He tornat a l'institut fa un parell de setmanes, després d'haver estat en situació de permís durant un temps, i des de fa molt temps, al model D. Estaba molt entusiasmat amb trobar-me amb els adolescents "bascos", perquè he passat llargs anys en el model A i en el model B de Lapurdi, en l'educació nacional francesa, i estava cansat de l'estranyesa que els bascos sentim en aquests casos. Treballar en l'ensenyament del basc, però en un món tan paral·lel, sense poder relacionar-se amb els alumnes només en basc, o viure naturalment la cultura basca, o compartir referències i visió del món.

Pensava que anava a ser una espècie de tornada al dolç de la casa, però miri vostè on acabo de veure que tot ha estat una fantasia, una quimera. Sí, la veritat és que m'he sentit molt trista veient la conducta lingüística dels alumnes, tenen una tendència gairebé absoluta cap al castellà, però des d'aquí han començat a mostrar una espècie d'orgull cap a la seva opció lingüística, un desvergonyiment major, que a nosaltres també ens fan en castellà, sense expressar cap mena de penediment i esforç davant els nostres advertiments. Preocupant.

No sols vull anar en contra dels alumnes, encara que haig de reconèixer que això de la llengua és una qüestió que em toca una fibra molt interna, i que per això haig de fer un esforç especial per a no caure en la reactivitat, per a no posar en perill la relació. El més senzill seria posar tota la responsabilitat al seu càrrec, però seria una anàlisi simple i ingènua, perquè nosaltres també som responsables, i perquè sabem que ens interpel·len directament a tots els que fan els joves. Encara que no ens agradi, són el nostre mirall, símptoma i conseqüència directa del que som.

L'ús desafiador del castellà em sembla, o almenys vull pensar, que és una forma de reacció de l'oferta educativa que segueix sense tenir en compte les necessitats dels joves. Nosaltres som agents d'aquest sistema, i com són conscients del dolor que ens produeix el castellà, troben en això la manera d'expressar la ràbia contra ell, una arma eficaç. És un símptoma i intent no donar més importància que el que té.

I aquesta inèrcia de parlar en castellà, o de dificultat per a fer-ho en basca, ve explicada per la nostra situació de dependència i opressió, la creixent diglòssia que genera. El poble dominat té també una llengua menyspreada i subtitulada, i difícilment pot competir el basc amb l'hegemonia total del castellà, almenys als ulls d'un jove. A quin idioma arribaríeu vosaltres, si sou joves, a la Comarca de Pamplona (per exemple)?

Hauríem de centrar-nos en la normalització del poble (independència), i així concentrar-nos tota la nostra força, que és l'únic remei per a la xacra del basc. El partit de la supervivència lingüística es juga en l'àmbit de la màxima política i la solució no depèn, per tant, de l'educació, o almenys no sols. Però, es pot fer alguna cosa en el nostre àmbit? Clar que sí. Alfabetitzar sociopolíticamente als nostres alumnes, contextualitzant adequadament el problema del basc, exposant les raons del que ens passa. No és molt, però si és alguna cosa.

Fer alguna cosa semblança al tractament que hem començat a donar en l'educació a l'opressió femenina, per exemple, no és tan difícil. Es diu als alumnes que cal entendre el problema dins d'un sistema d'opressió major, heteropatriarcado, i oferir l'instrument –el feminisme– d'una ideologia que ajuda a situar-lo en el marc adequat. Per què no actuem igual amb el basc? Per què no recuperem els conceptes d'imperialisme o opressió nacional?

No sé, però les dades són parenceries. Ha arribat el moment de sortir del món de Yuppi.