El 10 de març, molts de nosaltres escoltem el fracàs de la setzena entitat financera més gran dels Estats Units en el desdejuni amb la ràdio encesa. Diuen Silicon Valley, nom del banc. No semblava molt greu, no és l'any 2008, ni l'explosió de Lehman Brothers. Però a mesura que avança el dia i la setmana, el mercat financer s'ha anat veient.

L'endemà passat Signature Bank, el major banc de criptotxanipias dels EUA, i First Republic van seguir el camí de l'anterior. Una setmana després la crisi va arribar a Europa i el banc de 167 anys Credit Suisse va haver de demanar un rescat al banc central suís. Dies després, el 24 de març, la gegantesca companyia financera alemanya Deutsche Bank va vibrar amb un 15% de les seves accions…

Què és això? Estem de nou en 2008? Molts tenen la sensació de viure una espècie de déjà vu, no sense raó: “Una cosa ha quedat clara, quinze anys després de la fallida de Lehman Brothers, tot pot tornar a succeir”, diu Finance, la roue carrée (Financera, roda quadrada), publicada per Le Monde Diplomatique a l'abril.

L'enfonsament del Silicon Valley Bank (SVB) ha estat provocat per la forta pujada dels tipus d'interès iniciada en els últims mesos pel Sistema de Reserva Federal, pel que sembla perquè aquest banc tenia els seus actius invertits en bons de tresor a llarg termini i tots els clients havien tret els seus dipòsits corrent en veure que estaven perdent rendibilitat amb la pujada dels tipus. Ho criden Bank run els qui saben d'aquestes coses.

Però el Govern dels EUA ha actuat ràpidament com a bomber. Ha posat en marxa un programa financer de suport bancari, utilitzant com a garantia bons públics, i ha assegurat dipòsits als clients, no sols als quals tenen estalvis de fins a 250.000 dòlars, sinó a tots els que ho superin! A Suïssa l'aixeta també ha vingut de la mà d'organismes públics: el banc nacional ha injectat 100.000 milions de francs suïssos en Credit Suiss per a facilitar la fusió amb el seu competidor ACS.

Els diners públics es destinarà llavors a salvar als rics, qui té en el seu compte més de 250.000 dòlars?. Un altre component de déjà vu . Però tot està bé, segons les autoritats, els mecanismes de control posats en marxa des de 2008 han funcionat: “Don’t worry, els teus fons estan segurs”, et dirà Biden. “Pas de problème, el nostre sistema és fort”, Lagard.

No obstant això, un informe (pdf) que està volant des de mitjan març no dona moltes ganes d'estar tranquil. Publicat en el portal Social Science Research Network, amb aquest nom seriosos encara menys entusiasme, l'estudi adverteix que el valor dels actius bancaris estatunidencs –béns, garanties i solvència– pot ser gairebé dos bilions de dòlars menys del que apareix en els llibres de comptabilitat, a causa de l'augment dels tipus d'interès de l'últim any. Segons això, 186 bancs estatunidencs es troben en el mateix estat que el SBV.

“La raó de fons de la crisi financera estatunidenca ha de buscar-se en la desregulació impulsada per les autoritats, a causa de l'afebliment del control sobre els bancs menys grans”. Així ho diu Andreu Missé, director d'Alternatives Socials, en el seu article “Lliçons d'una nova desfeta”. L'excap de la secció econòmica del periòdic El País durant molts anys ha recordat que fa cinc anys el Senat dels Estats Units va prendre mesures per a “estovar” la llei Dodd-Frank. Aquesta llei es va crear després del xoc de 2008 per a esmolar les normes i evitar un altre desastre financer. En el debat de 2018, “entre els partidaris d'exigir menys als bancs va destacar Jerome Powell, actual president de la Reserva Federal dels Estats Units”, afirma el periodista català en el seu article.

Però a més de Powell i els seus companys del partit republicà, disset senadors demòcrates van votar a favor de la desregulació de la llei Dodd-Frank. I ara hem sabut que darrere d'aquesta decisió hi havia una pressió bancària, entre ells la dels bancs SVB i Signature Bank.

Quan el tren surt dels carrils

La revista The Lever, especialitzada en periodisme de recerca, ha donat a conèixer la subsesión del sector financer en els embornals del Senat nord-americà per a condicionar les decisions polítiques. El locutor, columnista i cineasta David Sirota va fundar recentment The Lever, abans anomenat The Daily Poster. Sirota és coneguda en els moviments de l'esquerra dels EUA, entre els quals destaca l'edició de la revista marxista Jacobin i els propis discursos de Bernie Sanders, candidata a la Casa Blanca.

The Lever ha desglossat en diversos articles la conducta de SVB i Signature Bank: SVB Chief Pressed Lawmakers To Weaken Bank Risk Regs (“el líder de la SVB va pressionar als juristes per a estovar les regles de risc per als bancs”), un d'ells ha titulat. El propi Sirota li compta al periodista Amy Goodman el nucli de l'estudi Democracy Now! en “El president de SVB, Greg Becker, va parlar en el Congrés dels Estats Units mentre estudiaven la desregulació de la llei Dodd-Frank”, afirma el locutor. Per a passar inexorablement les proves d'estrès, un banc va recomanar que en lloc de disposar d'actius superiors a 50.000 milions de dòlars, superés els 250.000 milions, “i ho van aconseguir, ja que van pujar la barrera”.

Per a això, SVB va adquirir el vot dels demòcrates, amb recaptacions d'un, utilitzant portes giratòries de l'altre. Com entendre-ho si no, el propi senador Barney Frank, que va impulsar aquesta llei, va deixar el càrrec i es va asseure en les butaques de Signature Bank? Segons The Wall Street Journal , aquest també va pressionar des del banc que ara ha fracassat per a fer una mica més enllà de la seva llei. “Si en una pel·lícula de corrupció es posa això, el guionista diria que el front seria massa gran, que és un rídiculo”, explica Sirota a Goodman.

Però desgraciadament no és un fenomen aïllat, i el creador de The Lever compara el comportament dels polítics amb un altre esdeveniment: el 10 de febrer un tren que transportava substàncies tòxiques en l'estat nord-americà d'Ohio va sortir del carril i va sofrir una greu explosió. Anys abans es van produir accidents similars en el transport ferroviari i es van endurir les normes, però després la indústria química va aconseguir que els trens com el d'Ohio no es cataloguessin com “d'alt risc” i que la llei es modifiqués de nou.

“Hi ha un impuls –diu Sirota– per a regular quan es produeixen crisi. Però llavors la gent s'oblida, o els polítics esperen que la gent s'oblidi, i després ve un altre impuls de desregulació”.

Banca privada o pública?

Llavors, quin és el camí? Aquesta és la pregunta que ha fet l'economista marxista Michael Roberts en un llarg post escrit en el blog The Next Recession, la versió en castellà de la CADTM, traduïda pel portal Sense Permís, a favor de l'abolició del deute il·lícit que hem citat en moltes ocasions en aquestes pàgines.

“Això és ja una gran crisi, fàcilment comparable amb la de 2008”, afirma l'autor. Alguns creuen que es necessiten normes més estrictes, com el premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, però Roberts no està tan convençut que “regular no funciona, les fallides segueixen”. En aquest capitalisme monetari els bancs incompleixen contínuament les regles del joc i, com en 2008, diu que els reguladors han fracassat. Opina que l'única opció és “transformar els bancs moderns en un servei públic, com són la sanitat, l'educació o el transport”.

La veritat és que no estem molt lluny d'aquí, i el prestigiós editor cap del Financial Times, Martin Wolf, també ho ha reconegut en un dels seus pilars: des de la crisi de 2008 “el sistema bancari s'ha convertit en part de l'Estat en el seu conjunt i sense ambigüitats”. Però com diu Roser Espelt en la secció d'opinions d'aquest número d'ARGIA, la capacitat de decidir què finançar segueix en mans dels bancs dopats.

Mentrestant, “Tranquil·la, Kutxabank està fora de perill”, et dirà també el conseller Azpiazu… I si no, sempre quedarà, quan es produeixi la següent explosió, tornar a regular l'abans desregulat.