Molts d'aquests aficionats, a més, s'acostaven a menjar a les transparents parets de la gàbia amb la intenció de despertar la ràbia del penitent. Coneguts com els "artistes de la fam", la seva missió tenia poc a veure amb els anácoras que tenien precedents, que amb l'objectiu de purificar l'ànima, es van convertir en fans ardents, prims i famolencs de l'ascetisme.
El paper dels animadors de calls tenia una clara intenció lucrativa: els admiradors pagaven l'entrada i els espectacles dels artistes es van convertir en suports propicis per a anunciar productes com les marques de les ampolles d'aigua mineral que bevien en dejú. En alguns casos també tenien manager. Al voltant dels artistes es van reunir multitud i la seva repercussió es va estendre per tot el món. A Europa, sobretot, van aconseguir un gran èxit. El prestigi dels "artistes de la fam" va coincidir amb l'explosió, el cinema o l'òpera d'altres espectacles públics.
L'alemany Jolly (Siegfried Herz) va estar 44 dies sense menjar en el restaurant Krokodil de Berlín a la fi de la dècada de 1920. Va guanyar 135.000 marcs de l'època, és a dir, uns mig milió d'euros actuals. A l'acte van assistir prop de 150.000 aficionats que van poder comprovar els perjudicis ocasionats per la fam. El pioner a professionalitzar l'activitat artística va ser l'italià Giovanni Succi. Va ser el primer a afegir valor publicitari a l'espectacle i en 20 anys va realitzar 30 activitats de dejuni. Va ser l'artista més atrevit i prestigiós, sempre que totes les accions es duguessin a terme amb total neteja –però una vegada va ser sorprès menjant una llesca de carn i bevent xampany en un hotel de Viena el dia 25 de dejuni–. L'italià es va fer famós, va visitar Nova York, i després de 45 dies de dejuni, va realitzar davant el públic una preciosa festa d'ossos i budells, que al final de l'acció era habitual celebrar-la amb un call públic.
El cèlebre relat Ein Hungerkünstler ("Un artista de la fam"), escrit per Franz Kafka en 1924, es diu que està basat en la fam italiana. En la versió en castellà del relat publicat per l'editorial Casimiro es recull el text "En el millor del dejuni" de Christian Bank Pedersen i un altre escrit de Walter Benjamin. Doncs bé, Pedersen reflecteix perfectament la causa de la fam: “L'art de la fam consisteix a perdre pes, però quan el cos perd més pes, l'art guanya més. L'art no es perd a conseqüència de la creixent primesa de la seva obra, l'obra de l'artista, que és el mateix artista de l'obra".
A Bilbao i Vitòria, els artistes de la fam també van visitar Euskal Herria
amb fam. L'1 de juny de 1901, segons el periòdic L'Herald Alabès, Mr. Garnin va visitar el Teatre Olímpia de Bilbao i un veí d'Olabeaga va apostar al francès per 500 pessetes: que van passar més de deu dies sense menjar. L'artista va acceptar l'aposta.
El periòdic també va comptar amb un nou xou famolenc al nostre país. La francesa Garnié es va valer d'una versió més rara del format tradicional, amb la finalitat de fer un dejuni de dotze dies a Vitòria, però com a tret distintiu passaria enterrat a un metre de la superfície. Va ser enterrat al Parc de la Florida l'1 d'agost de 1922 i va ser desenterrat el 9.
En l'actualitat es continua escrivint sobre aquestes pràctiques. Un d'ells és l'escriptor, traductor i dibuixant Fernando Gómez Viñas (Còrdova, 1966), que acaba de publicar l'assaig gràfic "Els artistes de la fam (o Els origenes de la performance)", un llibre que repassa la trajectòria i el patrimoni dels artistes de la fam. En la seva obra Gómez Viñas cita a diversos creadors i corrents artístics contemporanis que han convertit la fam en art, amb l'objectiu de mostrar la relació directa entre els pioners i els descendents. L'artista sèrbia Marina Abramovic, per exemple, va presentar en 2003 l'acció "The House with the Ocean View", una estada de dotze dies en una casa en silenci i en dejú enfront del públic.
“Nenes fascinants” Malgrat
els objectius artístics i empresarials, l'ésser humà ha tingut diverses raons per a perdonar, encara que en la majoria dels casos hi ha hagut motius místics i religiosos. Així, Crist o Buda eren profetes que perdien, i també van aparèixer imitadors terrestres, entre ells els pares cristians del desert de la mitologia cristiana. També són coneguts els dejunis col·lectius vinculats a les religions, com el ramadà i el quaresma.
Una de les asedas més conegudes va ser Simeon Estilita, que el director aragonès Luis Buñuel va portar al cinema en 1965, Simón del Desert ("Simon del desert"). Perquè Simon, en el segle V, va passar 37 anys sobre una columna. Abans, no obstant això, es va comportar com un artista de la fam, tancat en una cel·la durant 40 dies amb deu pans i una gerra plena d'aigua i va ordenar tapar la porta per a mantenir la temptació. No obstant això, en obrir la porta, Simon va ser trobat inconscient però viu. No va menjar pa durant aquest temps.
També en la Baixa Edat mitjana van aparèixer les primeres dones que brindaven dejuni, i en aquella època es va estendre una peculiar dieta entre elles: només s'alimentaven amb puntada, amb la finalitat de simbolitzar que Crist era suficient per a viure.
Entre ells destaca l'holandesa Lidwina (1380-1433), que suposadament va passar 28 anys menjant només el cos de Crist. Va ser un dels protagonistes d'un corrent místic de temporada i la seva importància és destacable. Patinant sobre gel va sofrir un accident. Com a conseqüència, va passar tota la seva vida en el llit. A partir de llavors va començar a perdonar i va tenir també inspectors. Va ser una de les primeres persones que li van diagnosticar l'esclerosi múltiple i va ser nomenada també santa de malalts crònics. Per això, es va conèixer l'extraordinària capacitat de curació de Lidwina, per la qual cosa va començar a rebre visites com un artista de la fam. No cobrava entrades, però els fidels li donaven diners i regals, especialment els nobles.
Descendents d'aquestes dones que imitaven a Crist són les noies que practicaven el fasting girls o el dejuni, també conegudes com les "noies meravelloses". Entrats a casa, sense menjar res, rebien als visitants, i al marge de les hòsties i les cites de Crist, la seva activitat va adquirir forma d'espectacle i negoci, mostrant les maneres dels artistes de la fam. Entre ells, Sarah Jacob de mitjan segle XIX o the Welsh fating girl ("la noia gal·lesa que feia dejuni"). Va romandre dos anys sense portar la màniga i va enriquir no sols a la seva família, sinó també al seu poble, gràcies a la fada i les ofertes dels seus visitants, que en l'estació del poble esperaven als seus conductors per a ensenyar-los el camí a casa de Sarah. Per descomptat, no és possible romandre tants anys sense menjar, per la qual cosa el frau era evident: el nen d'11 anys menjava en secret. Quan l'engany es va estendre, el nen va ser sotmès a control mèdic, però per la caparrudesa dels seus pares va morir després d'onze dies sense menjar. The Wonder (2022) ("Miraconcha"), dirigida pel cineasta Sebastian Lelio, reflecteix de manera excel·lent el fenomen de les nenes meravelloses, que es pot veure en plataformes de streaming.
L'última noia famosa que perdia va ser Molie Fancher (1848-1916) enigma de Brooklyn. Va ser inspiració el doctor de la Fam d'Henry Tanner, que va arrencar l'època daurada dels artistes de la fam. Davant aquests famosos brots de temporada, l'escepticisme es va imposar entre els metges, però el Dr. Tanner volia demostrar que era possible realitzar llargs dejuni, és a dir, que el cos humà estava preparat per a això. Per això, va iniciar el seu propi dejuni: va passar 40 dies sense menjar, va beure només aigua, i ho va fer davant els ulls del públic. Així, va posar en marxa un ambiciós espectacle que engreixaria les mirades dels espectadors de tot el món.
L'ombra d'aquesta activitat famolenca s'ha mantingut fins als nostres dies. Per exemple, en 2003, l'il·lusionista estatunidenc David Blaine va entrar 44 dies en una gàbia de plexiglas penjada d'una corda. En aquest interval va perdre 25 quilos. Abans va participar en espectacles similars, encara que no ho va fer en dejú; entre altres, en 2002 va realitzar una performance anomenada Vertigo ("El vertigen"), que es va pujar a una columna de Nova York i es va instal·lar durant 35 hores com Simeon Estilita del segle XXI.
No obstant això, Blain no va recollir ni tan sols l'admiració que van crear els artistes de la fam, senyal que la societat actual i la llavors han canviat profundament. Fernando Gómez Viñas ho va recollir en el seu llibre: “Uns espectadors van baixar els pantalons i li van ensenyar el darrere; uns altres li van tirar hamburgueses, ous, pilotes de golf, ampolles de cervesa i globus farcits de pintura, i un disquetero s'encenia amb la música les 24 hores. I en el pitjor dels casos, un home va ser capturat perquè va voler tallar la corda que mantenia la gàbia en l'aire”.
Recentment he treballat en classe les boniques i emocionants coves d'Etxahun Barkoxe. Pobre home! Les penes domèstiques van començar perquè s'havia creat “Bellesa praube”, però als disset anys ja havia entrat en la mar de la desgràcia, ja que la nena sense dot Marie... [+]
A vegades no sé si no és massa. Treure el tema mentre estem en la pipa, parlant de qualsevol altra cosa. A nosaltres ens agrada parlar en veu alta, no deixar gairebé cap silenci, teixir les veus, que tirar més forta. Parlar del seu, d'això de l'altre, del que hem vist en les... [+]
Grup Itzal(iko)
bagina: Flores de Fang.
Actors: Els comentaristes seran Araitz Katarain, Janire Arrizabalaga i Izaro Bilbao.
Adreça: IRAITZ Lizarraga.
Quan: 2 de febrer.
On: Saló Sutegi d'Usurbil.
Itxaso
Martin Zapirain
Erein, 2024
----------------------------------------------------
Títols i imatges de portada (Puntobobo, mata de llana i ninot de drap) evoquen la salut mental, el punt i la infància, però en obrir el llibre s'embullaran més pedaços.
Puntuobo... [+]
Aurretik bistaz ezagutzen banuen ere, musikaren munduak hurbildu gaitu Julen Goldarazena eta biok. Segituan ezagutu nuen Flako Chill Mafiak erakusten zuen irudi horretatik harago eta horrek baldintzatu dizkit, hein handi batean, proiektuarekiko harremana eta iritzia. Lauzpabost... [+]
Euskadi irratian baineraren ordez dutxa jartzeko iragarkiak etxeko komunean obrak ya hastera animatzen duen kuña hori. Obra erraza, inbestitze txikia eta aldaketa handia iragartzen da. Komunetako sanitarioen joerak aldatu dira eta ahoz aho zabaldu da zeinen eroso eta... [+]