Miri, en els últims anys el punk continua donant sorpreses a Euskal Herria. Un d'ells és el d'aquests lekeitio, que el seu nom no el posa de manifest. Vaig trobar aquest disc amb sorpresa fa molt poc, i reitero de nou que fora dels clixés que semblen passats i immòbils hi ha joves que reinventen i que amb els anys han anat acumulant en escena palla i poses.
El quartet, inclòs un añorgiano amb el seu ADN, pertany a Lekeitio i va ser creat en vespres de la pandèmia. Entre ells es troben els novençans, Orreaga 778, The Bobby´s, tant d'Arka com d'altres grups.
Aquest primer disc, gravat en l'estudi Eten de Bilbao, ha estat publicat amb Mendeku Diska, autor d'obres noves i interessants, i ha repartit les cançons d'una manera original: l'antidesenvolupista A de l'armosata Cementua, que dona nom a l'obra, i la resta de cançons.
El ciment armosat té un poderós missatge, tan apocalíptic com Mad Max però més revolucionari, i és un punk fosc i ràpid, ferm, vestit amb guitarres vives i imaginatives. L'altre costat, no obstant això, té més molla per a mi: Kakatzan atrapata fa més fort el queixal, i en aquesta ràbia m'han fascinat especialment les guitarres de l'escola d'East Bay Ray. El punt de partida de Bixarita que ve a continuació és de la grandària de Dead Kennedys, però la melodia s'enrotlla i el cant va guanyant pes en un altre nivell. Jodidu dona vida a la Gossera, un nen intel·ligent, descarat i punk-rock d'alt nervi. Avui dia els bruts, post-punk amb molta ràbia, tenen un aire amb L'URSS. Finalment, Ahuhandi m'ha recordat a diversos grups que van obrir els començaments de l'hardcore-punk a Euskal Herria .
El disc se m'ha fet curt. En definitiva, joventut, peces rabioses i fosques sense sofisticacions, veritats rodones escrites en lekeitio que no necessiten una segona lectura, es va acabar la nostàlgia, trepitja el carrer i et sents. Quin descobriment, humil, i per això molt ric!