L'obra de teatre ‘Aporofobia Stop’ va més enllà de denunciar l'odi contra les persones en la pobresa?

D'una banda, volem sensibilitzar a la societat perquè la gent vegi que no estem en situació de pobresa o exclusió perquè nosaltres volem, sinó a conseqüència de determinades circumstàncies. D'altra banda, és una forma d'ajuda mútua.

A més d'estar basada en les vivències dels usuaris del menjador solidari Paris 365, què afegeix?

Realisme i veritat. Ens diuen que som actors, però no hem representat res; nosaltres hem estat nosaltres els que hem contat part de la nostra història.

Té espai la ficció en l'obra?

Gairebé no hi ha ficció, diria que el 100% és real. Al final el que reflectim és que en arribar no saps què fer, a on anar, potser no coneixes l'idioma. Venim obligats, i una vegada aquí hem d'acceptar el que ve, prendre una nova direcció i començar a fer coses de petit a major. En el camí perdem una mica de dignitat.

Com viu el pas del consum cultural a la creació?

El canvi ha estat radical, perquè no sabia molt sobre aquest tema. Sempre he vist música, cinema i art des de fora en general. He començat a actuar a l'atzar, i com soc aventurer, vull aprofundir en això. En el camí hem tingut molta gent i ens han ensenyat com situar-nos, com aixecar la veu i com agafar l'espai en el tablado. La participació en l'obra ha estat, sens dubte, un procés d'apoderament.

Diuen en l'obra que d'un dia per a un altre tot pot canviar i que qualsevol pot passar a estar en una situació vulnerable. Això li va passar a vostè?

Tenia una empresa al Perú amb una trajectòria de deu anys. Tenia la vida orientada, tenia treball, la meva família i la meva casa, però en 2019 tot va empitjorar. Desgraciadament, com la situació al Perú és molt violenta, vaig haver de deixar tot i venir amenaçat a Pamplona, a començar de zero.

Quin de les seves vivències heu volgut destacar?

Hem posat especial èmfasi en el fet que com a dona no em deixen desenvolupar-se com a persona. No tinc llibertat per a caminar com vulgui. Jo no soc només dona, mare i dona, soc treballadora i a més en un sector masculinizado. Sobretot hem posat en escena situacions racistes, excloents i coses relacionades amb els estereotips.

Treballava en metall al Perú, ha aconseguit treballar d'això a Navarra?

Ho he intentat, però és molt difícil, perquè com soc dona m'orienten a altres professions. Com soc menor i no em fico en alguns estereotips, pensen que no soc capaç. Crec que quan veuen com treball, podré treballar. No obstant això, diria que el major obstacle és la documentació.

Li ofereixen especialment tasques de vigilància i neteja?

Sí. Quan arribem aquí, els migrants estem obligats a realitzar labors de vigilància i neteja. Fins a tres o quatre anys no pot exercir la seva professió. Més endavant m'agradaria continuar treballant en el metall.

Com era treballar en un sector masculí?

Molt difícil i estrany. Em sexualizaban constantment, intentaven abraçar, besaven, em perseguien per a sortir amb ells i m'amenaçaven per telèfon. Vaig haver de reivindicar el meu lloc. Per a això vaig canviar la meva manera de parlar i vaig començar a ser més aspre.

Ha esmentat la documentació, quins obstacles tenen?

Necessita documentació per a treballar, però si no treballa no té documentació. És contradictori i xoquen entre si. A més de la protecció social, està la relacionada amb el treball. Si treballes durant 6 mesos pots aconseguir-ho. Jo ho he aconseguit ara, però el passaport ha caducat. Com més informal està, més difícil és, així que fan el que volen amb nosaltres i ens exploten més.

També parlen del que suposa demanar ajuda, com ho porta?

Jo poques vegades he demanat ajuda, perquè em costava molt, però estic molt agraït pel suport que ofereix el menjador solidari Paris 365, perquè garantir l'alimentació és una necessitat bàsica.

També han posat en escena el que suposa l'abandó de la família al país d'origen.

Sempre dic que el més difícil és que la família estigui lluny. La seva mare i filla es queden allí i fa un any van venir el seu marit i el seu fill. Aprendre nous treballs i adaptar-se al sistema, amb tot el que això comporta, no és difícil; el més dolorós i difícil és deixar a la família a casa.