El basc està a punt d'acabar a l'hora d'escriure aquestes línies, el final encara és insuficient. No hi ha dubte que seran bells, similars als d'una gran festa.

En Bizkitarte he llegit amb deteniment, aquí o en altres publicacions, línies escrites per persones més expertes que jo, diguem, doloroses, passades per Euskadi o Navarra. Cal reconèixer, d'altra banda, que aquesta edició d'Euskaraldia conclou amb una agradable sensació agredolça.

Com en altres ocasions, s'ha posat la xapa de convicció i qualsevol cosa que sigui a favor del basc, insignificant o voluminós, perquè tots són valuosos. Bé, com les anteriors, comparteixo la sensació que hem passat després d'Euskaraldia. Així dic, perquè no s'ha produït tot el terratrèmol anunciat, on es diu que la defensa del basc va creixent.

En aquesta edició les institucions han estat més presents que en les anteriors. I, almenys al Nord, no ha aparegut gens extraordinari d'aquestes institucions, més enllà de l'exercici d'inversió i comunicació. Vull dir que institucionalment no hi ha hagut novetats que provoquin un efecte de foc. Per exemple, més enllà d'un compromís a mitjà termini, que marqués un canvi de rumb que marqués una acció concreta: una bona notícia, un servei o el pas de l'euskaldunización massiva d'uns altres, la posada en marxa d'algun recurs o projecte especial, una decisió que concreti més proximitat i implicació amb el tema.

Bueno, ja calia fer-ho, els fronts no són escassos. Euskalgintza explota, no passa setmana sense escoltar els problemes que té una estructura del moviment popular: les condicions i els premis dels treballadors d'AEK, la incapacitat d'Uda Leku, els problemes de calefacció dels nens de la capital, l'erdalidad eternal dels exàmens, l'escassetat dels mitjans de comunicació. El basc és nu.

Potser donar una solució digna i duradora al problema d'un d'aquests àmbits que podria ser la bona notícia de l'Euskararen Aldia o del dia del basc. Precisió per a ser més creïbles. Podia anar més enllà d'iniciatives puntuals.

No obstant això, en aquestes hores encara no s'ha produït. Podria haver-hi més valentia per part de les estructures. Causada o no, hi ha hagut una qüestió que depèn del poble.

En conseqüència, la qual cosa havia de ser la comunió entre pobles i estructures ha estat un aprofitament càlid del basc. Potser perquè el basc té massa problemes, té altres urgències i no es pot tenir el cap en tots. Potser perquè any rere any la política lingüística pública és escassa, perquè som esgotats amb el blanqueig dels bilanes i som cansats de veure que deixen l'obligació al poble. Perquè sempre és qüestió de militància.

Contra el procés d'institucionalització del basc no es pot dir res en particular, perquè és el resultat de les reivindicacions dels anys.

No obstant això, hi ha un pundu, que resulta evident, que no se sent, que no es parla del que es prefereix: en el nord no hi ha hagut euskaldunización massiva, alfabetització, oficialització ni mesures adequades. La problemàtica de la transmissió no ha estat traduïda, no s'ha produït una revolució lingüística. Cada vegada menys sap, en menor densitat, quina és la capacitat o el nivell de confort. És realista, en aquestes condicions, demanar que es faci més i més quan el nombre total de parlants no està assegurat? És pertinent actuar com si el compte de transmissió fos reparada? Tot com una qüestió de voluntat individual?