Déu apareix en l'escenari. El seu rostre és llarg i ha llançat diversos advertiments amb veu profunda. No sembla que estigui de broma. Els advertiments sí, però no massa explicacions del que hem de veure, malgrat haver amenaçat al que farà preguntes en acabar. Però les explicacions no han estat necessàries per a poder gaudir de l'obra Platea de la companyia Tripak. Tindrem la sensació d'estar durant el temps que duri l'obra. A vegades somiant, altres vegades amb atenció. Serà també un lloc per als somnis perversos. Viatgem al subconscient de la mà de les noies que formen la companyia Tripak i intentem descodificar els missatges secrets amb l'ajuda dels somnis.

Amb el permís de Déu sortiran a l'escenari la resta d'actors, protagonistes d'aquest somni. L'atrezzo serà mínim. Una taula amb forma de sepultura, un drap en la part posterior de l'escenari i branques des del sòl per onsevulla. En un lateral de l'escenari hi haurà un violinista que ajudarà als tres actors, i a Déu, al seu destí. Amb aquesta disposició s'inicia el banquet, en el qual serem testimonis de les relacions de poder entre els actors, sempre sota la mirada vigilant i judicial de Déu.

La frase és una transició entre dos mons. Aquesta obra serà també aquesta, el camí intermedi entre la vida i la mort. En aquests llimbs ens enfrontem als nostres pensaments foscos, pors, neuras i obsessions, els nostres pecats. També tindrem els nostres desitjos, els somnis i ambicions silenciats xocaran amb la por que governa la nostra intel·ligència, amb aquesta energia poderosa i reaccionària. Déu actuarà com a jutge de la consciència, contra el qual els actors, qüestionant el seu poder, qüestionaran les seves creences. Els tres protagonistes esplaiaran els riures. Aquests temes no sols s'abordaran des d'un punt de vista dramàtic, sinó que també es donarà cabuda a l'humor i a l'absurd.

Per a augmentar la sensació onírica ha caigut una preciosa pluja al carrer i les gotes gruixudes d'aigua han colpejat fortament contra el local situat en el Cult Parnàs. El so de la pluja i el que estava succeint en l'escenari han fet una bona mescla, com si fos la banda sonora de la interior triada. Amb això ens hem despertat i amb això s'ha acabat l'obra de teatre, el somni. Sortirem al carrer amb la sensació d'haver dormit bé o “no tan bé” i, com amb qualsevol diarrea, ens costarà separar el somni de la realitat, almenys fins a despertar-nos.