En aquella època, malgrat l'abolició de l'esclavitud per part de França, els militars francesos lluitaven contra els revoltats amb l'objectiu de continuar explotant una indústria de sucre lucrativa. Aviat, Solitude es va convertir en el líder d'un petit grup i va aconseguir escapar a les muntanyes de l'illa per a continuar lluitant contra els francesos. El 5 de maig de 1802 van atracar en Pointe-à-Pit diverses naus plenes de soldats francesos, que pretenien posar en vigor el decret de Napoleó per a restablir l'esclavitud a l'illa.

El grup de Soledad es va unir als rebels de Louis Delgrès, però els francesos els van envoltar ràpidament. Delgrès va posar llavors en marxa un pla suïcida que va permetre als francesos progressar i explotar la pólvora que tenien guardada quan va arribar el moment. Van morir uns 400 soldats francesos, però també la majoria dels rebels i el propi Delgrès. Solitude va sobreviure i va ser detingut al costat d'altres rebels i portat a la presó de Basse-Ter.

Solitude i els altres van ser jutjats per un tribunal militar i condemnats a mort. Els altres van ser immediatament executats, però Solitude estava embarassada. Va donar a llum el 28 de novembre de 1802 i es va executar l'endemà. El nounat va ser donat al seu esclavista.

Aquest relat barreja realitat i ficció. De fet, poc sabem de Soledad, només una dotzena de línies que el crioll Auguste Lacour va recollir en Histoire de la Guadeloupe en 1858: el seu nom, el seu poble natal, va ser detingut quan va caure Delgrès, quan tenia uns 30 anys i va morir el 29 de novembre de 1802. No sabem si la seva família i els seus primers anys, o quan es va unir a les forces rebels, era lliure o esclau, i per tant, què va passar amb el nen. La data de naixement del nen va ser també deduïda a partir de la data d'execució.

Totes aquestes llacunes van ser cobertes per André Schwarz-Bart en la seva novel·la La Mulâtresse Solitude (1972), extrapolant el text de Lacour i analitzant amb detall la realitat de les Antilles de l'època. Per tant, moltes dades de la novel·la no són reals, però sí realistes.

Delgrès i altres dirigents es van convertir ràpidament en herois, però altres han estat reconeguts en les últimes dècades. Avui és símbol de la resistència a l'esclavitud solitude i no està sola. Per exemple, sabem que l'esclau dominicà Cecile Fatiman va exercir un paper destacat en la cerimònia de Bois Caiman, fonamental en la revolució haitiana. I abans i després va haver-hi molts altres: Anacaona, Marica, Marie Jeanne, Maria de les Mercès Barbut, Mariana Bracetti… És a dir, les dades i ficcions en ficció, que les dones van jugar un paper important en els moviments de resistència de les Antilles.