Crec que el treball productiu és el mateix que el treball de la vida. Per a tenir una bona vida has d'alimentar-te bé, cuidar el teu cos, estar protegit, mantenir relacions... i això és una gran feina. La naturalesa de les empreses és similar. El treball de la vida i el treball productiu són dinàmiques addictives. I si les addiccions a la vida no fossin suficients, les addiccions al treball productiu absorbeixen la nostra força i el nostre temps. Fins a on pots arribar en aquesta disputa? Fins a quin punt les empreses poden absorbir la seva força? Fins a on pots prescindir de la cura de la vida per al treball productiu? En moltes empreses la matèria primera és la força de treball dels humans. Aquesta força de treball és a vegades una acció mecànica i altres una activitat que pot generar molts valors, com la creació d'un mercat. Totes les expressions de força de treball són necessàries per a la supervivència de les empreses.

Històricament, des de la revolució industrial la força de treball, el recurs laboral, ha estat mesurat en hores. Avui dia, per a moltes empreses, l'objectiu és obtenir el màxim rendiment de cada jornada: hem de retornar totes les nostres activitats a les dades en moltes empreses perquè mesurin que el temps que ens contracten s'ha utilitzat amb aprofitament. La creença que les dades simplificaran la complexitat és que serem capaces de comprendre i repetir millor les activitats que s'han donat en les dades.

Per desgràcia, en la vida estem igual objectivant tot (ficant el que hem menjat en una aplicació, seguint els passos que hem donat amb una aplicació, controlant la regla amb una aplicació...): la lògica de la datificación del treball productiu ha contaminat el treball de la vida. Perdem la percepció de la vida en la mesura en què estem reduint el caràcter de les nostres vides a les dades.