Les feministes vivim en una tensió entre el que és i el que volem que sigui. Sobre moltes de les característiques del món creiem, sincerament, que no estan bé, que no són justes, que poden i han de canviar-se. Entre elles es troben les condicions materials de paternitat i, especialment, de maternitat.

Gairebé totes les dones es pregunten: ser mare o no ser mare? (Entre els homes és menys freqüent preguntar-se per l'opció de la paternitat, però aquesta vegada no entrarem en ella). A alguns ens passa el dubte en un quart d'hora, tant si la resposta és en un sentit com en un altre, però molts altres es qüestionen durant molt de temps. Moltes dones fonen les seves medul·les per a esbrinar si es dona a llum (o s'adopti) o no, només en la parella, en el trio, en la tribu, ara o després. Tracten d'analitzar i mesurar els pros i contres de la maternitat: valdrà la pena? Estic content? Em penediré? Serà un bon moment? (Si no m'equivoco, la majoria de les preguntes es refereixen a un mateix i a la seva vida com a mare, no al nen que vindrà tant).

Avui aquí la maternitat no és un destí inevitable per a la majoria de les dones: puc decidir no ser mare. Però si decideixo ser mare (ara aquí), i decideixo sobretot ser jo sola, sense parella o sense grans xarxes disposades a participar en el creixement, segurament hauré de renunciar a alguns plans en el meu dia a dia. Per exemple, anar al cinema quan vull, allargar la garantia i menjar en deshoras, treure un grau en poc temps, o una xerrada que m'interessa molt. Això es multiplicarà si soc pobre, o tinc un ofici absorbent o uns horaris dolents.

La pobresa és en si mateixa una injustícia, així com que els horaris dels treballs siguin incompatibles amb la vida, o que la cura i l'atenció de les persones necessitades estiguin precarizados i no garantits. Per això, podem i hem de reivindicar un sistema públic de vigilància, i ho estem fent per a donar una vida digna al que cal cuidar i a qui ho cuida de manera professional o en entorns personals. Però el millor servei públic de cures universals i garantides que podem imaginar, aquí i ara, i segurament en el millor món imaginable, mai aconseguirà (i no ha d'aconseguir) eliminar per complet les mínimes dosis de sacrifici associades a determinades decisions que prenem.

En concret: anar a un museu o al teatre amb el meu fill que plora, crida i molesta, pensant que tenim dret a tot i constantment. Disfressat en forma de reivindicació de drets, és conseqüència de la infantilització provocada pel neoliberalisme, seguint el lema I want it all and I want it now (tot el vull i el vull ara). Perjudica a tots: per als actors, per a la resta del públic, per a la mare o el pare i per al nen. És mentida que sempre tot pugui, hi ha coses incompatibles i decisions que suposen renunciar.

Hem reivindicat sense discussió que el sacrifici correspon al programa de jude-cristianisme. I nosaltres som hedonistes, no acceptem la moral jude-cristiana, per tant, ni no, ni els sacrificis. Però… de veritat? No hauríem de tornar a pensar? Què es pot aconseguir en la vida sense sacrificis? Hem tret la comunitat de la cisterna, com si tot fos com el món de Yuppi, cuidar i atendre els altres com si fos una cosa que només s'ha de fer amb amor o a canvi d'un salari digne, mai per obligació o sacrifici personal. Hem deixat en mans de les apologies cristianes del sacrifici (com moltes altres coses). I aquí estem perduts en un món suposadament hedonista impost pel capitalisme.