En aquesta mar es troben en aquests moments els membres de la nau de rescat Aita Mari de la SMH, que, malgrat la seva tranquil·litat i calidesa, els ha acollit violentament i amb ones d'un parell de metres d'altura. “Estem en les aigües de Search and Rescue, cerca i rescat. A partir d'aquest moment estem en alerta per a rescatar a algú en perill”, les paraules de Mikel Sant Sebastià s'escolten entre el so del motor. Sant Sebastià és membre de la nau de rescat, que acaba de sortir del port de Castelló (Països Catalans) per a iniciar la seva nova missió enguany. I en això estan, en aigües italianes, però mirant la costa africana, donant tornades a la frontera intangible que separa l'una i l'altra. Ja han rescatat a 71 persones i han seguit a 40 fins que arriben els guardacostes.

“Nosaltres ho tenim clar: no anem a la mar perquè el volem, sinó per a intentar ajudar a la gent”, diu Sant Sebastià. La frontera entre Àfrica i Europa és gairebé invisible, és tan petita. Però és un punt cec per a les polítiques internacionals, i les autoritats de l'una o l'altra costa no compleixen la seva labor, diu el Pare Mari: “Oxala si els països del Mediterrani complissin les seves obligacions i posessin en marxa tots els operatius disponibles en aigües de cerca i rescat perquè la gent no corri riscos en la mar”.

Però això no és real. La realitat és que, com el Pare Mari, hi ha altres onze vaixells navegant pels plecs del mapa, salvant vides. En el cas del Pare Mari, des de la seva arribada al Mediterrani Central en 2017 ha desembarcat més de 1.000 vides. “Un percentatge de les vides que circulen pel Mediterrani se salva gràcies a la flota que viatgem en el rescat, entorn del 10% del total de persones que se salven. D'altra banda, uns aconsegueixen salvar-se per si mateixos, uns altres són rescatats pels guardacostes italians perquè compleixen el seu treball. Podria semblar poc, però és un percentatge important”, diu Sant Sebastià. L'any passat, per exemple, dels 105.000 migrants que van arribar a terra, 12.467 van ser salvats per embarcacions de rescat, prop del 12%.

Lluita contra el rellotge i el govern

La primera missió d'enguany és el Pare Marín, el novè des que van iniciar la seva marxa en 2017. De fet, havien de salpar a l'octubre de l'any passat per a escometre la tercera missió de 2022, amb el rescat de 289 persones en altres dues missions i el seguiment de 280. No van poder realitzar aquesta tercera missió l'any passat, ja que les autoritats portuàries de Castelló els van demanar que esperessin en el procediment per a obtenir les autoritzacions. “Ens van demanar que retardés la sortida a gener. Sabíem que si volguéssim no podríem sortir perquè no teníem permís. No vam posar resistència, acceptem la situació, però érem conscients que això suposava un major risc per a les persones que estaven en la mar”, diu Sant Sebastià.

I no és per a menys, perquè les ONG que treballen en aquesta mar saben que el seu treball és una lluita contra el rellotge. Enguany, en tot just dos mesos, han registrat 4.500 migrants en la ruta del Mediterrani Central, en la zona de treball del Pare Mari, i un mínim de 104 morts (en aquesta xifra no hi ha 70 migrants morts el 15 de febrer enfront de Líbia). El rellotge és, per tant, un obstacle perquè facin el seu treball, salvar vides. Però aquesta no és l'única limitació, ni molt menys, perquè els governs condicionen totalment el seu paper amb mesures i normes múltiples i restrictives. “És possible posar traveta en tot moment”, diu el Pare Mari.

Itàlia, les polítiques més restrictives

Itàlia és l'indicador més clar de continus obstacles, barreres i negatives, sobretot des que la ultradreta arriba al govern. El primer ministre, Geòrgia Meloni, a l'octubre de 2022, va estrènyer les seves mesures quan va prendre possessió. Un mes després de prendre el càrrec, al novembre, es va limitar a l'arribada de quatre vaixells amb un total de 1.000 migrants. “Els vaixells van demanar port i en aquest moment va crear un decret perquè aquests vaixells només atraquessin als sol·licitants d'asil o a persones en situació vulnerable”, explica Sant Sebastià. Aquesta mesura, contrària al dret internacional, va haver de ser rebutjada pel govern i permesa la seva atracada. No obstant això, va haver-hi un vaixell, Sos Mediterranè, que va tornar als ports de l'Estat francès, a petició del primer ministre, Emmanuel Macron.

Aquesta primera acció de Meloni va obrir una alarma entre les organitzacions d'ajuda humanitària, que la van entendre com un obstacle directe al seu treball. I no estaven equivocats, perquè Meló ha reforçat la seva actitud el 2 de gener de 2023: en un nou decret ha limitat totalment la seva activitat. “Cada vegada que es fa un rescat se'ns adjudica un port i se'ns exigeix anar allí, sense tarda, és a dir, no podem quedar-nos en aquesta zona per a veure si hi ha altres pasteres en perill”, explica el company d'Aita Mari.

Això afectarà de manera important al treball de les ONG, d'una banda, perquè el temps és molt benvolgut i per un altre, perquè és habitual que en sortir a rescatar es rebin migrants de diversos vaixells. Segons explica Sant Sebastià, “Nosaltres normalment fem un rescat i ens anem directament al port, tenim capacitat per a 150 persones. Però al juny de l'any passat, per exemple, vam realitzar quatre rescats consecutius, perquè la situació ens va portar a això: en la primera prenem onze, després disset, 40 i 45. Vam estar quatre dies rescatant, i ara segurament no hauríem pogut fer-ho, perquè quan hem donat el port hem d'anar allí”.

Est és un altre dels esculls d'aquesta nova llei: la ubicació dels ports. “Ens donen el port bastant ràpid, però molt lluny. Abans, normalment, s'administrava a Lampedusa, a Sicília. L'última vegada, el vaixell d'MSF va ser lliurat a Ancona, al nord-oest, a quatre o cinc dies de navegació”. Això pot reduir el nombre de rescats i trigar més a atracar als rescatats.

Però això no és poc, i el decret també exigeix que “el nou decret ens obliga a informar les persones sobre les sol·licituds d'asil”. Això seria un treball addicional per a la tripulació de les embarcacions de rescat, que reben gent de diferents països i llengües, i que no sempre tenen recursos per a això. “Nosaltres hem pres les mesures possibles, però el propi ACNUR també ha dit que la tripulació d'un vaixell no té recursos per a això. El rescat acaba amb l'atracada de la gent, i nosaltres entenem que allí han d'estar les entitats que els informaran en millors condicions”.

Les ONG han respost al decret perquè l'empipament és evident: “Intenten evitar el trànsit de les ONG de rescat. Sabem que volen tallar això d'arrel, mai ens faciliten el treball”, diu Sant Sebastià. De fet, ja s'han reunit dinou per a lluitar contra el decret institucional internacional, han denunciat que el nou decret produirà més morts i han confirmat que continuaran salvant vides. El mateix ha dit Sant Sebastià: “Si hi ha un avís prop de que ens dirigim al port, el dret internacional ens obliga a ajudar-nos”.

Europa, còmplice

Itàlia és avui la cara de les polítiques europees excloents. Però la seva influència no es limita a Europa, sinó que també té contactes a Àfrica. Les principals onades migratòries africanes que arriben avui a Europa provenen principalment de Líbia. Però els que arriben són només un petit percentatge dels quals ho fan, per les polítiques pròpies de Líbia, que compten amb el suport de la Unió Europea. “Itàlia ha donat diversos vaixells als guardacostes de Líbia perquè tallin radicalment l'arribada dels migrants”, explica el membre del Pare Mari. Quan parla de tallar l'arribada dels migrants, parla de retornar-los, d'expulsions immediates.

“Les aigües de Líbia retornen als migrants al país, a Líbia, però aquest país no és segur: no hi ha democràcia ni estabilitat. El dret internacional no permet que una persona escapolida torni al seu país si el país no és segur”, assegura Sant Sebastià. Mentrestant, la Unió Europea ha donat 700 milions d'euros a Líbia per a ajudar als migrants: segons dades de la UE, entre 2017 i 2021 van rescatar 88.000 migrants al país.

En la meitat d'aquestes xifres ha aflorat una altra realitat: el Govern italià ha signat un acord amb Líbia per a garantir l'accés a Europa de gas. Al gener han signat un contracte de 8.000 milions de dòlars, una setmana abans de la signatura d'aquest acord altre amb Algèria per a construir una canonada de gas de 284 quilòmetres. “Itàlia vol construir un pont energètic entre Magreb i Europa, però no se li ha ocorregut crear un pont humanitari per als quals fugen de Líbia, ni molt menys”, ha denunciat Sant Sebastià.

Punta de l'iceberg

El Pare Mari treballa en el Mediterrani Central, on la majoria dels migrants que viatgen d'Àfrica a Europa ho fan. La majoria surten dels ports de Líbia, alguns també d'Algèria, amb destinació a Itàlia i Malta. Han quedat enrere els temps del Mediterrani oriental, en els quals milions de refugiats van arribar a la costa turca i grega, on el flux migratori ha descendit considerablement, però continuen existint.

No obstant això, ara el centre de flux és el Mediterrani Central. No obstant això, per a molts que arriben a ell és l'última part del viatge. “La gent fuig d'Àfrica en viatges molt perillosos, molts d'ells porten anys en el desert o a través d'altres camins: la mar és només un petit percentatge d'això”, assegura Sant Sebastià. És a dir, abans d'arribar al Mediterrani centenars de migrants quedarien en el camí, encara que no hi ha dades concretes d'això; els que han arribat fins a la mar són una petita part dels quals van iniciar el viatge al seu país d'origen. La mar és l'última empenta, una mar suposadament tranquil·la i calenta.

En les dades de les persones migrants s'observa aquest viatge de llarg any a què fa referència Sant Sebastià. De fet, el camí del Mediterrani Central és la suma de moltes nacionalitats. Les dades d'enguany, encara que només es refereixen als dos últims mesos, mostren que la majoria dels migrants provenen de Costa d'Ivori, on ja han arribat prop de 900 persones. Els segueixen Guinea, el Pakistan, Egipte i Tunísia. Exceptuant aquests dos últims, el Mediterrani Central es troba a milers de quilòmetres de Costa d'Ivori, Guinea o el Pakistan, des d'on arriben els majors migrants, després d'un viatge de milers de quilòmetres i llargs anys.

I fugen perquè volen trobar una vida millor, això és el que han vist el Pare Marín: “La gent intenta trobar una vida millor, fugint de l'infern en el qual viu; molts que arriben a Aita Mari diuen que no volen lluitar, volen estudiar, volen treballar”. No obstant això, la situació en la qual viuen està lluny de l'esperat: “Són testimoniatges molt durs, i hem d'entendre la situació de les persones que prenen una decisió d'aquest tipus, és inevitable trobar una vida millor. Però molts dels quals han pres aquesta decisió no repetirien el viatge, prefereixen morir, tot aquest sofriment no els mereix”.

Aquesta situació mostra la discriminació de les polítiques internacionals, segons Sant Sebastià: “Amb la guerra d'Ucraïna hem vist les discriminacions que s'han produït. S'han simplificat i permès els asils, els moviments de persones, els corredors humanitaris, la llibertat de moviment per a protegir-se de les bombetas. I després hi ha altres països, com Síria, l'Afganistan, que no tenen aquesta possibilitat”.

Serrat cantava a la mar, als seus colors i als seus centenars de pobles: des d'Algesires fins a Istanbul, deia. No deia, no obstant això, que no era el mateix Algesires que Istanbul; Lampedusa o Tunísia. Tots són mediterranis, però alguns són mars blaves i amples, altres naufragi i cementiri. “La migració és un dret: no depèn d'on has nascut o dels teus diners”, afirma Mikel Sant Sebastià. No és casual que Serrat sigui català, va néixer en el costat bo del Mediterrani; la mar i el seu viatge pot ser plaent o malson, depenent d'on vagi, d'on es miri.