Com has arribat des del llançament de coets a l'espai? Vaig estudiar física en Leioa, després vaig fer dos
màsters i vaig acabar el meu doctorat internacional. He estat molt fora d'Euskal Herria: a Espanya, a Anglaterra (en les universitats d'Oxford i Cambridge), i a la fi de 2017 vaig ser als EUA, a Boston, i una mica després a Califòrnia. Visc allí i he trobat un treball que m'agrada en la NASA.

Abans ets basc en la NASA?
Més ben dit, abans soc un basc físic, perquè hi ha hagut enginyers. Per exemple, l'astronauta de Leo Ehyhart Biarritz va inaugurar el laboratori Columbus en l'estació espacial internacional. Va ser primer pilot i ha estat dues vegades en l'espai.

En el meu cas, en principi continuaré treballant com a col·laborador científic en la NASA fins a 2025, immers en un llarg projecte. Ara estem estudiant i projectant com s'alimentaran els tres missioners que viatjaran a Mart cap a 2050. La idea és que els aliments creixin en la pròpia missió, però ho vam demostrar, i per això ens ho van premiar en 2018, en la missió de Mart els astronautes perdrien una gran quantitat de densitat òssia mineral. Caldrà afrontar-ho i la nostra proposta serà desenvolupar el miselio per a la gran missió que tindrà lloc en 2050 o en la zona. El miselio és una arrel de fongs, rica en proteïnes, creix ràpidament i necessita poca aigua.

En una expedició de Mart, estàs estudiant com sobreviure tres persones durant tres anys? En la dècada
dels anys 2050 l'home serà enviat per primera vegada a Mart. En principi no trepitjarem Mart, se li donarà la volta. Però el viatge és de tres anys i el cos sofreix molt. Com la nau espacial és petita, el primer problema serà psicològic i molts investigadors treballen en això. Viure tres anys en un lloc tan petit i tancat és molt dur. A més, tenen moltes possibilitats de desenvolupar càncer per radiació espacial anés de l'atmosfera. I l'altre problema és l'alimentació: moriríem sense proteïnes i des del punt de vista del volum de massa és difícil portar una proteïna suficient en la nau espacial, no és real. Per això, utilitzarem el miselio no sols com a aliment sinó també com a hàbitat: ja hem demostrat la seva utilitat per a fabricar maons en el sòl, creant així cadires, taules, etc.

No obstant això, abans hi haurà novetats: per a l'any 2025 està programada l'arribada de la primera dona a la lluna i la primera persona que no sigui blanca. Però no tinc molta informació, jo treballo en l'expedició de Mart.

Quants anys és el treball de maquinar una missió així? Molts
anys (riu). Els estudis sobre Mart es van iniciar fa segles. Hi ha milers de persones treballant, fa falta molta gent i molts diners. Per a anar a la Lluna, més de 140.000 persones van treballar en el programa Apol·lo en 1969. Ara volem fer el mateix en Mart. La nau espacial, els vestits espacials, què menjar, quants esports, psicologia, llum… Cal preveure i tractar milers de problemes i complicacions.

Com ha de ser l'astronauta per a anar a Mart o a la lluna? Tant
física com psicològicament han de ser molt preparats, desenvolupats i fortes. També ràpides. Molts astronautes són enginyers, metges, biòlegs o físics, que han d'estar preparats per a qualsevol problema. En la Terra tenen un equip de treball, però com més sàpiguen, millor. Són tres anys i si hi ha problemes de salut estaria bé que hi hagi un metge al mig. Realitzen entrenaments d'anys.

I les naus espacials?
Cada vegada són més precisos, molt potents, molt ben preparats. L'últim enviat a la Lluna tenia uns 100 metres, tan llarg com el camp de San Mamés.

El seu és vida i professió nòmada. Com ho portes?
Enguany ja he rebut 30 avions. A l'abril vaig recórrer els tres continents, per exemple. Ara em ve bé, però sé que en el futur no podré viatjar tant per a assumir altres responsabilitats.

Ara, a vegades no sé si em desperto als EUA o a Euskal Herria. Als 22 anys no m'hauria imaginat que anava a tenir una vida així, ni de petita. En el meu somni més salvatge no hauria imaginat que la meva realitat fos aquesta. Fins llavors la meva realitat era Barakaldo, el meu barri: la música electrònica, el final de l'heroïna... Als 14 anys tampoc coneixia Algorta. No obstant això, estic molt orgullós del meu poble: jo vaig deixar Barakaldo però Barakaldo mai em deixarà. Vull continuar sent feliç i deixar una cosa gran a la societat i a la humanitat. No passaré la vida tombat en el sofà veient Netflix o la televisió.