Per a mi és un honor entrevistar, entre altres coses, a qui va realitzar l'última entrevista a George Steiner.La meva amistat amb el senyor
Steiner és un regal de la vida. Vaig llegir quan era estudiant, vaig conèixer com a jove professor a París i la nostra relació no ha cessat. En breu es publicarà un llibre sobre ell, en el qual s'inclourà el postum de l'entrevista, amb un intent de presentar el seu pensament. Ho defineixo com un hoste incòmode: va passar tota la seva vida en la universitat, però li va fer una crítica molt dura al parasitisme; va ser crític, però va defensar la humilitat, que els llibres mereixen l'atenció, per descomptat, i en cap cas els crítics; i, sent jueu, va defensar que el nacionalisme de l'estat d'Israel no té res a veure amb la cultura hebraica i com pot ser torturat un poble. Va dir coses que la gent no vol escoltar.

La següent pregunta també és obligatòria: Vingui d'Itàlia, el Govern el té la ultradreta... Estem veient coses que crèiem superades. Està
passant per tot el món , Prima gli italiani, America first, France d’just, el Brasil acima de tudo... És una idea similar, un nacionalisme patològic, perquè es pensa que podem viure tancats en un territori. És una bogeria, una forma miserable de presentar el món i la humanitat. John Donn ja va dir que la mirada illa de l'ésser humà és molt perillosa, un ser egoista, que només pensa en si mateix, que creu que la vida en general pot ser única. Per a mi la humanitat és una altra cosa, Seneka deia que la teva vida cobra sentit amb les coses que pots fer per als altres. És una fórmula meravellosa: la humanitat seria una cúpula de maó entrellaçat, i si cau un maó cauen tots. La solidaritat humana és la idea fonamental.

Contra això aniria el sobreelevación de la identitat.
Aquest és el mite del vaixell de Teseu: Després de la mort del minotaure, el deixen en el port atenès, símbol de la victòria, però als 50 anys trenquen la fusta, l'arreglen amb la nova fusta... Continua sent el vaixell de Teseu?

És a dir, que la identitat mai és estable, sempre és dinàmica, la confusió entre el vell i el nou. La idea d'identitat no contaminada, com la defensa la gent de la dreta, és molt perillosa. No cal esmentar què va fer Hitler per la puresa de la raça ària. Què és la raça ària? Jo soc calabro, llatí, grec, àrab, i estic molt orgullós d'aquesta abundància. La idea d'identitat radical pot generar racisme i xenofòbia. Jo crec, per contra, que en un món on hi ha una pluralitat religiosa, cultural, lingüística, aquest món serà emocionant. Em sembla asustante un món que pugui tenir una religió, una cultura, una llengua única.

A més, se'ns ha oblidat a on ens ha portat aquesta visió monocromana del món. Es barregen moltes coses: un blanqueig de la història, una banalització, una espècie d'adanismo... És a dir, el desconeixement de la història.
Avui es menyspreen la història i la memòria, dues coses molt importants. Vivim en una societat molt tecnològica en la qual el que val és el futur, i no el present, que ja està obsolet, i tot l'anterior, no val res. Crec que la memòria té un paper molt important, i que la història mostra coses –encara que l'home repeteixi els mateixos errors–; sense memòria, sense història, no pots entendre res.

Quan veig programes educatius, Escola 4.0, etc., m'altero: què significa que l'Escola 3.0 no serveix per a res? L'Iphone 13 et fa pensar que els dotze Iphone anteriors no valen, que han quedat obsolets, és una idea d'obsolescència programada. Per què l'anterior no és bo per al nou? No és casualitat que en el món grec la memòria sigui la mare de tots els coneixements, que els nous coneixements siguin fills de la memòria. Avui no tenim interès per la història, perquè som un món programat per a fer diners, mirem només al futur, al producte final de la tecnologia. L'impuls al consum és enorme i els joves són consumidors programats, a l'escola, en la universitat... No eduquem a ciutadans cultes i crítics, generem consumidors passius, soldaditos que no pensen més que fer diners i que prioritzen l'èxit.

Com se situen la literatura i els clàssics en aquest món? O, preguntant per Italo Calvino, per què llegir avui els clàssics?
Encara que escrits en el passat, els clàssics sempre són els nostres contemporanis. Aquesta premissa és vàlida per a totes les èpoques. La qüestió és quina preguntes fem als clàssics i si avui els llegim a l'escola, en la universitat. És la crítica que faig: els joves coneixen els clàssics, però dels resums que fan els manuals. No llegeixen directament. Hi ha una gran diferència entre llegir un resum del Quixot o una pàgina del Quixot. Com pot estimar un alumne el Quixot si llegeix un resum? És una cosa freda, sense sentit. Només llegint directament, amb un professor adequat, comprendrà que té missatges d'actualitat: per exemple, encara que avui es pensa que la primera persona que arriba és l'única que val la pena –encara que es facin coses difuses èticament–, deia Giordano Bruno: “El que realment val en la vida no és arribar primer, sinó fer-ho dignament”.

Com en aquell poema de Kavafis, l'important és el viatge més que la meta.
Kavafis interpreta el mite d'Ulisses d'una manera excel·lent, ja que l'important no és arribar a Ítaca, sinó l'experiència del recollit en el camí. El més bell de la vida no és l'objectiu, l'objectiu pot ser un estímul, però importa l'experiència, l'esforç, la complexitat de les coses que fem per a arribar a l'objectiu. Als meus alumnes els parlo d'aquestes coses, quin és el veritable objectiu d'un alumne? Pot ser un miserable diploma en paper que et permeti guanyar diners, però això seria el resultat d'una altra cosa molt més important. Per a ser millor, hauràs d'adquirir un sentit crític per a comprendre i analitzar el món que t'envolta d'una manera original, intel·ligent i autònoma.

Els partits de la dreta tenen èxit perquè hi ha un gran desconeixement en les nostres societats. I Internet es presenta com una enorme oportunitat, és veritat: Em permet llegir milers de textos del Renaixement des de la meva casa de Calàbria, però Internet està fet per a gent que sap una mica i no per a qui no sap res. Una cosa és utilitzar la tecnologia, i una altra és utilitzar-la, perquè la tecnologia roba la vida, perquè és una espècie de gran germà que et roba les teves idees, la teva intimitat, per a després vendre-la a les empreses a través d'algorismes. I quina classe de món és el més important si es “venen” i “compren”?

Sembla contradictori que, en un món en el qual els clàssics semblen mancar d'espai, llibres com els seus, dedicats als clàssics, hagin acumulat tal èxit. Com explicar aquest èxit?
Sincerament, mai ho hauria imaginat. He escrit l'alarma com una crida, com un gest de protesta, contra la perspectiva de mercat de l'educació, que avui dia està destruint l'escola i la universitat. Però haig de dir que he trobat gent que comparteix les meves idees, rebo cartes de la mà d'alumnes i professors per tot el món. Em dona molt plaer perquè hi ha resistència a aquesta tendència. Potser mig milió de lectors no són gens comparat amb els milions que pensen que el millor és guanyar diners, però em fan entendre que val la pena lluitar. És un gloriós fracàs, si vols, en la mesura en què faig el que el meu pensament i la meva ètica m'exigeixen, un èxit. Soc professor, no puc ensenyar d'una manera diferent de la qual ensenyo, i aquest seria el veritable fracàs. Cada vegada que parlo tinc la sensació que hi ha gent que m'escolta, gent que creu que aquesta lluita és veritable.

Has parlat en els llibres de la importància de l'educació per a educar ciutadans autònoms i crítics. Recorda la carta que Albert Camus va escriure en agraïment al seu professor.
Ensenyar no és una professió per a mi, és una vocació. Moltes vegades em pregunten els professors, quin és el secret d'ensenyar. Avui tenim molts cursos per a professors i hi ha molts pedagogs que diuen moltes ximpleries. Creuen que per a ser un bon professor es necessita un coneixement teòric del mètode d'ensenyament, un mètode universal, i no és cert. El primer és conèixer la disciplina: si has d'ensenyar literatura i no coneixes literatura, no funcionarà. Segona cosa: estimar les coses que ensenyes; si no les vols, no es pot transmetre aquest amor. Crea'm: Porto més de 30 anys ensenyant, i els alumnes ho perceben clarament. S'inverteix diners a comprar ordinadors, pissarres digitals, xarxa Internet... Però si no tens bons professors, és en va. Aquí enco la carta de Camus: només els bons professors poden canviar la vida dels alumnes.

El seu llibre manifest, El valor de l'inútil (Pamiela), serà publicat pròximament en basc.
Sí, i li dono molt valor. Les llengües petites, com les grans, són molt importants perquè cada llengua és una finestra per a entendre el món; i quan una llengua mor, aquesta finestra es tanca. Estic molt orgullós que aquest llibre aparegui en basc. No m'importa la part econòmica, quant es vendrà: la traducció en basca, com la de la gallega, em fa sentir-me orgullós perquè hi ha gent que ha triat el meu llibre, dient a la gent: “Aquest llibre és important per a la nostra cultura”. Per a mi és més valuós que un èxit comercial.