En els treballs acadèmics sobre el nacionalisme, sovint les nacions se solen definir com a comunitats representades, encara que des del punt de vista teòric poden prevaler altres definicions. És més, a vegades aquesta definició surt de l'àmbit acadèmic i s'utilitza en altres espais. Aquest enfocament té el seu origen en l'obra Imagined Communities, del politòleg i historiador Benedict Anderson, publicada per primera vegada en anglès en 1983. El treball es pot trobar tant en castellà com en francès, com en català (cal destacar que molts dels treballs teòrics clàssics sobre el nacionalisme es poden llegir també en català i moltes vegades es van publicar abans de la versió en castellà). Lamentablement, encara no podem llegir en basc.

El llibre ens planteja idees suggeridores per a entendre el nacionalisme. Entre ells, i com a mostra de la formació de l'autor, l'eix de l'estudi surt d'Europa i al llarg de nombroses pàgines centra la seva atenció a Amèrica Llatina, així com Indonèsia o Filipines. Anderson, autor de formació marxista, era un dels més destacats experts sobre Indonèsia, i aquesta visió àmplia es fa patent en el seu plantejament (per a qui vulgui aprofundir en això, és recomanable Under Three Flags, una connexió entre Manila, l'Havana i Barcelona). Anderson, per exemple, ens recorda com els orígens de les fronteres dels estats llatinoamericans han de buscar-se en el colonialisme d'Espanya i d'altres països europeus, més concretament a les fronteres interiors establertes pels països colonitzadors en aquells territoris, que en els antics grups ètnics. També ens remarca com les impremtes i la premsa van exercir un paper fonamental en el procés de creació de nacions, creant espais de comunicació autònoms, per exemple. Si la nació és una comunitat imaginada, és perquè sentim una certa relació amb la resta dels ciutadans que no coneixem de front, ens diu Anderson.

Els termes "imaginar" o "imaginar" s'utilitzen també per a defensar el suposat caràcter enganyós i fins i tot fals del nacionalisme, sense tenir en compte el treball d'Anderson o evidenciant que no s'ha llegit. Així ho fan alguns supòsits “ciutadans del món” que no necessiten del nacionalisme, és a dir, que formen part de la nació(nalismo) de l'Estat. Al contrari, el representat no té a veure amb el caràcter fals, sinó amb el fet simbòlic i cultural, perquè ja tenim clar que la realitat simbòlica i representada és fonamental per a l'ésser humà, com les ciències socials han demostrat.

No obstant això, resulta més cridaner llegir que encara s'utilitza com a insult “nacionalista”, no per part dels ciutadans de l'Estat, sinó per part d'alguns bascos. Així ho hem llegit últimament, potser amb més freqüència que fa uns anys. És legítim, per descomptat, utilitzar així la paraula, perquè potser el nacionalisme s'entén com a ideologia i, vist així, el nacionalisme és una cosa reduïda i limitat, fins i tot simple si es vol. Però si entenem el nacionalisme com el creador de comunitats representades, per contra, llavors el nacionalisme és un element fonamental per a entendre la realitat social vinculada a la modernitat, encara que sovint apareix oculta. Aquesta segona comprensió és més fructífera i el seu ús és imprescindible en una comunitat representada com la nostra que encara no té Estat propi.