No sabem per a què utilitzaven els dodecaedres; en els textos no es fa referència a ells, però no sabem com els romans els cridaven, perquè recentment li ha donat el nom de dodecaedre. Els experts han formulat diverses hipòtesis: que els guants eren dispositius de cosit, que s'utilitzaven com candelabros o per a calibrar els tubs, que eren mers objectes decoratius… En 2012 Amelia Carolina Sparavigna, investigadora de la Universitat de Torí, va publicar una altra teoria: que els dodecaedres s'utilitzaven per a mesurar la distància. La majoria dels dodecaedres s'han trobat a les fronteres exteriors de l'imperi, en les actuals Gal·les, Hongria, Bèlgica… i especialment a França i Alemanya. Segons Sparavignacio, els aparells de mesura eren més necessaris per a la realització d'obres d'enginyeria en nous territoris i per a la cartografia que en la metròpoli.

Però la de Sparavigne o una altra hipòtesi serà molt difícil de comprovar. Acudint a museus amb dodecaedres s'observa que la majoria de les peces no tenen un origen clar. Més enllà del país o regió, rares vegades s'especifica on els han trobat, les datacions exactes són escasses i arriben als museus a través de col·leccionistes privats. És a dir, els dodecaedres no han estat trobats en excavacions arqueològiques, sinó detectoristas.

Arqueòlegs o expoliadores?

Els detectors són aquells que “troben objectes perduts” utilitzant detectors de metalls. Aquesta definició pot ser directa, per exemple, per als quals busquen objectes que la gent acaba de perdre a les platges. Però molts dels quals es consideren arqueòlegs són detectoristas expoliadores. No troben objectes, els busquen. I aquests objectes no estaven perduts, estaven tancats en el seu context, envoltats d'informació útil, i extrets d'aquest context, perden el seu veritable valor per sempre; el valor arqueològic i històric d'aquestes peces és molt major que el pagament material que reben els detectivers.

La creixent accessibilitat dels detectors de metalls i l'orgull que en els últims temps alguns detectoristas fan i monetitzen “descobriments” en les xarxes socials estan provocant l'expansió de la malaltia. Fa un mes, el periòdic mexicà L'Universal va publicar una activitat que s'està estenent ràpidament de la mà de turistes expoliadores que viatgen per Europa i de nous detectivistas locals.

Igual que a Mèxic, en gairebé tota Europa està prohibida la utilització de detectors en espais naturals, arqueològics i històrics, amb matisos. Però, sovint, les denominacions oficials de les zones són llargues i, a més, molts jaciments es troben en llocs aïllats, per la qual cosa no és possible la seva conservació en tot moment. Per exemple, l'any passat dos detectoristas que operaven en Araba i Burgos van detectar prop d'un centenar d'objectes, dels quals una dotzena eren monedes antigues i unes dotzenes eren fragments de peces històriques que segurament no podran ser estudiades i identificades sense context.

Els arqueòlegs consideren que la llei, la clau està en l'educació: no cal buscar objectes de valor històric, i si es troben per distracció, no cal tocar-los o moure'ls, i cal comunicar-los a les institucions.

Imagina el que passaria si la mà d'Irulegi hagués estat “trobada” pels detectoristas. I penseu quants dodecaedres i quantes mans estan perdent per sempre.