Eli Pagola Apezetxea i Ainhoa Gutiérrez del Pou, veïns d'Ereñotzu, han entrat en el riu Urumea. El primer tenia coneixements sobre les energies renovables i la vall, la mirada de l'artista i una càmera rodada en 16 mm. Entre tots dos formen una recerca híbrida. Han visitat les centrals hidroelèctriques, des de la paperera d'Hernani fins a les situades en terres de Leitza, han vist quins estan en funcionament i quins estan abandonades, i entre totes han extret càlculs que podrien generar electricitat. I pregunten quina influència tenen en el riu les preses d'hidroelèctriques? Fins a quin punt els peixos tenen restringida la llibertat de circular pel riu? Quins són els danys a la biodiversitat?... Al mateix temps, s'han filmat els canvis que s'han produït en les següents estructures: a l'estiu les preses són un lloc de bany, a l'hivern són potents giradores de turbines, en algunes centrals hidroelèctriques viuen persones o s'utilitzen altres usos...

Sobre la base de la recerca realitzada fins al moment, s'està preparant una experiència que els permetria accedir a una central hidroelèctrica. Ara s'està treballant en la preparació d'una instal·lació que posi en contacte els rodatges i anàlisis realitzades, l'arxiu recopilat i les peces trobades. D'altra banda, l'exposició romandrà oberta del 17 al 24 d'abril a la Casa de Cultura d'Hernani. Aquesta setmana els autors realitzaran una projecció especial explicant el procés. A partir de llavors volen obrir la porta a les presentacions populars.

Amb aquest treball que conjumina recerca i cinema es pretén compartir entre la ciutadania les possibilitats de generació d'energia i les reflexions sobre els seus impactes. Volen posar damunt de la taula els ingredients per a la reflexió sobre el tema de les energies renovables avui dia en la pil-pil. L'enfocament desenvolupat pels dos creadors al llarg d'aquest treball ha estat arrodonit per Gutiérrez: “L'entorn és vist com un recurs per a l'explotació humana, i d'aquí ve tot. Si continuem veient l'entorn com una manera de treure coses per al nostre benefici, continuarem generant impacte. La clau és pensar quina responsabilitat ens toca assumir en aquest impacte”. Llança una pregunta vàlida per a totes les energies renovables: “No hi ha impacte. Llavors, fins a quin punt tenim legitimitat per a generar un impacte?”.

Per què una cambra de 16 mm?

Segons explica Ainhoa Gutiérrez, “pensem rodar en 16 mm, perquè és un treball sobre la llum i perquè en la càmera analògica la llum s'imprimeix directament sobre la pel·lícula. Per tant, vèiem la connexió entre el tema i rodar-lo així. D'altra banda, la càmera no necessita electricitat en el moment de gravar, està enganxada”. Amb les càmeres digitals actuals és habitual acumular hores d'enregistrament i veure al moment el que es grava. Per contra, Gutiérrez ha explicat que aquesta càmera analògica estableix les seves condicions: “No podem gravar tot el que vulguem, per la qual cosa abans havíem d'investigar i decidir a on dirigir-nos les pel·lícules que teníem. Ens obliga a conèixer les coses”. Amb aquesta cambra s'han documentat en imatges, sense veu, els múltiples usos del riu Urumea, una peça breu que es projectarà durant l'actuació.

Eli Pagola ha assenyalat que l'elecció té a veure també amb el temps: l'estètica de la imatge ens acosta a una època. Tenen clar que si no guanyessin la beca de creació d'Hernani no podrien utilitzar aquest costós sistema d'enregistrament.

Explorant els matisos de les energies “verdes”

Pagola descriu la segona de les potes de l'obra, la d'enginyeria: “En general, la majoria de les energies renovables tenen alguns matisos en aquest caràcter ‘verd’: en aquest cas, l'extracció d'energia del riu requereix unes construccions que tenen un impacte sobre el mitjà. Hi ha un xoc. En aquest treball hem analitzat, d'una banda, la quantitat d'energia que es genera a la vall, la quantitat que es podria generar tenint en compte les instal·lacions que no estan en funcionament, la proporció d'energia elèctrica que es consumeix a la vall (Hernani, Ereñotzu, Arano, Goizueta) que es podria subministrar amb aquesta quantitat d'energia elèctrica... i, d'altra banda, ho hem posat en diàleg amb l'impacte que aquestes construccions tenen. Per a això hem treballat les escales de peix”.

Què és l'escala de peixos? Pagola ha explicat que “on hi ha una central gairebé sempre hi ha una presa que dificulta la migració dels peixos. Per a compensar una mica això es construeixen escales de peixos, unes estructures per al pas dels peixos, però, clar, no és el mateix tenir tot el riu lliure que tenir una escala o un petit camí. La presa sempre serà una barrera per als peixos. Aquestes escales han de tenir unes característiques concretes per a ser més eficaces. Però no sempre estan fets com l'entorn exigeix, moltes variables no són tingudes en compte i, en conseqüència, moltes vegades no compleixen adequadament la seva funció. Hem fet un càlcul: analitzant el nombre d'escales existents i les situacions en les quals es troben, hem portat a números en quina mesura permeten el flux de peixos”.

Gutiérrez ha reconegut que “quan comencem amb aquest treball ja sabíem que les centrals poden subministrar electricitat, però no sabíem el mal que això suposa”. Militants del grup ecologista Eguzki han estat entrevistats per a fer el treball, l'enginyer forestal expert en escales de peixos Pao Fernández Garrido, els treballadors de les centrals, els guardes forestals, l'arxiu d'Hernani, els ciutadans amb coneixement del tema a la vall… Han parlat de la proximitat que suposa la realització del treball de camp en la zona en la qual un viu: “La gent et situa fàcilment, la qual cosa augmenta la confiança en l'intercanvi. A més, nosaltres també formem part de l'experiència i ho buscàvem”. Aquesta proximitat els ha portat a conèixer a les persones clau del projecte, entre elles Xabier Etxegia. Va començar a treballar en la primera central de la vall i ha conegut moltes centrals del riu Urumea. Actualment és treballador de
la central Rezola de Goizueta. En l'exposició es presentaran dades de generació i impacte energètic. Pagola: “Per a això, els geògrafs d'Haritik Hirira han creat diferents mapes. Aquí es poden veure on estan les centrals, quins estan funcionant i quins no, quantes energies han estat dissenyades per a generar cadascuna d'elles, on van els seus canals...”. “Aquestes dades els posarem damunt de la taula per al diàleg i el debat”, ha continuat Pagola: “No n'hi ha prou amb dir ‘aquí es genera energia’, sí, però quant es genera i què significa molts GW?”. Gutiérrez ha pres la paraula: “El nostre consum energètic no és només electricitat, per la qual cosa no és fàcil dir si l'hidroelèctric pot satisfer el consum. I no sé si el que busquem és satisfer el consum energètic actual, o pensar com viure amb el que seria. És veritat que es pot sortir bastant més del que crèiem”. Pagola: “Nosaltres publicarem unes dades i unes lectures, però no som capaces de dir si l'energia que es generaria és suficient o no. Hi ha un altre parany: moltes de les centrals d'aquí són d'Acciona, d'Iberdrola… L'energia es genera aquí, segurament es consumirà aquí, però la propietat i els beneficis estan en un altre lloc”.

L'art en la central

Des que es va redactar el projecte tenien l'interès de realitzar la representació dins d'una central hidroelèctrica. Gutiérrez ha explicat que “normalment els llocs d'art són ciutats i nuclis urbans i volíem traslladar-los a un altre lloc. A més, molta gent que viu aquí segurament mai ha entrat en una central i buscàvem aquesta experiència. Això ens ha portat una sèrie de reflexions sobre fins a quin punt quan creguem una peça és possible situar-la a tot arreu, o quina relació hi ha entre l'espai i la peça… Ara estem aterrant les nostres peces”. Pagola ha afegit: “Aquesta exposició serà sobretot una experiència. Hi haurà molts elements en contacte, alguns establerts per nosaltres i altres presents. Posarem la peça de cinema que hem estat gravant tot l'estiu, però si a algú anirà a la turbina que té l'ull a prop, no ens importa. També és una manera de veure el nostre projecte”.

Com són les centrals per dins? En paraules de Pagola, “són vells (la majoria d'al voltant de 1920), tenen una rajola vintage, grans cristalls… No obstant això, hi ha centrals molt diferents, influeix molt en el salt d'aigua, en el tipus de turbina i l'any en què es va construir”. Gutiérrez ha afegit que “tenen parets de pedra i és curiós, la majoria tenen rosasses de l'església. Provoquen fascinació, no estem acostumats a veure una maquinària tan gran. Molts estan abandonats i donen la petjada d'una altra vida...”.

En les centrals s'han realitzat estranys descobriments, segons ha explicat Gutiérrez: “Dins de la central Rezola de Goizueta hi ha pintat un mural que mostra els mapes dels seus canals i la procedència de l'aigua. És funcional per al treball però alhora és un mural i atractiu des del punt de vista artístic”. Pagola ha seguit el relat: “Com ens va comptar la casa, la idea de l'empresa era netejar aquest mural i pintar la paret de blanc. Ella li va demanar que després tornés a pintar de damunt aquesta imatge, perquè per a ell era part de la central. Li ho van acceptar i quan van començar a netejar van veure que la imatge estava pintada sota. És a dir, és una paret pintada una vegada i una altra i tres vegades ha estat sol·licitada pels guardes de l'època per a mantenir aquest dibuix”.

Un altre de les troballes es va produir en la central de Pikoaga, segons explica Gutiérrez: “Descobrim algunes diapositives dels anys 80 amb explicacions sobre l'energia. Són concepcions d'una altra època, com la del pic del petroli que es preveu l'any 2000... aquestes diapositives ara projectades donen lloc a un nou significat”.

Qui desitgi conèixer de primera mà els descobriments i les conclusions de tots dos autors i desitgi aclarir la ment a través de l'art, pot fer-ho en l'Urumea, en l'emissió “Ta argiya iñan”.