De camí als viatges amb cotxe, la manifestació feminista, les suors llançades en un concurs, la guerra interna de l'enigmàtic, el públic aliat i el públic alienígena… Heu curat un còmic amb deu escenes, no ha començat ni ha acabat una història contínua.

Eli Pagola: Perquè no és un còmic sobre un bertsolari, sinó una cosa més general. Més que centrar l'atenció en un personatge, volíem descriure escenes.

Mirin Artetxe: Alguns passatges són els que nosaltres havíem viscut, uns altres els que podríem viure, o els que ens han comptat, o els que hem imaginat… La veritat és que hi ha cossos femenins molt diferents en el bertsolarismo i que no tots viuen les mateixes situacions. El còmic ens ha permès mostrar-nos escenes diferents. No tots caminem en campionats, no cantem en sopars de bertsos, o en certàmens..

Precisament, Maitane, m'ha destacat la presència del cos en el còmic abans d'iniciar la conversa.

Maitane Gartziandia: No és casual que la primera escena [la dona a la dutxa abans d'anar a la sessió] i l'última [la relació afectiva entre dues dones] siguin els moments més quotidians i íntims, les dones estan nues... En tot el còmic són les persones, els rostres i no tant l'entorn. Ens sembla que el bertsolarismo és una cosa que surt de l'interior del cap, però el cos també té importància, i això té pes en els dibuixos.

Per què el còmic?

E. Pagola: S'han realitzat i es faran més treballs teòrics que vinculen el bertsolarismo i el gènere. Vèiem que un treball en format de còmic podia tenir marge. També ens dona llicència per a fer acudits sobre el tema.

M. Artetxe: És un còmic per a crear somriure als nostres companys i a les feministes del nostre món del bertso, que els donarà força per a seguir endavant. És veritat que moltes coses no s'expliquen, i és possible que al lector que no coneix el món del bertso se li escapin algunes referències, però bo, en general, el que li són coneguts els temes de gènere segur que identificarà algunes situacions, encara que no pertanyin al món del bertso, sinó a la música, a la literatura, o...

Parlen de treballs teòrics. El còmic té poc de teoria, a penes hi ha paraules grosses. Han anat per un altre camí.

M. Artetxe: Per al públic del món del bertso el nostre discurs ja està super desenvolupat, com els sistemes de gènere travessen una pràctica social i cultural com el bertsolarismo... Entre tots ho tenim molt detallat, tothom té aquí material. La nostra intenció era mostrar com es materialitza això, i per a això les imatges, per exemple, ens han semblat recursos molt adequats, perquè es compten escenes.

No hi ha bertsos en el còmic, excepte la selecció de Joxepa Antoni Aranberri ‘Xenpelar’ que heu rebut al final.

M. Artetxe: Ha estat per la mandra [riures]. No, ens semblava que si poséssim uns versos concrets que han estat cantats en alguna ocasió, serien de “semblants” o “de l'altre”, i nosaltres volíem que fos una cosa coral. En algunes escenes potser quedarien bé, però ens semblava que el text adquiriria massa importància.

E. Pagola: Això és. La inclusió de versos en una obra de bertsolarismo tindria una gran presència, i nosaltres no teníem interès en això.

M. Gartziandia: Cada escena és una foto. Són fotografies o fotogrames dels istantes de pocs segons, molt descriptius, en els quals l'acció no té tanta importància, sinó descriure una sensació, un ambient.

M. Artetxe: Per a nosaltres, quan cantarem a un lloc, el moment en el qual estem parlant és mínim, passem més temps abans i després, perquè anem. El moment en el qual estem parlant és potser el més còmode, perquè sabem fer-ho; l'important era descriure altres moments.

Igual és a dir més, però llegint el còmic es pot veure que cada vegada se senten “còmodes” en més places.

E. Pagola: Els camps van canviant, hi ha un treball per part del bertsolari i del públic, el feminisme ha avançat i s'han desenvolupat estratègies que permeten sentir-se cada vegada més còmodes. Aquestes estratègies no són exclusives d'un mateix, o només dels bertsolaris en aquest cas, sinó que sorgeixen altres complicitats, com per exemple amb temes predisponentes o públics. Per això està canviant una mica de plaça.

El públic té bastant importància en el còmic.

M. Artetxe: Al cap i a la fi, des del lloc dels bertsolaris veiem al públic, i veiem a una gent que vol escoltar a tu el que creïs o que, per contra, no té gens d'interès a escoltar-li, canviarà la teva actitud i les rimes et resultaran més o menys fàcils. Era important recollir-ho. A nivell discursiu o teòric sempre es diu que el públic participa activament en la construcció del vers i que també influeix en la pràctica que volíem demostrar.

Tot això amb un toc d'humor.

E. Pagola: Sí. Però darrere hi ha molta molla. Sembla que un còmic ha de tenir boniques imatges i sigui lami o aja, però és alguna cosa fet amb moltes referències bibliogràfiques, encara que després no apareix escrit. Com sol dir Mirin, més que queixes, nosaltres protestem. Hi ha humor perquè no volem victimitzar-nos. Sabem el que hi ha i és una decisió activa per a intentar influir en ell.

M. Artetxe: L'humor és també una estratègia de supervivència per a nosaltres. Quan parlem d'aliances, complicitat, fraternitat... no estem dient que estem donant massatges contínuament, sinó que riem de la situació, de nosaltres mateixos i dels altres, amb una fina ironia i a vegades maldestra. Una estratègia és la necessària per a perseverar en el bertso, i pot ser reflex d'això. En l'escena del cotxe, per exemple, hem recollit coses que ens hem comptat i sobre elles no parlem de plorar.

L'humor reprodueix, entre altres coses, les relacions de poder. He llegit en diverses ocasions que hi ha un humor hegemònic en el bertsolarismo. Això està canviant?

E. Pagola: No.

M. Artetxe: I punt. Altres preguntes? [riures]. Crec que l'humor gairebé sempre reflecteix una relació de poder. El que passa és que hem guanyat l'oportunitat de fer el nostre humor en alguns espais, perquè en sessions feministes, entre altres coses, compartim una referencialidad amb el públic i sabem, per exemple, que podem dir disbarats que no diríem en altres llocs, com cantar en paper d'un home o d'una dona masclista. En algunes zones s'estan creant noves maneres de fer humor. En els espais hegemònics, quan nosaltres no estem segueixen, però quan nosaltres estem plantegen preguntes: “Això es pot dir? I aquest altre?”.

El debat sobre el mal dels humors és sovint estèril, però... creieu que els còmics poden ofendre a ningú?

E. Pagola: En fer alguna cosa amb humor és molt difícil que ningú se senti dolgut. Però és diferent qui se sent dolgut; en aquest cas, quan parlem de bertsolarismo, si se sentirà dolgut el subjecte més obert i poderós, doncs, bo...

M. Artetxe: Crec que hem tingut especial cura en què els lectors puguin identificar a ningú en els dibuixos, no s'ha explicat el nom criticat, no hi ha referència a alguna cosa que realment ha ocorregut en una plaça concreta...

M. Gartziandia: Jo he partit de fotos reals per a captar tan bé com sigui possible les expressions corporals, però he tingut especial cura a no personalitzar a ningú perquè posem fàcilment les cares. L'important no era qui apareixia en aquestes pàgines, sinó el que està succeint.

I, Maitane, com ha estat treballar amb un parell de guionistes?

M. Gartziandia: Pensem junts el guió en el taller Biko Teka realitzat a Pamplona l'any 2021 [organitzat per l'associació Galtzagorri al costat de l'Ajuntament de la ciutat]. Eli i Mirin anaven col·locant escenes i jo mateix feia esbossos al moment. Crec que no és el més habitual, perquè normalment el dibuixant comença a treballar una vegada que rep els textos. Jo feia dibuixos, i després incloïen entrevistes i textos. Hem estat junts.

Això sí, com sempre ocorre, la qual cosa dibuix passa pel meu filtre, o pel que jo puc fer, i em pot resultar difícil imaginar alguna cosa d'un món més propi. Dibuixo el que he sortit de mi i no el que he vist del lloc de l'escriptor. En les últimes setmanes he estat fent petits canvis. Sempre cal negociar.

Has utilitzat el color i no el blanc i negre.

M. Gartziandia: Normalment he treballat més en blanc i negre amb el llapis. Però en aquest cas, quan comencem a parlar, de seguida vaig imaginar un còmic molt acolorit. El toc d'humor em demanava color, encara que per a mi seria un repte.

E. Pagola: Vam tenir sort perquè ens van permetre participar com a trios en Biko Teka. En aquesta jornada d'una setmana, els tres ens trobem amb bastant facilitat i sortim amb un esquelet net. A mesura que hem treballat amb Maitane hem anat pentinant els textos, però no ens hem enganxat molt.

M. Artetxe: Hi ha diàlegs orientats a crear un ambient, ens van fer molt naturals i sortim amb facilitat; amb les paraules de Joxepa no ha estat tan tendre, perquè no teníem molt clar per on i com fer el contrapunt.

M. Gartziandia: Ha estat bonic que cada escena tingui el seu propi joc visual, amb cada idea es cregui una espècie de joc, en l'un i l'altre hem utilitzat diferents recursos, en el cas de Joxepa hem realitzat muntatges fotogràfics en blanc i negre per a representar el salt històric i el canvi de registre.

De fet, han intercalat en el còmic les històries dibuixades i els muntatges fotogràfics protagonitzats per Joxepa Antoni Aranberri Petriarena ‘Xenpelar’ (1865-1943), i al final han rebut una selecció de versos seus, resposta a un bertso contra les solteres d'Enrike Elizetxe. Per què?

M. Artetxe: Era de Joxe una manera de dir que nosaltres no som els primers ni els últims a posar en marxa estratègies d'apoderament. No és de sobte que nosaltres hem vingut i ho hem dit, “ei, venim a empoderar!”, sinó que les dones han estat actuant durant segles en bertsos i que elles també utilitzarien les seves estratègies. Ho hem utilitzat per a representar-ho, per a riure'ns de nosaltres mateixos, perquè no volíem deixar que un home el fes.

E. Pagola: Són coneguts els seus versos. Volíem deixar clar que no era un personatge inventat per nosaltres. El que diu en el còmic l'hem inventat nosaltres, clar, però si la dona era la de respondre... No hem estat els primers a mobilitzar-nos ni els que han hagut de desenvolupar estratègies per a posicionar-nos en el món del bertso.

En quin sentit mobilitzar?

E. Pagola: Té a veure amb el desenvolupament d'estratègies. Per exemple, en el cas d'una escena de còmic, fer-nos sentir que anem plegats de viatge amb cotxe, comentar els temes del programa junts, crear sessions pròpies per a treballar altres formes de bertsolarismo que tenim en la nostra ment i fer els nostres espais… No ens limitem a esperar d'una sessió per a ser l'única noia del programa.

En una de les escenes del còmic, quan els bertsolaris van amb cotxe de camí al programa, l'home menja la paraula a la dona; en una altra, ja en el cant, la dona gairebé es veu obligada a tocar el to de l'home...

M. Artetxe: Algunes veus tenen diferent pes. Cal tenir en compte, per exemple, en el viatge amb cotxe amb el que una jove pot dir, mentre que el que un home pot dir, més si és un xofer, té més pes. Ens diuen: “Perquè digui, parli, parli”, però no és tan fàcil dir, parlar o fer.

És freqüent que se sobrepassin els tons masculins?

E. Pagola: És més freqüent que no ocorri.

M. Artetxe: Fijate qui guanya el pugna. Els gallitos són bonics.

Parlen de la jove. Amb el còmic se sentiran igual dones joves que majors, no? També els homes, i no sols els bertsolaris.

E. Pagola: Hem intentat fer-ho el més ample possible, però som nosaltres, tenim l'edat que tenim, les vivències i amics que tenim... Una foto de tot no és fàcil, segurament els més pròxims identificaran més fàcilment algunes coses, però crec que la majoria dels components són universals, no tal vegada exactament com estan recollits en el còmic, però molts viurien similars.

M. Artetxe: El còmic està avui dia, si haguéssim fet un treball sobre les problemàtiques de les dones en els anys 1970-80-90, seria diferent, segurament hauríem pogut escriure majors disbarats, però crec que a molts lectors no se'ls farà estranyar el que és aquí.

Hi ha molts gestos de germanor o complicitat en el còmic: comentaris, mirades, abraçades...

M. Artetxe: Moltes dones hem compartit espais tant en el món feminista com en els relacionats amb el bertsolarismo, la qual cosa ha suposat necessàriament l'amistat, la proximitat i l'afecte entre nosaltres. Això es nota. No coneixem personalment a altres noies, però sabem que viuen les nostres mateixes problemàtiques, fins i tot conscientment. En aquest sentit, em consta que la persona que tinc al meu costat també ho ha entès, per exemple, en els viatges de cotxe. Això crea inevitablement aliances, encara que no siguin de l'afecte o de l'amistat, sinó que existeixen altres aliances que abans eren impossibles. Si sé que una jove està en el moviment feminista de la seva regió, i si en el cotxe ens estan fent un terrible mansplaining, després en el camí al bany no dubto de parlar o no del tema amb ella, ja sé que ella també és conscient.

Els preguntaria per més escenes, però no vull fer l'espoiler i descobrir el misteri.

M. Artetxe: Lasai, és un còmic sense misteris [riures].