L'any que s'acaba se'ns han endurit dues tendències profundes a Europa: la falta de sobirania energètica i l'enduriment dels efectes del canvi climàtic, especialment pel que fa a les ones de calor i les sequeres. Aquestes dues tendències ens mostren clarament la mateixa adreça: hem de deixar d'utilitzar combustibles fòssils, millor si fos abans-d'ahir que demà. Així mateix, lògicament, les cridades a invertir en energies renovables són cada vegada més nombroses i sonores. Encara que és evident que hem de deixar el petroli darrere de nosaltres (a més de perjudicar el clima), es coneixen menys els reptes materials de la transició massiva a les energies renovables. En concret, els minerals que ens limiten són els que s'utilitzen per a produir eyheras de vent, panells solars i bateries.

Quin metall i per a què?

Phillipe Bihouix, enginyer i expert en recursos minerals, ha desenvolupat una visió crítica sobre les altes tecnologies, explicant que la materialitat i la irreversibilitat són massa oblidades després de les paraules de "desmaterialització" i "descarbonització". Ens adverteix que des de fa 40 anys fins avui s'utilitzen 30 metalls més en les produccions industrials habituals: cobalt, tantalo, germani, titani, gal·li, indi... S'utilitzen principalment en la producció de materials electrònics, fins i tot en plàstics i tintes especials. Són molt difícils de reciclar, generalment per estar en aliatges i quantitats petites, o bé per disseminar-se químicament (pel que requereixen molta energia per a la seva extracció). A més dels problemes de reciclatge, els metalls, igual que els combustibles fòssils, es troben en una quantitat limitada: després de l'extracció màxima, cada vegada es necessita més energia per a extreure de les mines quantitats més petites i de pitjor qualitat.

Simon Michaux és professor de geometalurgia en el Centre de Recerca Geològica de Finlàndia. En la seva intervenció sobre els metalls destinats a les energies renovables, el mes d'agost passat, va explicar que en els últims 60 anys veu tres fases en el preu dels minerals i dels combustibles fòssils, situant la ruptura més significativa en 2005: a partir de llavors la producció de petroli convencional, que fins llavors sempre s'incrementava, va començar a alentir-se en el mateix nivell, però continuant amb les comandes es van incrementar els preus, i amb això els costos d'explotació de tots els minerals. Això no va ser “corregit” per la crisi financera de 2008, mostrant que el problema és estructural i no especulatiu. Després de la transició energètica total (és a dir, la substitució dels combustibles fòssils per energies renovables), els metalls següents serien deficitaris: coure (les reserves comprovades representen només el 20% de la quantitat necessària), níquel i liti (només el 10% de la necessitat), cobalt, grafit i vanadi (només el 3.5%).

A aquesta conclusió ha arribat també el físic i investigador del CSIC, Antonio Turiel, que qüestiona la factibilitat física de la iniciativa “abocat zero” o “neutralitat de carboni”. Algunes preguntes incomodes (“Algunes preguntes incòmodes”), escrites l'any passat en la web The oil crash, advertia que per a complir els objectius d'aquesta iniciativa es preveu multiplicar les produccions de liti per 42, les del grafit per 25, les del cobalt per 21, les del níquel per 19 i les terres més rares per 7. En concret, l'Organització Internacional de l'Energia diu que cal pujar
la producció a aquests nivells, perquè no es pujarà. Així mateix, assenyala la necessitat de posar en marxa el reciclatge a un nivell alt (alguna cosa que no és fàcil, com ha assenyalat Bihouix), o bé de completar les “reserves estratègiques” per a fer front a les possibles interrupcions de subministrament. Per a Turiel, això obre la porta a l'acaparament de recursos. En la seva intervenció, “Crisi de l'energia i els materials”, a principis de mes, explicava que el pic de producció de l'urani es va aconseguir en 2016 i que des de llavors la producció s'ha reduït un 24%. Entre 2018 i 2020 hem superat el pic d'extracció de fonts que aporten el 89% de la nostra energia. Malgrat això, cada vegada tindrem més al nostre abast per a construir el “món demà” que s'esmentava en la primavera de 2020.

Reciclar sí, simplificar, estalviar i revisar les necessitats

Podríem dir que la transició energètica afavorirà un menor conflicte d'accés al petroli, i que en el seu lloc podem observar conflictes de presa de possessió de liti, grafit, cobalt o coure, sempre que la producció d'energia renovable no vagi acompanyada de mesures d'estalvi de recursos a nivell global.

Segons Michaux, no podem substituir el sistema de producció alimentat per combustibles fòssils en poques dècades i per energies renovables per a tots, perquè no hi ha temps ni recursos físics suficients. Per a deixar d'utilitzar combustibles fòssils, serà necessari redissenyar tot l'ecosistema industrial, dotar-lo de noves eines i reconstruir-lo. Pot ser que la demanda global de tots els recursos es redueixi ràpidament. Diu que “això exigeix convenis socials –social contract– i sistemes de governança molt diferents als actuals”, deixant obertes les preguntes socials.

Turiel argumenta de forma més explícita que l'enfonsament és inevitable i que ens correspon triar a nivell social: o seguir sense preparar-nos i esperar que la desacceleració ens porti de manera caòtica; o avançar-nos i repensar profundament les necessitats i els sistemes de producció de manera democràtica.

En contra de la narrativa de les altes tecnologies, Bihouix defensa l'aposta per les tecnologies baixes, low-tech. Més enllà de la recuperació de les tècniques del passat, l'objectiu de les tecnologies baixes és desenvolupar innovacions que siguin el més “tecnològiques” possible, minimitzant l'energia per a produir i utilitzar, minimitzant l'ús de recursos escassos i sense perjudicar l'entorn o les noves generacions. Com? Produint matèries duradores i reparables, desenvolupant una veritable economia circular, facilitant la reutilització i el reciclatge i secundant-se en un treball digne. Més enllà de la tecnologia, la iniciativa de les tecnologies baixes és sistèmica. Un futur, sens dubte, més atractiu que un desastre sense precedents.