenible" en diversos exercicis de l'ONU i en els últims anys es parla de "creixement verd" en la desvinculació del PIB de l'ús de combustibles fòssils. Encara que aquest desacoblament es produeix en determinats sectors, segons la consulta Carbone 4, ha de complir cinc normes per a donar resposta a l'emergència climàtica: ha de ser "absoluta" –el PIB i els danys col·laterals al medi ambient han d'anar en direccions oposades–, "total" –cal desvincular el PIB de totes les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle–, "a nivell mundial", "sostenible" i "a la baixa". La veracitat de les hipòtesis per al compliment de totes aquestes obligacions és molt dubtosa segons Carbone 4. No és, doncs, tan clar quin és el més utòpic: el decreixement o el creixement verd.

Canviar els models econòmics, evitar recuperacions

A més dels comptes de carboni, s'utilitza el PIB d'un Estat per a establir els nivells fiscals i determinar els diferents pressupostos de l'Estat (educació, sanitat, cultura...). Fins avui no s'ha trobat una altra forma, encara que hi hagi proposades estructurades. Tim Jackson presenta en 2007 la seva proposta de "macroeconomia ecològica" en el seu llibre Prosperity Without Growth: Economics for a Finite Planet (“Prosperitat sense creixement: Ekononia per a un Planeta Limitat”). Aquest últim té tres eixos principals: canviar els objectius de l'empresa, de maximitzar els beneficis a serveis útils per a la "capacitat de viure bé" de la societat; reorientar la inversió cap a la prosperitat futura; i per a possibilitar les inversions que necessita la societat, canviar la sobirania de la generació de diners perquè no recaigui exclusivament en els bancs privats.

La crítica de mala fe, a més del model econòmic hegemònic i l'hipotètic creixement verd, té ara un altre enemic: el risc de recuperar els extrems dret. Crida l'atenció que el teòric francès Alain De Benoist va escriure en 2007 un llibre sobre la desacceleració. No és un fet aïllat, sinó un dels pilars d'un moviment que s'està vertebrant, segons l'investigador Antoine Dubiau (vegeu Mal que recupera el feixisme i analitza l'ecologia amb un enfocament feixista, ARGIA 2783).

Per a combatre l'ecofeminisme, Dubiau opina que cal tornar a una visió socialista de la desacceleració. L'investigador Geneviève Azam subratlla que parlar de naturalesa no és apostar pel darwinisme social, sinó que la nostra llibertat val si té en compte les limitacions físiques del planeta, la complexitat dels ecosistemes que garanteixen les societats, la fragilitat humana complementària i les exigències de la cooperació.