Kimia Kamvari (Colònia, Alemanya, 1986) és una artista iraniana que viu actualment en el barri d'Astigarreta de Beasain. Fa uns anys la frenètica vida de Teheran es va veure alterada per una vida més tranquil·la en Astigarraga, dos emplaçaments que travessen la seva pràctica artística. Des de 2015 viu en aquest barri rural de Beasain i la naturalesa que l'envolta s'ha convertit en el principal motor de la seva pràctica artística i en la seva principal eina de treball. I és que els materials que dibuixa, pinta i retrata –arbres, plantes, racons, ocells– els troba en els marges on viu, i els materials que utilitza per a retratar aquesta naturalesa són, sovint, pigments, tints, tascons de carbó o papers vegetals derivats d'aquesta mateixa naturalesa. Existeix, doncs, una honestedat i reciprocitat entre el que fa i aquesta manera de fer. I això ja és una declaració ferma.

En el Museu de San Telmo de Sant Sebastià, dins del programa Artea Abian, acaba d'inaugurar una exposició individual titulada Alef. A partir del títol, l'exposició compta amb el seu propi univers suggeridor: Aleph, la primera consonant de l'alfabet hebreu, és un principi de vida, una energia que abasta totes les possibilitats. Àlef és també la primera lletra de l'alfabet persa, símbol que s'utilitza en matemàtiques per a representar la cardinalitat dels números infinits. No obstant això, el concepte d'Aleph dels més coneguts se'ns fa pel conte de Borges. En el llibre de l'escriptor argentí L'Aleph, Aleph és el punt mític de l'univers, on totes les accions i tots els temps (present, passat i futur) compleixen el mateix punt, sense solapaments ni transparència. D'aquí es dedueix que Aleph, com en matemàtiques, és infinit i, per tant, representa l'univers. En aquesta situació crítica, fragmentada i gairebé apocalíptica que vivim en l'actualitat, sembla que parlar al voltant d'aquestes universalitats i infinits obre els nostres horitzons i portes a l'esperança, encara que només sigui per a inspirar.

L'exposició s'exposa en el Laboratori del Museu i encara que l'espai és complicat –superfície de manera irregular, sostre de dues altures, sòl de fusta amb gran presència–, l'espai està resolt de manera incomparable. Saca els panells de les parets i els converteix en una estructura arquitectònica compacta, allargada de forma rectangular, dividint l'espai central en diagonal. L'artista ha utilitzat les dues cares de l'element llarg per a presentar les dues obres centrals que componen l'exposició Alef: Burning Willow (Zumea sutan, 2022) e Negative Landscape (Paisatge negatiu, 2019-2022). Aquesta última és una instal·lació de 73 fotografies impreses en blanc i negre. Les fotografies cobreixen gairebé totalment la superfície del mur i en totes elles s'aprecia un paisatge àrid, que podria dir-se desert, però no ho és, amb formes sinuoses i corbades d'una orografia irregular. Si es fixa bé en aquests paisatges, hi ha un element repetitiu: grans forats que empassen terra i creixen cap a l'interior. Després he sabut que en geologia es coneixen aquests accidents geològics en la naturalesa com a dolines. En la part inferior de les fotos estan escrites les coordenades d'aquestes dolines, i seguint aquestes coordenades, he sabut que aquests paisatges àrids són d'Abarkuh, Kane Zenian i Shira, de l'altiplà sud-est de l'Iran.

Les dolines són situacions geològiques que es produeixen en llocs secs a causa de la sequera atmosfèrica; una dolina, com a formació càrstica, es produeix per dissolució de la roca o per caiguda del sostre d'una cova, donant lloc a depressions de forma circular i de diferent grandària. També són conseqüència de la intervenció humana en la naturalesa, per desviació de les aigües dels rius o per la construcció de mines subterrànies. Kamvari va començar l'any 2019 amb una càmera estenopeica retratant aquests buits en la plana iraniana, representant aquests forats i formes cràter que podrien ser negatius de muntanyes i pujols, col·locant un focus en aquestes ferides que s'estenien pel sòl. En la tradició de l'art, el buit, la falta de materialitat o aquestes formes negatives del material han tingut tanta importància com els materials, i sobretot en l'escultura, ha estat un tema de gran tradició. L'any 2019 l'artista va mostrar vint fotografies d'aquesta sèrie en la seva exposició individual en el Tast de Teheran Gallery sota el títol Event Horizont (L'horitzó dels esdeveniments). Al llarg d'aquests quatre anys la sèrie fotogràfica s'ha anat ampliant, igual que aquestes dolines han fet en la naturalesa.

També ha portat a la sala Kamvarik un escrit del filòsof Aidin Keikhaee, en el qual expressa que aquestes dolines són una conseqüència més del canvi climàtic. Com està succeint amb altres plagues com el COVID, un impacte cada vegada més violent de les catàstrofes climàtiques, suggereix que és conseqüència de la geopolítica, que també té efectes i conseqüències diferents entre l'hemisferi sud i el nord, sent els perjudicats sempre els que viuen en la part inferior del globus. En la zona d'Hamadán, a 400 quilòmetres de la capital de Teheran, les zones fèrtils destinades fins fa poc a la ramaderia i a l'agricultura estan en procés de desertització, la qual cosa fa que cada vegada siguin menys les possibilitats de viure dignament. A penes plou, l'aigua és un bé preuat i escàs en els últims temps, per la qual cosa la terra ha començat a estendre's cap a l'interior i en aquest salt devora les possibilitats de vida.

En Burning Willow trobem desenes de dibuixos fets amb palitos de carbó en els quals apareix dibuixat sobre paper blanc el mateix tipus d'arbust: el vímet ploró. És un arbre bastant conegut en el nostre paisatge, però en realitat té el seu origen a Mesopotàmia. Li ve l'adjectiu del ploró perquè les seves branques s'inclinen cap a la terra, en formes tortuoses i gairebé impossibles de doblegar, a la recerca de la humitat de la terra, també de l'aigua, a la recerca del principi de vida. Aquests arbres són abundants en els nostres voltants, ja que amb els vímets extrets de les branques es podien fer cistells i cistelles, i la seva fusta s'utilitzava com a combustible per a escalfar els caserius. De la fusta de Zume s'ha extret el tascó de carbó, el llapis utilitzat per al dibuix, i en aquest cas el llapis orgànic utilitzat per Kamvari per a tots els dibuixos. A l'altura de la instal·lació de dibuix trobem un cim negre, un conjunt de pols de tascó de carbó d'un llagrimer. El vímet és un arbre assedegat d'aigua que l'artista ens ha retratat de diferents maneres.

Al setembre de 2022 la policia va matar violentament a l'estudiant Mahsa Amini perquè no portava bé el hijaba. Aquest fet va posar en marxa les protestes que avui segueixen, en les quals milers d'estudiants i ciutadans lluiten pels drets humans de les dones. Kamvari ha triat una de les imatges que va veure en les xarxes socials durant aquests dies de tardor i ha fet un bonic dibuix: un grup d'estudiants protestant contra la República Islàmica de l'Iran. Darrere hi ha un vímet ploró. També, lluitant per la vida, amb set de llibertat.