Quan encara no superàvem per complet el COVID-19, ens va atacar un fenomen conegut en l'economia, la inflació. De fet, a la fi de l'any 2021 es va començar a explicar la constant pujada dels preus generals, abans de la guerra d'Ucraïna.

Les causes de la inflació són múltiples, però, en resum, distingiria entre la demanda generalitzada excessiva o la derivada del cost addicional de producció. És cert que, una vegada que comencem a superar el COVID-19, comencem a utilitzar els estalvis acumulats, amb el consegüent augment de la demanda global i dels preus dels combustibles. Així, en el primer cas, la inflació es deu a l'escassetat de béns i serveis, mentre que en el segon, els preus dels combustibles, així com els costos de transport, incideixen en els preus dels béns i serveis.

Aviat, les autoritats financeres van prendre mesures i, en lloc de controlar els preus oligopolistes dels combustibles i les energies més influents sobre els costos de producció, van començar a augmentar els tipus d'interès tant als EUA com a la UE. Amb aquesta mesura l'economia es refreda i augmenta l'atur, provocant l'empobriment dels aturats, ja que la prioritat és estabilitzar els preus evitant el benestar dels treballadors. No obstant això, els treballadors són els perjudicats per la inflació, la part de la qual serà més reduïda en el PIB anual, i els preus dels béns que adquireixen els treballadors per a sobreviure són més cars i es tornen més pobres. Per això, seria imprescindible indexar els salaris dels treballadors –adaptar-los per a no perdre poder adquisitiu després de la inflació–, i que a mesura que pugin els preus, els salaris també s'encaminin. Però per a això es necessiten poderosos sindicats. Tanmateix, la indexació no significa que els treballadors mantinguin la seva part del PIB, ja que la productivitat també augmenta.

L'elevada taxa d'inflació va fer que les indexacions salarials anessin conegudes al Brasil o Mèxic. També es va establir la indexació salarial en l'Estat francès, però la Segona Guerra Mundial acabava d'acabar i els sindicats obrers estaven molt ferms per a influir positivament en les condicions laborals. No obstant això, més tard, sota la presidència del socialdemòcrata Mitterrand, van abandonar la indexació perquè els salaris havien de fixar-se per forces de mercat. Mentrestant, s'inicia la indexació del deute públic per al finançament dels pressupostos públics amb la finalitat de donar certesa als agents financers.

També penalitza la inflació el receptor dels préstecs hipotecaris, que han incrementat els tipus d'interès per a controlar els preus, si no és fix. Així, una altra part de la renda d'aquest sector econòmic perdedor ha passat al sector financer.

D'altra banda, el deute públic l'adquireixen els arrendistas. Els governs han emès el deute públic des de sempre i és una inversió immillorable per als milionaris. Ara, tant els fons voltors com els gegantescos fons de pensions privats compren deute públic i indexen part d'ella, o exigeixen tipus d'interès superiors del deute... No és casualitat que es modifiqui l'article 135 de la Constitució Espanyola perquè els deutes contrets tinguin prioritat en els pagaments del govern.

Per tant, caldria indexar els salaris per a mantenir el poder adquisitiu dels treballadors. És més, el Fons Monetari Internacional, guardià del neoliberalisme, ha demostrat que la pujada salarial no posa en marxa l'espiral de la inflació, però la pujada ha d'estar per sota de la taxa d'inflació. Per què no ocorre el mateix si els salaris pugen per sobre de la taxa d'inflació?