La solitud és una xacra cada vegada més freqüent en les societats modernes i la individualització és una conseqüència lògica del sistema capitalista i patriarcal. El Regne Unit va crear el Ministeri de la Solitud en 2018 i el Japó en 2021. La decisió s'ha pres perquè el nombre de persones que se senten soles és preocupant, perquè les recerques que demostren que la solitud no desitjada té conseqüències físiques, emocionals i psicològiques han alertat. En el tancament de la pandèmia de la COVID-19, la situació d'aïllament es va disparar: la gent que vivia sola no va poder tocar a ningú durant dos mesos; les persones majors que estaven en les residències d'ancians no van poder rebre visites i amors dels seus familiars; les embarassades no van poder tenir el mal alè de ningú fins al part; i no vam poder saludar als morts. Per posar alguns exemples.

D'altra banda, la tecnologia i la digitalització condicionen l'època en la qual vivim, per la qual cosa les nostres relacions són condicionades per les xarxes socials. Estem hiperconectados, però ens sentim sols. En un sol dia podem parlar de Whatsapp amb 30 persones i a través d'Instagram podem saber que el nostre millor amic ha desdejunat o que el veí que gairebé no saludem ha tingut la classe de crossfit. Però abans d'entrar a dormir a penes recordarem res i sovint ens sorprendrà una gran sensació de buit. I el somni ens agafarà veient vídeos de Youtube.

Autors de diverses disciplines han començat a publicar els seus plantejaments: Invulnerables i invertebrats (Vulnerables i invertebrats; Anagrama, 2022), ha publicat Lola Lopez Mondejar i El corrent de la història (El corrent de la història; Traficants de somnis, 2022), Almudena Hernando. Segons ells, el còctel del capitalisme neoliberal, patriarcat i la digitalització augmenta la individualització, provocant el rebuig de les identitats relacionals i, per tant, la desvaloració dels valors de la comunitat, del grup i de la col·lectivitat. Per exemple, la cura.

Només podem sentir-nos per moltes raons: perquè hem perdut a algú que volíem, perquè el nostre projecte de vida i el de les persones que ens envolten és diferent, perquè no trobem sentit a la vida… Jo he utilitzat tres estratègies en les quals la complexitat de la solitud m'ha irromput, que per ser molt elementals poden donar tuntos, però que també són assenyades. La primera és reunir-se físicament amb persones –amics, familiars, coneguts en el gimnàs o companys de treball–. La segona: llegir literatura, perquè els llibres ens ajuden i enriqueixen el nostre món interior. I la tercera és la creativitat: escriure, dibuixar, treballar amb les mans. En definitiva, contemplar la bellesa i transformar el dolor en art.

Aquestes estratègies estan recollides en la literatura i portaré alguns exemples de cadascuna. L'exemple de la primera estratègia es recull en Les dues ancianes (Les dues ancianes; B de butxaca, 2009). Vela Wallis és un llibre recopilat de la literatura oral dels habitants originaris d'Amèrica. Una comunitat nòmada porta un llarg període de fam i el líder decideix expulsar a les dues dones més velles del grup per considerar que la seva aportació és petita. A més, està segur que abans o després moren. Encara que al llarg de la història veiem el dolor i la ràbia de dues velles que es queden sense comunitat, tots els treballs que han de realitzar per a la seva supervivència ocupen la major part del relat. Encara que la salvació sembla impossible, dues qüestions són les que els permeten sobreviure: l'experiència i les savieses acumulades sent velles, i les companyies que es fan l'una a l'altra.

Zergatik panpox (Erein, 1997) d'Arantxa Urretabizkaia compta un dia d'una dona en ple procés de duel després de l'abandó del seu marit. La mare és la protagonista i els lectors som testimonis del seu monòleg intern, un aspecte que té més pes que el que passa fora d'ella. Està només, se sent sol i utilitza un to trist. Encara que el llibre de la senegalesa Mariama Ba, Uneix si longue lettre (Hain gutuna luzea; Le serpent a plumes, 2015) és molt diferent, comença amb la mateixa premissa: el seu marit ha abandonat a Ramatoulay per una noia més jove que ell, i aquesta completa la llarga carta que escriu a la seva millor amiga. El dolor i la tristesa també són presents i la ràbia també.

Però la sensació de solitud en el llibre d'Urretabizkaia és molt més suau. Per què? Almenys, perquè compta amb el suport d'un amic que va viure una situació similar. I perquè el simple saber que existeix una persona que llegeix, contesta i entén canvia tota la percepció de la situació.

És llegir la segona estratègia que he esmentat per a fer front al sentiment de solitud. A vegades perdem la confiança en l'ésser humà i la ficció és l'única manera de buscar la bondat i la calidesa. El llibre autobiogràfic de Jeanette Winterson és un exemple clar: Why Be Happy When You Could Be Normal? (Per què ser feliç quan pots ser normal? ; Hardcover, 2011). La seva família adoptiva és ultracatólica i severa, la seva mare no accepta gens relacionat amb el plaer (sexe, amistat, llibres), no té gestos amorosos per a ella i, per tant, Winterson és un adolescent que s'assegui sol. La biblioteca del barri, el bibliotecari i els llibres són els elements que li salvaran la vida. “Els llibres no fan la casa, són la casa com a tal; ho fem com una porta: obrim un llibre i entrem. Dins hi ha un espai i un temps diferent”, podem llegir a l'autor.

Com a tercera estratègia hem esmentat escriure sobre fets que han donat lloc a aquest sentiment de solitud. La transformació dels fets en una obra artística. Em podria allargar moltíssim aquí, però portaré dos exemples. Quaderno Proibito (Quadern prohibit; Mondadori, 2022), d'Alba de Cespedes, narra la història de la Itàlia dels anys 50. És un diari escrit per una dona que se sent asfixiada en els papers de la seva dona i la seva mare entre les quatre parets de la seva casa: compra el quadern atès un impuls que no sap d'on ve i escriu en ell les seves frustracions i somnis. D'aquesta manera, alleujarà l'angoixa que li provoca el tancament de la seva vida.

El còmic La Lègéretè (Lleugeresa; Hardcover, 2016) de Catherine Meurisse compte la situació que va viure la mateixa autora. Després de deixar a la seva parella, va passar la nit plorant i al matí es dormió: va arribar una hora tard a la residència de Charlie Hebdo, el seu lloc de treball. Quan va arribar ja havien comès atemptats i tots els seus companys havien mort. En aquest còmic trobem la culpa inicial del que queda viu i les preguntes. La solitud i el buit interior del que ningú pot entendre. El seu viatge a Roma per a tornar a connectar-se a la vida és una cerca de bellesa: arquitectura, pintura, escultura i zones verdes l'ajuden a restablir l'ordre emocional. La contemplació de l'art estimula la seva creativitat i relata la història de qui ha viscut sota la recomanació del terapeuta en un apassionant còmic que utilitza diferents tècniques.

La solitud és una emoció complexa quan no és especialment triada. Generalment ve acompanyat d'altres sentiments com a vergonya, culpa, tristesa, ràbia o confusió. En un llibre pot haver-hi molts personatges memorables, disposats a fer companyia quan estem solos.