Els debats que es basen en les dicotomies provoquen l'embruixament del paisatge. Desafien la mirada a llarg termini i dificulten l'exercici de la perspectiva a llarg termini. És difícil desenvolupar una opinió amb la intenció de prendre consciència de la boira que tens davant, de tenir en compte els diferents pilars del debat i d'arribar a una conclusió o consens, més encara en una època de comunicació basada en la veritat. Cada vegada hi ha menys regles i condicions en les xarxes socials perquè el debat es doni en un ambient sa, i els mitjans de comunicació difícilment faciliten les condicions. És difícil. Requereix treball, esforç especial, però cal fer-ho. És més, si hi ha debats en joc que són estratègics i importants per a un poble, com l'educatiu.

Visc la situació amb pena i preocupació. Els agents i membres de la comunitat educativa que han treballat durant molts anys picotejant-se, amb arguments guiats per les emocions i amb ulleres humitejades de boira. El debat està relegat a la dicotomia educació pública vs ikastola, mentre que l'enemic, als focs càlids, no rep mirades ni interpel·lacions. No he militat activament en l'àmbit educatiu, no he seguit tots els passos que s'han donat en l'educació en els últims anys, i això probablement no em porta a entendre moltes de les claus del debat, però una cosa important és que tinc clar quin és l'enemic, i no alimentaré aquest marc dicotòmic.

Com a poble, és un repte enorme aconseguir un consens social en l'àmbit educatiu i elaborar una nova llei. D'una banda, perquè el valor estratègic de l'educació és innegable, però sobretot perquè pot servir per a establir les bases d'una nova era de construcció popular més enllà de l'àmbit educatiu. És una llei que s'implanta fa tres dècades i que té moltes llacunes: la qüestió demogràfica, la segregació, la tendència a privatitzar, la dificultat d'euskaldunizar a les noves generacions, el buit en la transmissió cultural, la falta d'educació feminista, la qüestió del laïcisme… La llei està esgotada i no es pot seguir com fins ara. Necessitem una nova llei que suposi un salt en la direcció de l'Escola Pública i Comunitària Basca.

Recollint el millor de cada tradició educativa hem de conjuminar forces per a una nova fase en el sistema educatiu basc. La boira que tenim davant no ens pot obstaculitzar la mirada llunyana, evitar actuar sobre la perspectiva de l'estratègia popular. No podem deixar passar l'oportunitat. No es poden fer salts sense córrer riscos, evitant situacions de confort i donant el millor de nosaltres mateixos.