Segons ens explica el neuròleg Arturo Goikoetxea, encara que en les proves no es detecten danys, el dolor crònic afecta al 20% de la població. Diu que a vegades el cervell s'inclina i quan detecta una amenaça com el sistema immunològic pot atacar al cos: “Quan hi ha una fallada en la xarxa neuronal i el cervell sent una amenaça, envia un missatge a l'individu per a no moure's i quan es mou apareix dolor”.

El mateix Goikoetxea, sense lesions, sofria cada any un dolor d'esquena: “era molt incapacitant i durant una setmana no podia sortir del llit”. Per al neuròleg, la clau està a comprendre l'origen del dolor i desaprendre l'après sobre el dolor: “Quan trenquem un os l'os no sent dolor, el dolor se sent en el cervell. És a dir, el cervell rep informació i depenent de les experiències i del context la sensació de dolor és major o menor”.

Afegeix que la informació facilitada pels experts sobre el dolor condiciona la manera de sentir el dolor: “El que la gent sap sobre el dolor és informació d'experts, i aquí els professionals hem fallat perquè la informació és incorrecta”. Per això, va crear a Vitòria-Gasteiz el grup GoiGroup per a analitzar el dolor crònic i divulgar el dolor: “La nostra intenció és desmuntar les creences creades entorn del dolor i retornar la llibertat que els professionals hem llevat als usuaris”.

El seu objectiu és formar i divulgar el dolor i atendre les persones que viuen amb dolor crònic. Però l'equip no sorgeix del no-res, el projecte va començar quan tenia dolor d'esquena: “No podia sortir del llit un d'aquests dies vaig llegir que el pitjor que podia fer era estar tot el dia en el llit. Així que a poc a poc, i fent trampa al cervell, vaig començar a moure'm”. A poc a poc, movent-se cada vegada més i analitzant el dolor, va aconseguir millorar.

Veient que moure's era bo, els va explicar les coses que li feien als pacients per a llevar-los el dolor: “Vaig veure que treballar el dolor des d'una altra perspectiva és molt beneficiós perquè aquest dolor es calma els pacients”. Quan es va jubilar va crear un grup “petit” per a treballar el dolor a Vitòria-Gasteiz, i quan es va anar ampliant li va cridar GoiGroup.

A ella va acudir Iraia Etxebeste, que es va sentir “molt identificada” en una entrevista en ràdio. Al principi només sentia dolor dels peus, però cada vegada que feia esport amb el temps notava malestar al braç, als peus o a la cama: “Era molt rar perquè sortia l'endemà passat de fer esport, llavors vaig començar a pensar que podia haver-hi una connexió entre tots els dolors”.

Quan les possibilitats s'esgoten, va provar de tot: metge, fissió, psicòleg,
osteopata i naturòpata: “No sabien què era, creien que podia ser una fasciïtis, però en les proves no es detectava res”. Malgrat ser uns dies “millors”, estava “embullat” i “desesperat”. Goikoetxea explica que és habitual provar de tot quan no troben explicació: “Quan s'esgoten les oportunitats accepten el socialment desconegut i quan els beneficien no saben com explicar-ho als més pròxims”.

Va ser atès per una fissió en GoiGroup i Etxebeste va quedar “sorprès” perquè no li va fer cap prova i no ho va tocar: “Em va preguntar sobre el dolor i em va explicar què és el dolor, d'on ve, quin és el punt de partida”. Ha estat treballant el dolor durant any i mig.

Davant la reacció del seu cos després de practicar esport, Etxebeste va deixar de fer algunes coses perquè temia la següent “pena”: “El dolor no era insuportable, però estar dempeus era molt dolorós. Tenia 35 anys i dos nens i pensava: “Serà així sempre? Serà cada vegada pitjor? Com serà la meva vida?’. La ignorància “estreny” sobretot: “Em va ajudar molt comprendre que no era el meu problema, sinó una cosa biològica”.

Comprenent l'origen del dolor a conseqüència de Mina, que portava tres
anys sense córrer i després de parlar sobre el tema va decidir sortir a córrer a Vitòria: “Parlàvem del bloqueig i sortim deu minuts a córrer. L'endemà, malgrat el dolor, vam tornar a sortir i em vaig adonar que no tinc lesions”. A poc a poc s'ha anat comprenent l'origen del dolor i s'ha reduït el dolor: “Com a vegades es recorda el cervell, el repeteixo, però el prenc més tranquil, perquè sé que és d'un dia”.

Segons Etxebeste, dos passos li han ajudat a millorar especialment: primer comprendre que el dolor és conseqüència d'un defecte neuronal i, d'altra banda, desmuntar la imatge que ha construït de si mateix: “Si penses que ets feble i si fas alguna cosa tindràs dolor, no sortiràs d'ell”.

A Euskal Herria són pocs els neuròlegs que tracten el dolor des del punt de vista de Goikoetxea; quan van començar a investigar a Àlaba es reunien setmanalment diversos neuròlegs de Vitòria: “Molts deien que tenia sentit el que feia, però que era difícil portar-ho a la pràctica”. Goikoetxea està contenta perquè a Navarra i Bizkaia també estan investigant: “Afortunadament, els fisioterapeutes també estan posant molta atenció en això”.

Goikoetxea afirma que en moltes ocasions els metges no estudien a les persones “en el seu conjunt”: “Creiem que només les molècules expliquen el dolor, però en l'home, a més de les molècules, també hi ha informació”. Per a l'expert, no té “cap sentit” fixar-se únicament en les molècules: “Hauríem de pensar en sistemes de xarxa complexos, però això s'està estudiant fora de la medicina”. Per això, creu que les noves tècniques
del dolor haurien d'incloure's en el tema a tractar pels metges: “Encara estan molt centrades en farmacologia i quan no es lleva el dolor amb les píndoles creuen que el seu origen està en el nivell emocional”. En lloc de mirar cap a dins, s'analitza el tema cap a fora, diu: “Fa temps es deia que darrere d'alguns símptomes hi havia déus, després es va tirar la culpa a les artèries; la medicina sempre ha buscat culpables anés en lloc de mirar dins”.

Publiquem en ARGIA un article d'opinió d'Iraia Etxebeste sobre la seva experiència: Oinazeaz