Malgrat no ser un cineasta, qualsevol espectador podria formar amb facilitat una llista tímica de pel·lícules fantàstiques en tots els sentits de la República de Weimar: Das Cabinet donis Dr. Caligari (Gabinet del Dr. Caligari, 1920), Paul Wegener i Paul Golder de les figures de Framer Boese (1927).

Per a Werner Herzog, remake que també ret homenatge a la pel·lícula en 1979, Nosferatu és la pel·lícula alemanya més gran de la història; el crític de cinema Lotte Eisner va ser una mica més enllà i va cridar a Murnau al director més gran de la pel·lícula alemanya. Aquest segon, Eisner, ens recorda en el seu llibre Die dämonische Leinwand (Pantalla demoníaca) que el subtítol de Nosferatu és l'Eine Symphonie donis Grauens, una simfonia del terror: “I avui encara ho sentim de veritat, quan veiem la pel·lícula, el vent groguenc de l'altre món camina en figures realistes”. El 4 de març de 1922, els berlinesos van tenir l'oportunitat d'experimentar per primera vegada aquell vent tapat que continua produint esgarrifances.

Drames sobre l'amor

Fundada en 1888, el seu veritable nom era Friedrich Wilhelm Plumpe, que va canviar el seu nom a Murnau en honor al poble que va conèixer a Baviera i que funcionava com a colònia d'artistes –i potser amb la intenció de deslligar el seu nom del del seu pare, que pel que sembla no li agradava el camí artístic del seu fill–. Murnau va realitzar 21 pel·lícules, disset a Alemanya, entre 1919 i 1926, i als Estats Units, des del seu viatge a Hollywood, Artio va morir en un accident de cotxe en 1931. De totes elles, dotze han arribat fins nosaltres, vuit de l'etapa alemanya i una dels EUA.

Avui probablement Nosferatu és la pel·lícula més coneguda de Murnau. No sempre ha estat així. Durant molt de temps, les seves pel·lícules més atractives eren unes altres per als amants del cinema, com Der letzte Mann (L'últim home, 1924), per l'ús de la cambra mòbil, o Sunrise (Començar el dia, 1927) o Tabu (1931). Avui, Nosferatu és la pel·lícula més coneguda del nostre director naski. No obstant això, a més del que aquí ens ocupa, va realitzar altres dues pel·lícules de terror –ambdues de 1920 i totes dues perdudes: Satanas i Der Janus-Kopf (cap de Jano)–, però el terror no era el gènere principal que va conrear Murnau. En les seves pel·lícules veiem sovint drames sobre l'amor, i en Nosferatu també es pot dir que tenim un triangle amorós entre el comte Orlo i el matrimoni d'Hutter i Ellen. Les pel·lícules
no solen ser mai obra d'un sol amic, i quan parlem de Nosferatuz, al costat de Murnau,
és imprescindible esmentar almenys un altre nom: Albin Grau. Expert en ocultisme, al costat d'Enrico Dieckmann va fundar la productora Prana Film per a Nosferatu. En un article de 1921, Grau va explicar com se li va ocórrer la idea de la pel·lícula: en l'hivern de 1916, quan viatjava per Sèrbia, un pagès que va viure a Romania li va contar la història del seu pare, que, després de morir, sortia de la tomba a la nit a la recerca de la sang de la gent del poble. “Vaig veure a un no mort’. 'Un no mort?', va preguntar un de nosaltres. ‘Sí, un no mort o un Nosferado, que anomenen allí als vampirs’. Una vegada explicada la història probablement aquest apòcrif, en el mateix article, Grau conta que més tard, a Praga, havia avisat a un amic que estava a punt de fer una pel·lícula sobre el tema i que Murnau havia estat pres per a corregir-lo. “Nosferatu està en bones mans, per tant”, va respondre el seu amic. A més de fer de productor, Albin Grau va exercir també la funció de director artístic i li devem els dibuixos que van utilitzar, i que són tan coneguts, per a la propaganda de la pel·lícula.

S'ha discutit si Nosferatu està a punt de classificar-se dins de l'expressionisme, sobretot perquè Murnau va rodar en llocs reals en passatges francs, en lloc de rodar en decorats construïts en estudis com llavors era habitual –per exemple, els del castell del comte Orlo van ser filmats a Eslovàquia, en les muntanyes Tatra–. Però és evident que l'ús de la llum i les ombres, que ens ha donat un dels moments més memorables de la pel·lícula, és bastant expressionista. I, com en altres pel·lícules, en moltes imatges també s'aprecia l'adhesió de Murnau a la pintura romàntica alemanya.

Orlo vs Drácula, Florence Balcombe vs Nosferatu

La pel·lícula de Murnau està basada en la novel·la Drácula de Bram Stoker, però qui es dirigeix a Transsilvània per a vendre una casa a un misteriós comte no es diu Jonathan Harker, sinó Hutter; la seva esposa no és Mina Harker, es diu Ellen; finalment, el comte que encén l'horror irracional dels pagesos del castell no és el Comte Orácula. En la pel·lícula perduda Der Janus-Kopf, Murnau va adaptar la novel·la Dr. Jekyll and Mr Hyde de, de Robert Louis Stevenson, sense pagar tampoc llavors drets d'autor. Quant a Nosferatu, segons el llibre que pren el lector, hi ha qui diu que canviar els noms va ser una estratègia per a no pagar diners, però el que defensa és la falta d'experiència com a principal pecat dels productors Albin Grau i Enrico Dieckmann.

Pagar drets a qui? Bram Stoker va morir en 1912, i potser en l'època anterior a Internet no era tan fàcil trobar qui era l'amo dels drets d'autor. Amb o sense Internet, la vídua de Stoker, Florence Balcombe sí que va conèixer l'estrena de 1922 i va posar en marxa un llarg procés judicial perquè li paguessin els diners que li devia per l'adaptació de l'obra del seu difunt marit. Tres anys després, convençut que no anava a aconseguir res d'aquella productora que no tenia diners, Balcombe va aconseguir l'ordre de destruir tots els exemplars i negatius de la pel·lícula. Alguns es van salvar, afortunadament. I un fotograma de la pel·lícula adorna la portada de l'edició de la novel·la de la col·lecció Oxford World’s Classics. Des d'aquí veiem a Florence donant tornades en la seva tomba.

La paraula Nosferatu apareix en la novel·la de Bram Stoker, concretament en el capítol XVI (i en l'anterior edició, en la pàgina 200): “Va morir, es va convertir en nosferatu, com diuen a Europa de l'Est”. Bram Stoker la va trobar en Transylvanian Superstitions (Superstitions), de l'escriptor Emily Gerard, en 1885. Segons Gerard, el nosferatu vampir és el contrapartida del romanès, però sembla que no és així. En el romanès no existeix cap paraula nosferatu, ni en qualsevol altra llengua. L'investigador David J. Skal proposa que Gerard va interpretar mal alguna una altra paraula romanesa, com el nesuferit –insuportable–, però hi ha qui proposa com a origen de nosferaturas nosophoros grecs –que porta epidèmia– o necuratul romanès –el diable, o el ser fàstic–. En qualsevol cas, convertida en títol d'una pel·lícula, gràcies a Murnau hem guanyat una nova paraula.

Ombra llarga de Nosferatu

Jo també vull les pel·lícules de terror que va fer Universal en els anys 30. Són pel·lícules belles, encantadores, però, la qual cosa és obvi, avui no fan por. Nosferatu, per part seva, és encara pertorbadora en alguns moments, encara que han passat una mica més de cent anys des de la seva estrena. El vampir, encarnat per l'actor Max Schreck, és un vampir molt especial i els seus moviments, acompanyats del seu maquillatge i de la fotografia de Fritz Arno Wagner, ens fan sentir l'aire aparedat esmentat en la baralla. Perquè la representació de Max Schreck és tan creïble que va ser el veritable vampir. A partir d'aquesta llegenda, E. Elias Merhige va rodar l'any 2000 Shadow of the Vampire (L'ombra del vampir). En aquesta pel·lícula plena d'estrelles, John Malkovich dona F. W. Murnau; Udo Kier, Albin Grau; i Willem Dafoe, Max Schreck, va reflexionar sobre el caràcter vampírico del cinema.

El de Nosferatu és un vampir especial en el seu horror i en la seva barbàrie, passant per l'entrevista de Tom Cruise, Brad Pitt, etc., molt lluny del camí que porta fins a la saga The Twilight (Ilunabar). La seva imatge la trobem en la sèrie Salem’s Lot mini de Tob Hooper, des d'on arriba fins a la sèrie The Strain (Anduia) de Guillermo del Toro, amb l'influx del no mort, i és clar que What We Do in the Shadows (El que fem en les Ombres, 2014), dirigit per Taika Waita, és l'antic homenatge de Banpiro Banto.

És una indignació: Nosferatu és la pel·lícula més gran d'Alemanya, segons Werner Herzog. El director alemany va realitzar el seu remake o versió en 1979 amb Bruno Ganz, Isabelle Adjani i Klaus Kinski. Més tard, Kinski es va animar una vegada més a formar al nostre vampir en 1988 en la pel·lícula Nosferatu a Venezia, dirigida per August Caminet. Com diria algú, què necesidade?

Jean-Luc Godard compte que l'única cosa que necessites per a fer una pel·lícula és una noia i una pistola. Vista la llum i les ombres són les úniques coses que es necessiten.