L'any que hem deixat enrere, al País Basc peninsular hi havia 150.000 persones desocupades, de les quals gairebé 80.000 no rebien prestacions econòmiques. Al mateix temps, el 76% de les empreses de la CAPV assenyala que tenen una gran dificultat per a trobar treballadors que necessiten. És una de les paradoxes del mercat laboral del capitalisme.

En aquest context s'ha parlat infundadament de “gran dimissió”. Aquest concepte es va introduir als Estats Units en 2021, país en el qual una proporció important dels treballadors estaven disposats a abandonar el seu lloc de treball per a aconseguir un model de treball més adaptat a les seves necessitats vitals. S'està utilitzant aquest concepte per a explicar la “manca” de personal que actualment s'està donant entre els economistes vinculats al món empresarial.

Aquesta “manca” de personal no és un problema general. S'està donant en sectors i llocs de treball molt concrets. Especialment en aquells sectors que requereixen perfils molt específics, en els quals existeix una forta competència entre les empreses per a accedir a aquests treballadors. D'altra banda, també s'està donant en sectors amb condicions laborals desfavorables. En el primer cas és conjuntural, que s'impartirà fins que es formi més personal; en el segon és estructural, que continuarà si no es milloren les condicions laborals.

És habitual que les empreses no es responsabilitzin de la formació dels seus treballadors; ells volen contractar directament el treballador amb experiència. Per a aconseguir-ho volen orientar el sistema educatiu a garantir els seus interessos o que els treballadors paguin la formació de les seves butxaques. A més, les empreses no es responsabilitzen dels costos de vida, exemple d'això és l'actitud de la patronal en la negociació col·lectiva. No obstant això, les condicions laborals són negatives i no sols salarials: ritmes de treball insostenibles, falta de mesures per a conciliar el treball i la vida, sistema basat en l'assetjament laboral, entre altres característiques.

Sovint se cita que la joventut actual no vol fer esforç, l'excusa que s'utilitza per a explicar la falta de personal en el sector de la construcció. En aquest sector el que passa és que els treballadors tenen memòria, que en la crisi de 2008 van deixar a aquests treballadors de la construcció a un costat, quedant-se a dalt amb el cel i a baix amb la terra. També tenim la situació de l'hostaleria, un sector amb males condicions laborals, amb una part dels salaris en borsa silenciosa i sense cotitzar, amb uns horaris laborals dolents. La pandèmia va arribar i la crua situació va quedar patent. Per a què tornar a un treball precari quan hi ha altres ocupacions precàries una mica millors?

Pot haver-hi alguna solució? Estem descrivint una lluita fonamental en el conflicte entre treball i capital. L'objectiu de les empreses és obtenir una major plusvàlua, augmentant la càrrega de treball i pagant, si és possible, el mínim. Quan es parla de “absència” de treballadors, en la majoria dels casos, no és una manca real. A l'hora d'enfrontar aquest problema, no es vol parlar de les condicions laborals, les empreses no volen assumir la responsabilitat i el cost de la formació. Les patronals no incidiran ni esmentaran en els seus informes.

Quan parlem d'ocupació, hem de canviar la brúixola, posant la vida per sobre de l'economia: el treball està de més, és capaç de redistribuir-lo, amb condicions dignes per a tots, perquè tots puguem treballar. Amb 150.000 persones desocupades, existeix la possibilitat d'emprar-se. Però això no ocorrerà en el capitalisme. En el capitalisme, perquè no hi ha solució per als treballadors.