En el títol ha posat instruccions per a llegir el llibre. Per què? Hi ha moltes raons i totes funcionen alhora. Se'm
va ocórrer com a títol, igual podia usar-ho per a un poema, però vaig pensar que podia ser una bona idea per a posar-ho a tot el llibre. Després no volia que això l'obligués a fer un autèntic llibre de guies, encara que una cosa així seria enginyós. Però vaig pensar que podia ser una bona pluja per a reunir una gran varietat de poemes. Em sembla que és un títol inofensiu, no fa massa pors a la gent, no dic "això no sé què és", no és un títol poètic.

Has volgut facilitar l'accés al llibre al lector? Ocorre que tots tenim un prejudici sobre el que
és poesia. I aquest prejudici caldria ampliar-lo, perquè moltes vegades ens quedem amb aquestes coses que potser llegíem en contra durant la classe. O amb tòpics relacionats amb la cursilería. Jo crec que aquesta és la barrera més gran perquè la gent s'acosti a la poesia. Potser no hem d'acostar a tota la gent, però em va semblar que amb un llibre de poemes -instruccions per a llei-, almenys un, algun imprudent, podia caure en el meu parany i prendre el llibre.

Ha recopilat poemes escrits en diferents èpoques. Sí, alguns
són els que venen en el corrent del llibre Els humors del cos (Alberdania, 2005), que es poden publicar en aquest llibre, però que han sorgit més tard. Uns altres, relacionats amb la mort de la meva mare, com va ocórrer amb la publicació d'aquest poemari anterior, en aquest moment em van sorgir. I crec que també va haver-hi una espècie de contaminació, emocionalment i d'una altra manera. I des de llavors també he anat escrivint, pensant a vegades en projectes més grans, dels que han quedat algunes restes. He llegit de nou alguns dels quals tenia escrits i no els recordava, també hi havia uns altres que no entenia... M'ha ocorregut, per exemple, amb Sautrela: vaig publicar sense entendre molt bé a què es refereix, però un dia, una vegada publicat, vaig agafar el llibre i vaig veure la llum: "A, per tant era un poema sobre això! ".

És un dels
més hermètics del llibre. Està escrit com una clau. Crec que a una edat la gent escriu així, en clau. Tenim els nostres problemes, les nostres inquietuds, els nostres secrets... i som hermètics, críptics. Nosaltres els entenem i volem que la gent els entengui, però sense donar massa pistes. I jo he escrit coses així, però no sé, ara no em val.

Cerques una mica més? És
difícil de dir. Vull tenir llum. O, bo, més que llum, vull que la dificultat estigui en un altre lloc, no en aquest nivell de comprensió.

M'ha semblat
que en molts d'aquests poemes estàs explorant en camps indefinits, descrivint sensacions ambivalents. Això també tindrà a veure amb el procés de creació. Potser hi ha gent que planifiqui abans el que vol escriure, la qual cosa vol transmetre, quin missatge deixar... Jo ho admiro perquè he intentat fer-ho, però he fracassat en tots, i per això m'han quedat poemes solts. Jo crec que funciono de manera forassenyada o que em funciona això [riu]. Començo per una imatge o frase i continuo tirant d'ella. I igual després arribo... No vull donar molt místic, però pots arribar a alguna cosa que no sabies que volia dir abans.

A més, en alguns poemes ho esmenta explícitament. En el poema del nedador, en el de Ian
Thorpe, dic "aquest encara no és el poema que li vull escriure". Pots començar amb una intenció i notar "això es podia millorar" o "aquesta paraula no és la que jo volia utilitzar". Una opció és parar i deixar-ho per a un altre dia. I una altra és visualitzar aquestes dificultats. Això ens relaxa a tots, ens fa més humans i més accessibles. I també és un recurs per a crear dubtes.

El primer poema marca molt el to del llibre: esmenta un edifici cansat, l'última salutació... Hi ha molts poemes dedicats al duel. Diries que la mort ha marcat molt el llibre? Hi ha
alguns poemes de duel, però hi ha uns altres. Crec que l'edat també ha de veure: he notat que soc més pessimista, que penso més en el temps; cada vegada em surten poemes més foscos quant a tema, però intent almenys que el to no sigui així, com en aquest meme: apareix una casa negra i té escrites les paraules; i al costat la mateixa casa en color, i damunt la "música". Música molt alegre, però lletres fosques. El que compto aquí és trist, perquè hi ha duel, que passa el temps... però el que recull ho intento no ser així.

El dia de juny em recorda el poema Pello Lizarralde en les seves novel·les. Aquesta comparació només pot molestar
a Pello Lizarralde [riu]. Amb això em passa que escric i després, quan torno a llegir, em pregunto: "Això dirà alguna cosa a una altra persona?". M'agrada molt, però també dic: "Aquí no passa res". Un dia, passejant... puc imaginar el dia en què era... Després hi ha una altra cosa: tinc alguns poemes, encara que m'agradi, que em fan una vergonya o em mania. En els meus primers llibres hi ha poemes que no he llegit en els últims vint anys. Prenc el llibre a les mans i sempre els passo. I diu: "Si això deia alguna cosa en el moment, hi haurà alguna cosa aquí, caldrà deixar-lo". Però no sé.

El seu últim llibre de poemes data de 2005. Fa quatre anys va publicar la Línia Discontínua, amb textos a partir dels seus diaris. Per què tant de temps sense publicar llibres? És cert que vaig deixar passar
molt de temps, però em va passar desapercebut. Jo encara em considerava un poeta jove. Vaig enviar aquest llibre al certamen amb aquest títol, però després, a l'hora de publicar-lo, vaig tenir el dubte que vaig estar a punt de cridar-me el jove poeta. Un jove poeta, un autèntic poeta més jove, em va dir
que no era un bon títol [riu]. La joventut sempre s'ha lloat i està relacionada amb la poesia, hi hauria un joc així, "aquí hi ha un poeta madur, però encara es considera un poeta jove". Crec que com a escriptor poètic, per aquest duel que li he dit abans, em vaig parar: escrivia però sense massa ànims per a publicar-ho. I he estat acumulant coses. No ha estat una mala estratègia, perquè ara tinc més materials per a triar si se li pot dir estratègia. Així m'ha succeït amb Línia discontínua, he pogut completar un mosaic amb coses de diferents llocs, i amb això he pogut fer en part el mateix.

Abans ha esmentat el poema de Ian Thorpe, en el llibre també hi ha odes olímpiques. Què té l'esport com a material poètic? Hi ha alguna cosa que està molt relacionat amb ser jove en l'esport, perquè en aquest
món es produeix un relleu tan ràpid: t'agrada amb un pilotari, com Irribarria, i has de canviar-lo de favorit un mes després perquè s'ha jubilat. Aquesta rapidesa reflecteix el que els altres vivim en altres àmbits.

També parla molt del temps, de la joventut... Sí, estic obstinat en això.
I a més el pas del temps el visc en part com un complot. És una cosa que tots sabem, però ho rebutgem. No recordo qui deia: no és lògic que tothom no surti de casa cridant, morirem! dient. Però si ho fas et donaran per bojos i cal dissimular, ignorar, quan ens trobem al carrer dir "estàs millor que mai"... I m'he adonat que la diferència de temps també em crida l'atenció. Per exemple, el temps que estàs escrivint i el temps que algú rebrà això: aquí hi ha dos temps i al final en la relació entre escriptor i lector, en el millor dels casos, sempre hi ha aquest obstacle en el centre. Sempre passarà el temps, també passarà el temps per les paraules; passar el temps per les paraules significa que les coses s'entendran d'una altra manera, de manera incorrecta o d'una altra manera.

El poeta i el volgut estan en
el llit parlant de gent que camina pel carrer com a persones que han perdut la divinitat. Aquests poemes, amb el títol "Els poetes no saben què", encara que en realitat no estaven així, els vaig ordenar per a crear una història així, encara que estiguin escrits en diferents moments i pensant en gent diferent. I això que em parla, doncs sí, és veritat... Em costa posar-me poètic quan estic vestit de paisatge, però l'amor, el sexe, té això: t'abstreu, t'eleva, t'eximeix de tot... Però després això s'acaba i hi haurà un moment per a perdonar als que són al carrer. També haurem de reunir-nos amb ells, després de fer-ho.

Sembla que mires des de la distància a gent que sembla de plàstic en el poema.
Això és el bo: una gent pot entendre que són veritables maniquins i després es pot llegir com si volgués dir una altra cosa. El que em fa gràcia en aquest poema és que molts maniquins són molt estilitzats, no donen gent de veritat, i moltes vegades estan sense cap per a donar més anonimat. A més estan en un moment de la bellesa, en un posa i en una actitud... Com a imatge que m'interessava, per a concretar altres preocupacions que tinc de l'irreflexiu i eternizador.

Has acabat el llibre amb el poema Hitzaurrea. El final m'ha semblat pessimista, volia que fora així? Estava obligat a posar l'últim perquè es diu Introducció [riu]. És un poema bastant nou, un dels últims, i sí que és pessimista, no he anat a l'alaí. Però vaig pensar: "Posat l'últim, si algú ha arribat a això, em perdonarà una mica si li empenyi a la depressió". Aquest poema va sorgir d'una frase: "Som un pròleg
a la mort, una explicació particular de l'herència general". Potser amb aquesta frase podia fer una columna, el projecte d'un altre poemari, però vaig ficar en aquest poema, en aquesta escena, quan vostè ha anat a casa després d'una tabola i... no tinc més que declarar. Em sembla innegable que això és el que estem: anem a la mort, però som un pròleg de la nostra mort.

El que ningú vol llegir... Sí, però
bo, el verb està jugat en el futur. És veritat que igual la gent em vol llegir ara, m'estan llegint els que a mi em coneixen com a persona, però arribarà un moment en el qual els seus coneguts desapareixeran i... Jo vaig a les antigues llibreries i veig molts llibres que ningú llegeix en la major part del temps. I bo, no passa res, arribarà un moment en el qual ningú em vulgui llegir. I això es relaciona també amb la vellesa.

Però en algun poema parla que escriure pot ser un intent de salvar-se de la mort. Sí,
però per a tenir un bon fracàs. Al final és un fracàs, però bo, bell. L'èpica, sovint, sorgeix dels fracassos, que sabem molt com a poble.