Tenim nou dies més en Hego Euskal Herria per a compatibilitzar les cures no remunerades amb l'ocupació. La mesura s'ha vist amb bons ulls com un pas més per a alleujar la càrrega de cures i fer més sostenible a les famílies, reconeixent que hi ha molts models de família. Aplaudir... o no.

Les polítiques de conciliació no han servit per a unir als homes a les tasques de cura; la majoria dels permisos els prenem les dones i més quan són per a la cura de persones adultes. Les cures són polítiques que perpetuen la repressió econòmica i social de les dones, perquè afecten l'ocupació i perquè la doble jornada redueix les nostres possibilitats de participació social. No són suficients per a cobrir les necessitats del que cal cuidar. La cura equipés a les malalties i a la dependència actual, no a les necessitats de les persones, insistint en una visió limitada i inadequada de la seva cura.

És cert que per al cuidador els dies de permís seran benvinguts. Però és decebedor que per als qui lluitem per canviar el model d'organització de cures, no se senti en les institucions que es digui que és hora de superar les polítiques de conciliació i d'articular un sistema de vigilància. Decebedor, no parlar de reducció de jornada, i decebedora veure que la cura continua sent una qüestió familiar.

Fa temps que el feminisme va deixar de demanar permís per a cuidar per a demanar que les cures es reorganitzin íntegrament, i ja és hora que la reivindicació de l'alliberament de les dones ocupi el seu lloc en l'agenda política i institucional.