Estic molt contenta presentant aquest llibre aquí, en Montreuil. Diguem que en la meva “vida anterior” durant deu anys vaig escriure una tesi doctoral, vaig publicar part d'ella sota el títol La fabriqui donis derniers hommes (La fàbrica dels últims homes). Era un assumpte universitari, molt acadèmic; vaig explicar a diversos autors per a explorar en diferents preguntes sobre el món en el qual vivim avui, tractant d'entendre el que està malament en aquest món capitalista industrial. I amb la finalització de la tesi, en 2008 em vaig fer famós de la ciutat i em vaig mudar a la zona rural, a la regió de Tarn: l'endemà de lliurar la tesi doctoral, vam agafar un camió amb un grup d'amics i ens desplacem al camp a la recerca de casa. Aquí viu en els últims dotze anys i estic molt a gust.

Per què vaig marxar? Estic molt contenta entre vostès avui, en Montreuil, perquè vaig viure aquí, en un ambient d'autònoms, vivint un temps en el squatt [ocupació]. En aquest ambient debatíem molt de sobre l'autonomia, què és viure autònom, què és la seva essència... Això de l'autonomia política s'entenia fàcilment, s'organitzava a part dels grans partits i estructures institucionals, fora dels partits, sindicats, fundacions.., intentar organitzar-nos per a intervenir políticament en el món. El segon significat de l'autonomia, des de l'origen, és que nosaltres mateixos ens posem les nostres pròpies lleis, sigui un poble o un grup de ciutadans que decideixin les seves normes a l'hora de decidir qüestions importants per al futur. En definitiva, democràcia directa.

En els debats entre nosaltres ens dedicàvem també a una altra idea d'autonomia, d'autonomia material. Érem anticapitalistes, per tant criticàvem la vida assalariada, el consumisme, el sistema electoral… però vèiem la vida organitzada a la recerca d'autonomia, la que es basava en el squatt (ocupació), la reutilització dels residus trobats al carrer, per a no haver de vendre el nostre treball a uns altres, per a no estar condemnat a fer treballs que no ens agraden a canvi d'un jornal… era una forma bonica de viure, però a molt curt termini.

La longitud era molt estressant, imagini's que a unes persones que vivien aquí mateix en el squat els van entrar a casa una vegada a les quatre del matí els policies del RAID [RAID és la unitat d'elit de la Policia Nacional de França, com el Grup d'Intervenció de l'Ertzaintza o l'OMG de la Policia Nacional d'Espanya], no és dolça sofrir una vegada cada sis mesos. D'altra banda, aquest tipus d'experiències són possibles quan ets jove, quan estàs en plena forma, però tampoc pensar-te-les per als més vulnerables física o psicològicament. Si segueixes a París, arribes a viure de sobte o tarda pagant el lloguer, per a això hauràs de posar-te al servei d'un sou, si entres a sou tindràs menys temps per a fer política i altres activitats, hauràs de deixar d'anar a les hortes col·lectives i anar al supermercat… per a acabar als deu anys, desgraciadament, com qualsevol “monsieur X” o “madamme Z”, alienat, aixafat, manipulat i sense vida.

Aquell temps era el final de l'altermundialismo,
en aquells dies jo vaig començar a formar-me, a partir de 1980. Així em vaig adonar que gairebé tot el que consumia jo, tots els cachos que utilitzava diàriament, estaven produïts en condicions ecològiques i socials incompatibles amb els valors que jo tenia per a llavors. Una vida que no ens satisfeia, que volíem allunyar-nos d'ella, i que hauríem d'alliberar-nos d'aquestes dependències de les quals parlàvem en els debats que teníem en Montreuil, i que amb el temps hauríem de desenvolupar altres models de vida que no tornessin a engolir els sistemes, que fossin de major autonomia material, i que això seria més fàcil en el medi rural.

En 2008 vaig plantar a Tarn, ens submergim en diverses activitats, fabriquem les nostres hortalisses en les nostres pròpies hortes, creixem petits grups de bestiar, en la construcció auzolan, en la recol·lecció de fruits silvestres, en les activitats polítiques, etc., cosa molt bonica. Al mateix temps, volíem aprofundir en els significats polítics que sustenten aquesta autonomia… perquè és veritat que és possible fer esforços d'autonomia material d'una manera absolutament inpolitizada. En aquest sentit, no volíem enfocar amb el temps el moviment Colibris a les experiències agroecològiques organitzades entorn de Pierre Rabhi, que tampoc ens satisfeia.

A més, hi havia un problema filosòfic: l'autonomia es pot entendre també com a sinònim de llibertat, i és sabut que el model social que tant critiquem parla de llibertat com valor central. Quina diferència l'autonomia que nosaltres defensàvem tant de la concepció de la llibertat que avui reina? Hi havia un treball d'anàlisi i com jo continuava estimant la filosofia, vaig començar a fer-ho.

Altre impuls del llibre va ser el tema de Snowden. Amb això comença el llibre. Com sabeu, en 2013 era membre dels serveis secrets dels Estats Units [Edwar] Snowden va publicar com el seu país tenia implantats sistemes massius d'espia. Per a llavors ja estava immers en textos clàssics que han treballat la llibertat. Com pots llegir en elles, en l'anomenada tradició liberal de la llibertat, la inviolabilitat de la vida privada és el ‘leit motiv’. Alta, Snowden va demostrar que en el nostre món liberal o fins i tot ultraliberal, tan criticat per l'esquerra, utilitzaven sistemàticament la vida privada sota els peus. Ha demostrat que estem en un món orwelleste en el qual la paraula llibertat té exactament un significat oposat, diguem. I així arribem a la gran mescla actual, en la qual les úniques persones que finalment realitzen campanya entorn de la paraula libertate són les extremistes dretes, tant a França, Alemanya, etc. Per tant, els règims liberals aixafen les llibertats i són justament les forces no liberals i anti-liberals, com els mitjans de comunicació els criden. És una mescla greu.

Cal recordar que la llibertat, des dels temps en què apareix escrita per primera vegada, ha estat el símbol dels moviments protestants i revolucionaris que volien fer front als poders autocràtics o oligàrquics. Durant l'Antiguitat la llibertat ha estat lligada a les revoltes dels esclaus per deutes, a Grècia i Mesopotàmia. Apareix en l'antiga Roma entre els plebeus en les lluites contra els patricis. En tota l'Edat mitjana trobem la lluita contra el feudalisme en totes les revoltes de pagesos. Es troba en el cor de la revolució francesa, sent el lema dels revolucionaris de 1793 Ser lliure o morir. A la fi del segle XVIII els pagesos plantaven en tots els pobles “Arbres de la Llibertat” per a ballar i celebrar les seves llibertats.

La llibertat ha estat, per tant, una reivindicació revolucionària, una anomenada a
la destrucció de privilegis i desigualtats. El capitalisme industrial ha assumit aquest concepte des del segle XIX, i avui les forces de la ultradreta estan fent una OPA. És que, recentment, en una reunió contrària al pas de Covid [que els dies de la conferència era ‘passi de salut’ a França, més tard es va convertir en ‘passada de vacunes’], al juliol de 2021, he sentit argumentar a un company de cap d'esquerra “però atent, aquest assumpte és d'extrema dreta, la llibertat és el concepte de dreta, la invenció del capitalisme”… En boca de la gent d'esquerres penso que penso que és que “però no sé que és el control de la llibertat, que és de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la llibertat, i la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la població, i la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la gent és la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de la de l'Essa és el missatge d'Orwell i és veritat que vivim en un món orwelliense.

Est és, per tant, el context en el qual he treballat durant deu anys per a esclarir la salsa cinematogràfica de la llibertat i l'autonomia. He treballat en profunditat perquè he fet estudis superiors, he obtingut la tesi doctoral, l'habilitació per a liderar la recerca en la universitat… i, per tant, tinc aquest aspecte del ‘estudiant xinès’, per això he llegit el que diuen els filòsofs, historiadors, antropòlegs, etc. sobre la llibertat, i després he intentat explicar a la gent el més fàcilment possible, perquè d'una banda, el llenguatge acadèmic que em deté, la qual cosa impedeix aclarir les coses, i per un altre crec que cal tots. Per això agraeixo especialment la seva col·laboració a tots els que han supervisat el meu escrit, als quals m'han advertit: “això és massa llarg” o “no queda clar” o “dona un exemple” o “aclareix el teu argument”.

Quant al significat de la llibertat, podria pensar-se que a pesar que en l'actualitat existeix una gran confusió, en el seu moment era molt clar, sobretot a l'esquerra. No obstant això, cal tenir en compte que mai ha estat molt clar, que la mescla ve des de fa molt temps. En l'antiga Grècia, la llibertat era ser iguals en la plaça pública, però limitant la igualtat als qui tenien ciutadania, és a dir, a un màxim del 20% de la població, homes, nascuts a Atenes, etc. Per tant, la llibertat era l'esmentada per Orwell, la dependència; fa temps que s'ha demostrat que la llibertat dels grecs estava basada en l'esclavitud. Per tant, no existeix un exemplar clar d'aquest concepte per a retornar-nos a ell. Sempre té diversos nusos que he intentat alliberar amb aquesta obra.

En general, he explicat en el llibre dues concepcions de la llibertat que travessen les nostres aspiracions i aspiracions i que al llarg de la història es troben enfrontades en tots els textos, encara que no clarament explicites. D'una banda, la llibertat entesa com “despullar-se de les tasques” en l'original “delivrance”, alleujar les càrregues, dessuperarlas…], és a dir, el significat hegemònic del concepte en el món modern, especialment entre els liberals, però també en part entre els marxistes. Davant això, he tractat de demostrar que hi ha una concepció molt diferent, que roman enterrada des de sempre, que no es troba en els textos filosòfics, però sí en el fons de les lluites de les classes populars i d'aquestes per alliberar-les, i que el que ha estat poc ha estat definit explícitament, això és el que jo dic ‘autonomia’.

Això està ressuscitant des de les seves cendres, sobretot en aquest món que anomenem ecologia política i més concretament en el que anomenem ecofeministes. Aquests s'han relacionat amb la concepció popular de la llibertat, en la qual la llibertat ha de tenir també autonomia material. Crec que nosaltres també en el squatt de Montreuil fa quinze anys estàvem intentant enllaçar amb algunes evidències que quedaven oblidades, és a dir, que si estem completament sotmesos al sistema per a satisfer les nostres necessitats materials, el sistema està totalment dominat i no podem ser lliures. Les classes populars ho han sabut sempre, per això lluitaven per accedir als recursos bàsics, alguna cosa que després s'ha abandonat per complet i que avui torna amb força en la lluita per adquirir béns comuns. L'objectiu del llibre és ajudar a alimentar aquest moviment de fons.

Per tant, d'una banda, la llibertat entesa com a “sobrecàrrega de tasques”. Avui dia el concepte de llibertat se circumscriu sovint al seu vessant institucional: democràcia, tinença de determinats drets garantits, drets de moviment, expressió o associació, anomenats llibertats públiques, etc., cada vegada més atacats per règims que es declaren liberals. En elles es focalitzen la majoria de les teories filosòfiques.

Però si s'analitza més de prop, la llibertat també té un aspecte material, menys esmentat. I ser lliure en això significa estar lliure de les obligacions materials de cada dia, de moltes tasques necessàries per a sobreviure, perquè les considerem molestes, avorrides o pesades.
És a dir, la producció d'aliments quotidians, la construcció del lloc de residència, la neteja de cases, embarcacions i peces de vestir, la cura de les persones discapacitades de la zona, etc. En la concepció moderna de la llibertat només podem ser lliures si ens alliberem de totes les necessitats i tasques que tenim per a viure com vivim. Aquesta idea és entesa per tots els filòsofs des de Plató fins als nostres dies, tot el pensament d'Occident la considera una evidència i ens atrapa a tots, si no a un. En el meu mateix cas, quan estava fent el llibre, tenia moltes vegades guanyes d'alliberar-me de les labors d'horta o de la construcció de la casa, que són més que un obstacle agradable.

El problema és que aquest intent generalitzat d'alliberar-se dels treballs materials planteja una sèrie de problemes. No hi ha mil maneres de desfer-se de les tasques quotidianes: cal deixar-les a l'esquena d'una altra persona. No fer les coses un mateix però fer que es facin als altres, i això té conseqüències socials, polítiques i ecològiques molt importants. Si la llibertat és desfer-se de les tasques quotidianes per a poder actuar en activitats més receptives i plaents, llavors la llibertat es basa en el domini dels altres… i estem de nou en el que atribuïm als grecs: la llibertat es basa en l'esclavitud. Per què? La fórmula del domini social es basa a fer que les persones es facin per a satisfer les seves necessitats i fer que unes altres es facin. El domini polític es basa en la distinció entre dirigents i autors, que manen als altres el que han de fer, que fan el que han de fer d'altra banda.

Si ens fixem en la història, tots els grups dominants de tots els temps han deixat per sobre de la seva esquena una sèrie de tasques quotidianes, fent que els dominats les facin: dones, esclaus en l'Antiguitat, serfs en l'Edat mitjana, obrers o servidors de pagament en temps moderns burgesos. Les classes amb autoritat han utilitzat diferents estratègies, molt diferents, de diferents graus de violència: les que en l'antiguitat no volien ser forçades per la gent, havien d'amenaçar-los amb tallar el coll, però hi ha formes més suaus, diners, comerç, domini mental… No citaré aquí tots els detalls, els he explicat al llarg del llibre. Em centraré avui dia en les conseqüències ecològiques que té aquest gest de fer que el nostre paper es faci en la societat de consum en la qual vivim.

Els diferents pensadors de l'ecologia política han demostrat que el desastre ecològic en el qual estem immersos està íntimament relacionat amb l'allunyament entre el consum i la producció, la qual cosa caracteritza la nostra vida d'assalariats, que en la meva pràctica definiria la fórmula del pensador André Gorz com: d'una banda estan els productors assalariats, que no consumeixen res del que produeixen, i d'altra banda els consumidors, que no produeixen res del que consumeixen. Existeix una cova completa i altres formes de vida en les quals les coses es feien més brillants. Aquesta idea es troba en la base del desig de construir un consum de circuit curt, de fer les coses, si és possible, o de resoldre-les nosaltres mateixos, i no de fer tot a uns altres.

Per què és aquesta distinció per al problema ecològic? En primer lloc, la bretxa entre consum i producció ha adquirit una dimensió mundial, hi ha centres en els quals es consumeix la major part del comprat des de lluny, i en les perifèries, la Xina i altres, estan immersos en la producció de coses que es consumiran fora. Això requereix, per descomptat, una logística completa, mitjans de transport a totes parts, contaminació, etc.

L'altre problema és que aquest avenc permet allunyar de la vista del consumidor els danys ecològics i socials causats per aquesta producció. Com els he dit, jo m'he donat compte als 25 anys, gràcies al moviment altermundialista, quantes explotacions i contaminacions hi havia darrere de les coses que jo consumia tan tranquil·les i sense preguntes. Perquè aquesta realitat queda invisible, perquè la divisió del treball es produeix a nivell mundial.

L'últim argument, i al meu entendre central, és que el desastre ecològic està relacionat amb l'augment constant de les nostres necessitats [‘fuite en avant de ens besoins’]. Cada vegada necessitem més coses, sempre més… estem immersos en una dinàmica de creixement continu i de necessitats i desitjos constants. Sens dubte, quan les coses les ha de fer un mateix, es produeix una certa autolimitació de les necessitats, perquè quan les coses les ha de fer un mateix, el primer objectiu és no passar tot el dia com a boig tractant de satisfer necessitats que no tenen límits. Si vostè coneix la quantitat de cansament que suposa fer les coses, no és tan fàcil llançar els seus vells jeans a les escombraries, pensa que no et mereix més la pena arreglar amb un pegat que fer una nova peça completa de principi a fi. Per contra, ni ningú ni res satisfà als qui ho fan tot. El consumisme boig en el qual estem immersos està molt lligat a aquesta discontinuïtat entre el consum i la producció.

Citaré les seves implicacions socials i polítiques. La distribució entre producció i consum condueix en part al repartiment entre direcció i execució característica del domini social. Però només és cert en certa manera, perquè, encara que totes les classes dominants són consumidors, molts consumidors no són d'aquesta classe: jo també em considero un consumidor de sou, encara que treballi molta autonomia, soc també consumidor de moltes coses. La veritat és que, si al principi les classes dominants es caracteritzaven pel consum de les altres, amb la industrialització del món i sobretot amb l'expansió del consum de masses, aquesta forma de vida s'ha “democratitzat”, entre cometes, jo diria més concretament que s'ha massificat, posat a la disposició de les masses. I llavors el seu significat polític ha canviat radicalment.

En el passat era una marca de superioritat social la superació dels deures de supervivència. Però amb l'expansió del consum massiu, aquesta desimposición s'ha convertit en el cadenat de la nostra incapacitat. Tots ens hem convertit en dependents d'un sistema que no controlem en absolut, perquè si el sistema es quedés, fins i tot si el sistema emetés uns tremolors, s'estendria el pànic: “com viurem?”, “com alimentaré als nostres nens?”, “com m'escalfaré?”, “d'on trec les peces?”… Aquesta solució dramàtica en la qual avui estem involucrats està en el risc de la majoria dels éssers vius del planeta.

Vivim en una paradoxa associada a la nostra dependència material. Llibertat significa deslliurar-se de l'opressió social, però també aconseguir una independència integral. Per això ens sentim impotents. Sabem el futur que ens espera si seguim en aquest camí, però no aconseguim sortir, canviar de rumb, frenar. Perquè ens hem convertit en dependents d'aquest sistema assassino, tant a nivell individual com social.

La idea de llibertat, si acceptem mirar des d'un altre punt de vista, ens ajuda a entendre dues coses. D'una banda, quina és l'arrel de la incapacitat que actualment patim davant les ordres, el sistema i els desastres ecològics dels més alts. I d'altra banda, quins problemes profunds no permeten diferenciar el problema ecològic del problema social. En certa manera, el problema ecològic és el resultat que en el segle XIX no s'ha resolt el problema social: no s'ha aconseguit construir una societat més igualitària, diferent del capitalisme i de la necessitat de produir i consumir cada vegada més. En l'arrel de tots dos s'assenteixi una concepció de la llibertat basada en el suc dels homes i de la naturalesa. Haurem de canviar-los si volem trobar una solució o frenar almenys aquest desastre que estem atrapats.

Dir tot això és dur, però també hi ha expectatives clares que diuen que no tot està tancat. Perquè també hi ha un altre sentit de la llibertat, que jo he assimilat a l'autonomia. L'altre, aquesta equiparació de la llibertat a la ‘delivrance’ o a l'eliminació de les pràctiques quotidianes desagradables, que en realitat s'ha convertit en una concepció de privilegiats però hegemònica entre liberals com entre marxistes, s'ha imposat a pressionar els desitjos de les classes populars. En general, si mirem com han viscut les classes populars i quines tipus de baralles han construït, ells no lluitaven per deslliurar-se de les obligacions materials de cada dia: lluitaven per aconseguir els mitjans per a satisfer les necessitats quotidianes. La primera i principal era la terra, la base de tot recurs per a la supervivència de les persones.

En totes les lluites de la història de la humanitat trobem lluites per l'adquisició de la terra o de béns comuns, des del domini social. Els privilegiats es van adonar que per a vincular a les poblacions amb cadenes havien de convertir-les materialment en dependents d'elles i per a això havien de descomptar al màxim els recursos, fonamentalment la terra, font de tota supervivència. En totes les civilitzacions trobem la tendència a tallar els mitjans de subsistència. A Rússia, Tsarra i els nobles van veure en el segle XIX la necessitat d'eliminar la servitud que venia de l'Edat mitjana per a defugir el malestar que circulava entre la gent, però… sense cedir mai terra als pagesos perquè no poguessin satisfer les seves necessitats. Perquè l'única manera d'obligar als baserritarras a treballar en les grans finques patronals era fer-ho sense mitjans de vida.

En tots podem trobar-ho. Per això les classes populars lluitaven per aconseguir la terra. Terra i béns comuns: poder treure llenya del bosc, que el bestiar pugui manar a menjar en terres, pescar en rius… Porten la mateixa lluita molts ciutadans del Tercer Món per a impedir a les multinacionals que s'apropiïn de la selva, les dones de l'ètnia chipesa a l'Índia, per exemple, en la defensa de boscos amb fonts de riquesa entorn dels llogarets.

Per tant, aquí hi ha una cosa molt important. Perquè no es tracta només del que diuen els historiadors o antropòlegs, no: les classes populars no buscaven eludir els deures quotidians, en les seves lluites hi havia una cosa veritablement important per a la història de la llibertat, perquè el significat que donen a la llibertat no era menysprear els deures quotidians, sinó assumir-los, volien destruir les relacions de dominació basades en la dependència material. I en ells es dibuixa un sentit molt diferent a la llibertat: arribar a ser suficient cotxe amb autonomia, assumint els recursos.

Avui dia, encara que sigui d'una manera més difusa, la qual cosa està en joc entre molta gent és aquesta pretensió d'aconseguir una major autonomia material i energètica en lloc de dependre de multinacionals per a alimentar-se com per a l'energia…, aquest sentit de llibertat existeix en el fons, encara que no sempre siguin conscients els que l'estan fent. Les persones en pràctiques d'autonomia es relacionen així amb els desitjos tradicionals de les classes populars.

Per a donar més detalls sobre aquesta concepció de l'autonomia… Si diem que la llibertat és garantir la pròpia supervivència, almenys en part… aquesta llibertat no es pot assegurar de manera individual. Aquesta és una gran diferència amb l'altre sentit de la llibertat. Perquè és impossible assegurar per si mateix la seva supervivència. La supervivència està lligada a les relacions amb el món, amb la naturalesa, la qual cosa implica la necessitat d'ajuda mútua. El mateix Robinson Crusoe, símbol dels desitjos liberals individualistes dels inicis de la modernitat, no podria sobreviure en una illa aïllada un sol dia si Daniel Defoe no hagués pensat bé el desembarcament de Crusoe amb caixes que portaven diversos instruments. La gran quantitat de gent que venia amb Crusoe a l'illa, tota la tecnologia dels artesans de l'època, no estava sol enfront de la naturalesa, sinó que era tota la societat. El mateix si avui prenem el ‘Into the Wild’, la nova versió de les ‘robinsonkerías’, de Sean Penn, l'heroi que crema el DNI i la targeta bancària i es llança a la selva… no hauria durat quinze dies si no tingués un fusell amb ell. Assegurar la supervivència, fins i tot quan creus que estàs sola, està sempre lligat a la relació social.

L'autonomia no és independència material. En la Terra ningú és independent, tots depenem uns d'altres éssers humans i altres éssers vius. L'autonomia és la construcció de noves connexions, excloent les dependències asimètriques amb les persones i entitats que ens subordinen. Aquestes són les dependències que ens imposen totes les grans organitzacions industrials en el món actual. És mentida que un agricultor que treballa per a una gran indústria agro-alimentària, que li dona fertilitzants com les llavors, digui que està en interdependència. Gràcies a l'asimetria en les relacions, la gran indústria pot fer esclatar a aquest granger, que avui és molt clar, no té la possibilitat d'acceptar o rebutjar les condicions que se li imposin. Per això, la indústria obté els aliments produïts per l'agricultura a un preu inferior als costos de producció.

El mateix ocorre entre una persona endeutada i el banc, l'endeutat està atrapat en tota dependència asimètrica. Per tant, l'autonomia no és independència, és la lluita contra les dependències asimètriques. Això suposa construir interdependències i això només és possible en petits grups de persones que poden parlar, debatre i negociar sense parar en la petita escala, al poble, en la comunitat, en petits grups de gent. Aquesta autonomia és la reconstrucció de les interdependències personals i comunitàries.

I aquest model ha de ser nou fins i tot del que tenien les societats patriarcals antigues, en les quals també es jugaven molt durament els rols dominants, perquè, encara que la divisió de poders no era tan asimètrica, el poder s'imposava sobre una persona de la comunitat. En la nova definició d'autonomia són els ecofeministes els que més lluny han arribat, tractant de construir condicions de supervivència superant les dependències interpersonals. Crec que això és el que tracta de fer molta gent en les estructures cooperatives, repartint equitativament les obligacions en el camí de la reorganització de la producció, més en funció de les capacitats i desitjos de les persones, per exemple, que dels sexes.

He acabat el llibre d'una manera… com dir-ho… en una mica misteriós, he posat “Fam, mans i terra” (“La faim, els mains et la terre”) per a ampliar una mica més aquesta idea d'autonomia. Intentant explicar en quin pla es juga aquesta autonomia material, m'he adonat que es juga en tres bases. “Fam” expressa les necessitats, les necessitats que sentim. Les “mans” indiquen la capacitat de fer, entre elles la tècnica. I la “terra” és una metonímia dels recursos. L'autonomia s'actua en aquests tres plans: necessitats, tècniques o mitjans i recursos.

Si cridem autonomia a “assegurar la pròpia supervivència”, en el llenguatge quotidià tenim tres fórmules habituals: “satisfer les nostres necessitats”, “fer-ho amb els nostres propis mitjans” i “viure dels nostres recursos”. “Satisfer les nostres necessitats”, resumidament, és satisfer les necessitats sense haver de passar pel supermercat, sense recórrer al capitalisme globalista que ens fa absolutament dependents.
Es pot fer de dues maneres: per autoproducció o per construcció de xarxes de relacions diferents a les existents. Fer les coses un mateix, també es pot entendre com a “Do It Yourself”. Però com més intentis viure en autonomia, més t'adones que aquesta visió individualista és un obstacle, cadascun en el seu racó produint les seves coses… No, és una relació d'autonomia, col·lectiva. És més important construir altres xarxes d'intercanvi que la producció pròpia, el contrari pot portar-te a les ximpleries.

Jo em vaig instal·lar a la regió de Tarn, feia el meu pa, ho fèiem en una estructura col·lectiva, construïm el forn per a això, produíem les nostres hortalisses, tot això m'encantava. És veritat que fa temps que no he fet pa i em dic a mi mateix que de tant en tant “putain, hauries de tornar a fer el pa!”. El problema és que aquella estructura va explotar, però en el nostre entorn es van establir nous amics, entre ells els forners que volen viure d'ella, fan grans fornades de 80 o 100 quilos i a vegades tenen problemes per a vendre tots aquests pans. Per això, des del punt de vista de l'autonomia col·lectiva, a un nivell local, jo penso que fer el meu propi pa, tenint en compte els costos energètics que suposa l'elaboració de dos o tres quilos de pa cada setmana…, té molt més sentit ajudar aquests membres a construir la seva activitat, perquè no es trobin condemnats en pocs anys a inclinar-se davant les grans fleques i cadenes. És més adequat organitzar un altre tipus de contactes i intercanvis amb ells, o col·laborant o intercanviant ocasionalment en els seus treballs amb formatges de cabra en el nostre cas, perquè la meva núvia té cabres. No crec que hàgim de demonitzar la moneda i pagar el pa en diners també hem de fer-lo bé, perquè tots solos estarem practicant “Do It Yourself” en la seva caseta per a continuar consolidant bàsicament el món industrial. Cistelles d'AMAP o pagesos, intercanvis, circuits pròxims… hi ha molts esforços per a viure fora del supermercat industrial globalitzat.

D'altra banda, “les nostres necessitats” cal prendre-les en el sentit més fort, perquè mai aconseguirem satisfer cada vegada més “les nostres necessitats” si no són les nostres necessitats reals, sinó aquelles que el sistema industrial ens ha suggerit, interioritzat i impost, que ens proposa contínuament noves necessitats per a continuar acumulant capital. També cal plantejar l'autonomia de les necessitats, que també es fa millor a nivell col·lectiu que individual, definir quines són les nostres necessitats reals, analitzar les necessitats per a reduir-les. Amb aquest desig d'autonomia han viscut les classes populars a tot el món durant milers d'anys, a França diria que així han viscut les classes populars dels caserius fins a finals del segle XIX, gairebé diria que fins al final de la Segona Guerra Mundial, gran part de la població vivia molt autònomament. No amb totes aquestes necessitats que avui se'ns imposen.

Autonomia, “fer-la a mà”. Com hem dit, no és DIY i fes-ho amb fórmules com tu, sinó més col·laborant en xarxes. Per a això és necessari reconstruir el mutualisme que ha estat en el centre del moviment obrer. Aquesta idea també planteja la necessitat de reflexionar sobre les tècniques, distingint aquelles que ens serveixen per a alleujar els nostres cansaments, les tècniques legítimes i les tecnologies que ens semblen alliberar de tots els esforços, que ens fan dependents de les indústries que produeixen aquests instruments, que ens obliguen a entrar en el mercat laboral a la recerca de diners per a aconseguir-los. Són instruments que reforcen l'autonomia, com tothom sap, de fàcil producció, de fàcil manteniment i reparació, d'escassa complexitat, d'escala humana. La lluita per l'autonomia exigeix contínuament criticar les tecnologies i alliberar-les de la nostra fascinació per la tecnologia. Alliberar-se del mite de la presumpta neutralitat de la tecnologia: “La tecnologia és neutra, dependència de com la utilitzes” no és cert. Pot ser en el cas d'un ganivet, mentre que una central nuclear, sigui dreta o esquerra, com a capitalista soviètic, pot explotar igual i augmentar la radioactivitat.

En aquest camp donaré publicitat al llibre Reprendre la terre aux machines (Saca la terra de les arpes de les màquines) que acaba de publicar un grup anomenat Atelier Paysan. Atelier Paysan és una cooperativa dedicada a la producció d'eines de treball per al caseriu, un grup d'enginyers i pagesos que constaten que en tota França hi ha pagesos molt competents en les manualitats, capaces de produir els seus propis utensilis o d'adaptar els generats per la indústria a les seves especials circumstàncies, i que porten anys recopilant els resultats d'aquests enginyosos pagesos, elaborant plans d'aquestes obres i posant-los a la disposició de qualsevol persona en Internet, organitzant cursets i cursos a nivell dels seus amos.

La tercera part, “viure dels nostres propis recursos”. És a dir, dels recursos que tenim a prop, dels de la nostra comarca. Per això l'autonomia pot adoptar formes molt diferents depenent d'on visquem, a la muntanya o en la plana, a la ciutat o en el bosc… Això requereix que una població tingui a la seva disposició una àmplia gamma de recursos. En les propostes per a aconseguir-ho hi ha una versió de l'autonomia que podríem denominar “búnquer feixista”: en l'una o l'altra illa o en un extens terreny de 200 o 400 hectàrees en els difícils temps que venen per a viure amb autonomia, una idea que s'estén entre les elits.

Per contra, les classes populars porten temps trobades amb una altra solució molt més interessant: l'adscripció d'una part important del territori a la propietat comuna, sobretot boscos però també altres terres, perquè tothom pugui tenir aquesta possibilitat de complementar els seus recursos per a satisfer necessitats que puguin canviar amb l'edat, l'estació, etc. Per què a la regió d'Ariege (a Occitània, la ciutat més important és Foix) els pagesos van lluitar tan durament en la ‘guerra de les Andereños’ (‘Guerre donis Demoiselles’) contra la ‘Code Forestier’ (nova llei de gestió forestal del govern parisenc)? Precisament perquè la llei convertia les selves en propietat de l'Estat, prohibint als veïns del lloc que en aquestes muntanyes pasturin bestiar, portin fusta de selva a foc, etc. En la selva hi ha plantes medicinals, perquè caça, hi ha material de construcció, pedra, etc. que una família no té en el seu caseriu.

L'autonomia té, per descomptat, una part d'adaptació individual. Per exemple, organitzar una horta única per a tot un poble no té sentit, tota la lògica és donar a cada família la seva pròpia terra. Però només un poble així podia funcionar si aquesta propietat col·lectiva també era present. La lluita per l'autonomia, per tant, no podrà desenvolupar-se si no va acompanyada de la reivindicació d'aquests béns comuns.

Per a acabar diré que han construït modernitat, una idea moderna de llibertat, sobre el desig d'alliberar-se de la terra i de les labors agrícoles. El leitmotiv de la modernitat és que l'aire de la ciutat et fa lliures, es manifesta en diversos textos. Però assegurar la teva vida a la ciutat és molt més difícil, la supervivència a la ciutat és molt més lligada a la tecnologia i als diners que a la zona rural. Avui, no obstant això, comencem a ser conscients que la generalització del model de vida urbà comporta el risc que la Terra es converteixi en un desert. Els últims fanàtics del model urbà han arribat a proposar avui la necessitat de colonitzar Mart. Deixant a un costat si l'aire de la ciutat pot ser lliure de l'aire de Mart… és clar que si algú arriba a viure a Mart la seva dependència serà total, com en el tecnològic, en tota la resta.

Només els humans podem respirar lliurement en la Terra, no hem d'oblidar si volem mantenir la idea de llibertat. Per això, enfront dels qui ens proposen una vida alienígena, en aquest llibre proposem recuperar una altra concepció de la llibertat, compatible amb la nostra vida en superfície, i aquesta és l'autonomia.

“La Terra i la Llibertat” és la referència immediata a la guerra espanyola, probablement per la pel·lícula Land and Freedom de Ken Loach. “Terra i Llibertat” no és només la revolució mexicana de l'època d'Emiliano Zapata. No, aquest concepte de “Terra i Astúcia” el podem trobar en tots els continents i en totes les èpoques: recuperar la terra com a condició per a accedir a la llibertat.