El passat 19 de desembre, 190 estats del món van signar un acord per a protegir el 30% de la superfície del planeta en el cim sobre biodiversitat COP15. És un objectiu valent, tenint en compte que des de la dècada de 1960 les zones protegides han pujat del 2% al 17% del planeta. Només pretenen aconseguir el mateix increment absolut que en 60 anys. Això suscita dos dubtes. En primer lloc, si aquestes noves àrees, que estan oficialment protegides, continuaran sent explotades de manera similar, ja que igual que el conveni sobre el clima de COP21, la del COP15 tampoc és coercitiva, és a dir, si no s'aplica no hi ha cap correcció. A veure si se'ls imposa l'estatut de “espai protegit” al marge de les opinions dels residents.

La imposició i l'exclusió de les opinions es van produir precisament en les negociacions d'aquest conveni: en l'últim dia, un delegat de la República Democràtica del Congo corresponent a la major part de la selva tropical humida d'Àfrica va manifestar la seva preocupació perquè sense el suport financer dels Estats desenvolupats l'objectiu no se li donava factible. Sense contestar i després d'uns minuts, el ministre xinès de Medi Ambient va declarar que l'acord havia estat adoptat. Un delegat de Camerun va denunciar la situació violenta i un d'Uganda va considerar la tendència de la Xina com un cop d'estat. A través dels delegats del Brasil i Indonèsia es va trobar una solució provisional, i el ministre de Medi Ambient de la República Democràtica del Congo va manifestar la seva disposició a continuar negociant fins al COP16 i espera que la seva veu sigui escoltada. En el text acordat es prevé que els governs respectaran els drets dels indígenes. Si es pren com a model aquest nivell de respecte entre Estats, estem mal orientats.

L'home, enemic de la biodiversitat?

Des del punt de vista del colonialisme verd, la “protecció” de les zones d'alta biodiversitat exclou als residents. Segons la portaveu de l'ONG Survival International, Marie Ndenga Hagbe, la causa de l'exclusió dels autòctons de zones protegides és tristament coneguda: el racisme. Malgrat el final formal de l'època de les colònies, persisteix la visió colonialista que els coneixements dels autòctons “primitius” són “creences buides” i només els experts occidentals tenen la competència de gestionar aquests espais. Des d'aquest punt de vista, la selva amazònica era intacta, com si durant milers d'anys no hi hagués hagut éssers humans ni cultura, excepte l'explotació fustera i minera de les últimes dècades. L'arqueòleg Stéphen Rostain del CNRS ha demostrat el contrari, recollint molts detalls en La forêt vierge d’Amazonie n’existeix pas (“La selva intacta de l'Amazonía no existeix”). Allí ha mostrat d'una manera molt concreta i durant milers d'anys els habitants de l'Amazonía van gestionar, van enriquir i van consolidar el seu entorn. La domesticació de 86 espècies vegetals, la creació de condicions per a un major nombre de plantes a través d'enciams i canals en tota l'Amazonía, el desenvolupament de tècniques silvícoles complexes i la millora de la fertilitat del sòl.

Tot això amb una perspectiva d'interdependència més que d'explotació, segons Rostain. L'estudi “The legacy of 4,500 years of polyculture agroforestry in the eastern Amazon”, publicat en la revista Nature en 2018, mostra que en els últims 4.500 anys s'han estès plantes comestibles per tota l'Amazonía, conreades activament pels seus habitants. La selva també era gestionada per a conrear herbàcies i fer tallafocs, que en la majoria del territori mantenien una selva densa. Amb això garantien la base material per al desenvolupament de societats complexes.

Aquest concepte colonial de conservació de la naturalesa es basa en la convicció que l'ésser humà només pot perjudicar els ecosistemes i si es vol mantenir els ecosistemes sans, fora de l'Homo sapiens (excepte Homo turisticus). En aquest concepte, també en la noció d'antropoceno, s'assimilen a la mateixa realitat homogènia l'ésser humà i l'explotació insostenible dels recursos, especialment dels combustibles fòssils. El concepte de conservació de la naturalesa és relativament nou, es va desenvolupar simultàniament a la industrialització, principalment en el segle XX.

Un exemple extrem d'aquesta distribució és el municipi d'El Ejido, a la província d'Almeria. En ella es reuneixen la reserva natural de Punta Entinas-Sabinar, amb espècies d'ocells i vegetació autòctona, i la “mar de plàstic”, que amb mà d'obra barata d'estrangers precaris produeix al voltant d'un terç de les verdures consumides a l'hivern a Europa. Si es volen complir les noves normes de protecció de la biodiversitat a la comarca, podem imaginar l'ampliació del parc nacional de Sierra Nevada en el nord, buidant tres o quatre llogarets marginals, i el desenvolupament de la mar de plàstic ‘a canvi’. D'una banda, la zona de turistes deshabitats, per un altre, les zones desfavorides que deterioren la salut dels treballadors, tots dos centres de negocis.

Deixem de costat aquesta xacra distòpica i recordem que en aquesta mateixa regió, en l'Alpujarra, es van desenvolupar en les muntanyes complexes sistemes d'enciam i séquies procedents d'Àfrica del Nord en el segle VIII, amb la finalitat d'abocar aigua més lentament en les costes i omplir la capa d'aigua subterrània de les muntanyes. Gràcies a això, van desenvolupar un model de cultiu i van plantar nombroses espècies arbòries en els seus vessants, augmentant la seva biodiversitat. A més, segons l'estudi del CSIC Water management in an ancestral irrigation system in southern Spain: a simulation analysis (“La gestió de l'aigua en el sistema de reg dels avantpassats del sud d'Espanya: anàlisi de simulació”) els canals tradicionals són més eficaços que el model actual de reg.

L'Amazonía, l'Alpujarra i molts altres exemples ens mostren que és possible enfortir la biodiversitat en els llocs en els quals viu l'ésser humà, modestament, només per a la supervivència de la gent corrent, però desenvolupant una subtil comprensió dels ecosistemes. Més que enfocaments binaris, serien models molt més rics per a orientar les polítiques de protecció de la biodiversitat d'avui.