El passat estiu vaig impartir un curs sobre prevenció de la neurosi en el marc de les trobades pedagògiques Hik Hasi. Moltes persones es van inscriure perquè el títol els resultava atractiu, el més segur, perquè donava a entendre que la salut mental (o la falta de salut) no és una cosa aleatòria, sinó alguna cosa que es pot veure per endavant i precisament per això cal cuidar-ho des del principi.

Es pot prevenir la neurosi. Les causes del sofriment psicològic humà estan ben detectades i, més enllà d'aquesta decisiva dimensió social, política i econòmica, existeix un origen que té a veure amb la nostra configuració psicològica, que necessàriament ens porta directament a qüestionar la forma actual i aquí de cuidar la infància i a fer canvis profunds.

No obstant això, es tracta del que anomenem neurosi. Perquè sí, és un concepte que habitualment comprenem en relació amb els trastorns mentals, ja que és un terme utilitzat en l'àmbit de la clínica i del diagnòstic psicològic, creat per a reflectir i nomenar un tipus de patologia. Fins aquí, d'acord. Però, què considerem patològic, o neuròtic?

Atribuïm a la simptomatologia la funció de diferenciació entre patologia i salut. Així, si un símptoma indica que alguna cosa no està bé, creiem que hi ha un nivell de patologia, és a dir, que no hi ha símptomes cal entendre-ho tot com si estigués bé; identifiquem la salut amb la mera absència de símptomes. Però, són realment el mateix?

Identifiquem la salut mental amb el comportament i la vida dins d'una normalitat, mesura en funció de la mera capacitat d'una persona per a adaptar-se a la societat. El concepte hauria de ser més ampli: la capacitat de relacionar-se de manera satisfactòria amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món. Però això de la salut mental és cert, és un àmbit molt relacionat amb la ideologia i la política, perquè per a decidir el que és tractable, han de jutjar les conductes de les persones, fent necessàriament una classificació entre sans i patològics.

En general, es considera normal i sana a la població que funciona i es comporta bé en una societat, però la normalitat no és sinònim de salut mental ni d'estar fos de la bogeria. El consens tàcit de la conducta normal pot sustentar una societat i un estil de vida incapaces de respondre a les necessitats bàsiques de l'ésser humà, i crec que així succeeix en nosaltres.

Necessitaríem revisar contínuament el que considerem sa i racional, normal i habitual. De fet, moltes patologies es poden ocultar sota l'etiqueta de normalitat i considerar funcionaments molt patològics, d'aquesta manera sa. La normalitat no garanteix res, excepte el funcionament i control d'una societat i un estil de vida concrets.

La nostra societat i la nostra manera de vida són tan disfuncionals, tan lluny d'estar organitzada en funció de les necessitats i ritme dels éssers humans, que no sols cal qualificar el funcionament normal de la nostra societat com a neuròtic, sinó que també nosaltres hem de desenvolupar un nivell de neurosi, per a integrar-nos en la societat, per a acceptar una vida patològica.

Per això som tots neuròtics. Perquè totes aquestes característiques de ser que se'ns ha dit que són valors d'èxit a través de l'educació serien considerades patològiques en una societat mínimament sana. Per a l'èxit social (i escolar) cal pagar el preu de la neurosi.