Nora Moyano té més de 70 anys i és demandada per la justícia argentina de la regió de Mendoza per “segrestar” diversos senadors. El lector podria pensar que aquesta afirmació absurda és una face, que no hem recorregut a la font adequada, però sí que està imputada. Però no per “segrestar” els diputats, sinó per ser responsables de l'acció dels ciutadans de Mendoza per a envoltar simbòlicament el parlament territorial fa tres anys en defensa de l'aigua.

Coneguda activista mediambiental a l'Argentina, actualment professora jubilada, Nora Moyano porta anys treballant en l'Assemblea per l'Aigua Neta de Mendoza per a protegir l'aigua tan deficient en la zona sud-americana. Al desembre de 2019 el Parlament de Mendoza, amb la majoria dels oficialistes i peronistes, va modificar la llei de protecció dels recursos hídrics i va aprovar l'anomenada Llei de Cianur, que autoritzava les multinacionals l'extracció de minerals per a l'ús massiu de cianur, àcid sulfúric, mercuri i altres substàncies tòxiques.

Un gran alçament de la població encesa en la capital i en tota la província va posar potes enlaire la intenció de les autoritats. Sota el lema L'aigua de Mendoza no es toca (l'aigua de Mendoza no es toca) milers de persones van sortir al carrer i després de moltes mobilitzacions –i la repressió policial– van haver d'abandonar la llei. En aquestes protestes, Nora Moyano és acusada d'estimular als manifestants que van envoltar el Parlament de Mendoza el 17 de desembre i de “segrestar” els senadors que estaven dins de la seu. Ningú més que el fiscal no creï en això: “És una bogeria, tinc MPOC [Malaltia Pulmonar Burchante Crònica] i emfisema, no estic en condicions de segrestar a tot un parlament”, explica al mig autogestionat de L'altre Mendoza. Però sí, tres anys després segueix imputat, i recentment el fiscal ha rebutjat la petició d'eliminar l'acusació contra ell. Ara la causa de Norita, com l'anomenen a l'Argentina, s'ha convertit en una reivindicació del moviment a favor de l'aigua: Si toquen a Nora, toquen al poble! (En contacte amb el lloc, toquen el poble), criden.

Set pedra

Aquestes protestes de desembre de 2019 van ser vistes pels tres muntanyencs bascos que van viatjar a la zona. Els legazpiarras Ander Ibarguren i Unai Segurajauregi i el d'Eskoriatza Julen Agiriano van estar en aquests dies tan complicats a la ciutat no gaire llunyana de Mendoza per a ascendir a la mítica muntanya Akonkagua. Aquonkagua, la pedra ha estat recollida en la set documental. No es tracta només de la crònica d'una pujada a la muntanya, sinó de la problemàtica de l'aigua que subjeu a aquestes protestes i, al mateix temps, de l'emergència climàtica als Andes.

Les sequeres estan sent enormes en els últims anys en la zona argentina de la serralada, fins al punt que el centre d'esquí de Vallecitos, situat al costat d'Akonkagua, que va ser l'epicentre principal del turisme de neu a mitjan segle XX, porta una dècada tancat per falta de precipitació. Els campaments de pujada a Akonkagua també estan canviant de posició per falta d'aigua, les glaceres han retrocedit notablement i el canvi es nota d'un any per a un altre. Una dada és suficient per a il·lustrar tot això: els tres muntanyencs ni van trepitjar neu aquest any per a ascendir a la cimera de 6.961 metres, la més alta del continent americà.

Però, com es reconeix en el documental, de moment no hi ha problemes per a portar aigua a un alpinista estranger amb diners, si no és així, serà en helicòpter durant setmanes. El problema està més a baix, ja que en zones urbanes com Mendoza, enmig del desert, les seves ciutats i nuclis agrícoles es concentren en les glaceres andines i s'organitzen a través de llits. Per això, la consciència ciutadana de preservar aquest preuat aigua és antiga, més encara en un territori amenaçat per la mineria.

La conquesta del desert

A principis del segle XXI, l'impuls de la mineria del coure a Xile i el Perú va portar a enginyers d'onze països a iniciar exploracions a la província argentina de Mendoza, en el cor dels Andes, per a conèixer les reserves d'aquest preuat metall. El primer projecte de megameastación va tenir lloc en el llac Laguna del Diamant, la major reserva natural d'aigua de Mendoza, a 3.300 metres d'altura. Els primers sondejos van començar en 2003 per les multinacionals suïsses i australianes Xstrata i Mount Isa, però els habitants de Sant Carles es van aixecar contra ell i posteriorment es va estendre el moviment contra els projectes miners en altres ciutats, units en l'Assemblea de Mendoza per l'Aigua Neta.

En 2007 aquesta lluita va marcar una fita històrica en aprovar el Parlament de Mendoza la Llei 7.722 de protecció de l'aigua, “llei que es va aconseguir a través de processos comunitaris de conscienciació i formació, mobilitzacions, organització i debats públics”, ha escrit El nou mendozazo, professora de la Universitat Patrícia Collado Cubut, en el portal de l'Institut TriContinental, que promou la recerca de moviments socials al Sud Global. L'aigua en defensa de totes les forces amb les quals s'enfronta (Nova Mendozakada). Lluitar amb totes les forces en defensa de l'aigua) repassant tots aquests anys en l'article.

Però des de llavors la indústria minera ha vingut amenaçant constantment les aigües de les muntanyes andines de Mendoza. En els últims anys el projecte Sant Jordi és el més conegut, al costat del petit poble d'Uspallata, del departament de Les Heras. Al principi, l'empresa canadenca Moning va voler explotar el coure i l'or de la zona, després el va comprar el grup Aterreix, format per capitals russos, i els plans segueixen aquí. No és l'únic projecte. Mirar en la web No a la mina (No a l'aprimament), en la qual a més de les notícies s'han inclòs informes sobre megametratamiento, és suficient per a veure el xoc entre els ciutadans i els estractivistas en l'extensa i extensa Argentina; les protestes multitudinàries de 2019 s'han de situar en aquest context.

“És la mentalitat de la ‘conquesta del desert’, una de les tantes venes obertes”. Així ho ha respost Nora Moyano a les preguntes formulades per María Torrellas sobre l'explotació colonialista d'aquests recursos en el mitjà de Resum Llatinoamericà, l'entrevista del qual està disponible en Youtube. Torrellas és famosa al País Basc, ja que va viure i euskaldunizó durant molts anys –qui vulgui saber la seva existència ho va fer en el número 2.612 per a ARGIA en la secció Argi Kontra–. Moyano ha explicat al periodista com les autoritats estan intentant deixar sense empara la Llei 7.722 “En 2019 llancem la Llei de Cianur a l'abocador de la història, però sembla que no han après i tornen a atacar”. Per això han fet una gran manifestació el passat 12 d'octubre.

Mentrestant, el Govern de Mendoza acaba de signar un acord amb la companyia estatal israeliana Mekorot per a solucionar el problema d'escassetat d'aigua amb un model centralitzador. Israel ha estat famosa en el món pels avanços tecnològics en la gestió de l'aigua, com la construcció de nombroses centrals dessaladores. Però Moyano ha recordat que a Mendoza ja hi ha almenys nou entitats que investiguen qüestions relacionades amb l'aigua i són molt capaces de dur a terme aquesta gestió.

No és la primera vegada que Mekorot fica la mà a Sud-amèrica, per exemple a Paraguai, fa temps que la multinacional israeliana està denunciant que vol “elitizar” aquest recurs, com ha utilitzat com a arma política en l'apartheide contra els palestins. Per tant, en el cas de l'aigua, igual que amb altres recursos i moltes fonts d'energia, les multinacionals es mouen pel món i la nova conquesta està etiquetada de gestió "eficient" o "sostenible".