La italiana Cecilia Alemani ha estat la comissària encarregada d'encarregar-se de la comissaria de la Biennal d'enguany i ha donat caràcter, direcció i coherència a l'immens projecte que s'estén per dues grans zones de Venècia. Davant la situació inestable actual, un tremolor que s'estén a gairebé tots els àmbits de la nostra vida, la nova cosmovisió, els llocs insòlits d'imaginar i les possibilitats de repensar el món a través d'una pràctica heterogènia de l'art. I no és tasca fàcil, perquè aquest gegantesc aparador internacional d'art que se celebra cada dos anys a Venècia és sempre exagerat i dominant, a vegades amb el risc de caure massa fàcilment en les operacions efectives. Enguany, no obstant això, suposa un desplaçament o un canvi de lloc: durant molt de temps ens reafirmàvem en el desig de tallar-lo amb un fil invisible.

Fer veure que s'ha esgotat la visió antropocentrista (blanca, masculina, colonitzadora i patriarcal) que ha dominat durant molt de temps, i la invitació a viure els mons fantàstics de Carrington, que ha aflorat en la Biennal d'enguany, ha subratllat que l'art és una eina molt valuosa per a imaginar nous mons. Per a donar forma a aquesta tasca, s'han seleccionat obres de més de dos-cents artistes internacionals i s'han presentat en els centres venecians Giardini i Arsenal, i la majoria són dones i artistes que no s'identifiquen amb un gènere concret en la història de la Biennal, després de 127 anys. Això també és un principi.

Per tant, en l'exposició principal de The Milk of Dreams de Venècia d'enguany destaca una visió post-humanista del món en la qual els artistes es fixen en les hibridacions entre diferents éssers, en la interacció entre el món natural i el tecnològic, donant protagonisme als coneixements no racionals, donant cabuda a creences i rituals; en definitiva, obrint de front les comportes de la imaginació. Tot això adopta la forma d'una plasticitat viva (Cecilia Vicuña, Paula Precirego, Prabhakar Pachpute) que es reflecteix en escultures de gran grandària (Gabriel Chaile, Simone Leigh), formes orgàniques que pengen del sostre (Tere Solar, Kapwani Wanoyon) o en el seu entorn natural. Les obres d'art de les entrades als espais expositius de Giardini i Arsenal m'han semblat paradigmàtiques: Dibuixos d'Elephant (Elefant, 1987) de Katharina Fritsch i de l'artista cubà Belkis Ayón. El primer situa l'escultura d'un elefant de gran grandària, emblema de l'animal matriarcal, en una elegant galeria neoclàssica envoltada de miralls; el segon es basa en tradicions afro-cubanes mitjançant dibuixos que descriuen una societat imaginària matriarcal.

La reflexió sobre el cos també pot veure's amb claredat en l'exposició principal. I és que dibuixem cossos mutants i hibridats com els cíborgs, les pròtesis, els motlles descarnats, els busts de silicona, les nines inflables de relació sexual… Entorn d'aquest tema podríem situar l'obra Helmets (Cascos) de l'artista pamplonés June Crespo. L'artista basc uneix a l'armadura de bronze en 2020 dues escultures en forma de soia fabricades en acer inoxidable i ceràmica. Crespo porta temps plantejant a través de l'escultura una reflexió sobre el cos i l'arquitectura, on plena de roba els buits o cavitats de les escultures realitzades amb materials possibles per a la construcció. Les sèries de tres peces es presenten envoltades de fotografies d'Aneta Grzeszykowska.

A més d'aquesta exposició principal, els projectes artístics que es presenten en els pavellons nacionals són el punt fort de la Biennal. Cada dos anys, cada país presenta en el seu pavelló l'obra d'un o diversos artistes. Els pavellons són construccions nacionals construïdes a la fi del segle XIX i principis del XX, en un sentit marcat per les expos universals i internacionals que van florir a París i altres metròpolis occidentals en el segle XIX. Cada arquitectura permet realitzar interessants lectures geopolítiques de l'època en la qual es van construir, però sobretot són testimonis d'un esquema que respon a una època del passat i per això avui cal qüestionar-lo i replantejar-lo.

Són espais de gran connotació. L'espanyol, per exemple, va començar a construir-se en 1922 i en 1954 va canviar la seva façana barroca original per una façana de maó caravista. En l'edició de 2019 es van presentar en el pavelló d'Espanya els treballs d'Itziar Okariz i Sergio Prego sota la comissaria de Peio Agirre, i enguany el testimoni ha passat a Catalunya amb la intervenció de Correcció (Correcció) d'Ignasí Abús. Aballí observa l'arquitectura del pavelló i analitzant els plans de l'època, va observar que el mur presentava un lliscament de deu graus respecte a Bèlgica i Holanda. Per tant, la seva intervenció ha consistit en la rectificació d'aquest lliscament mitjançant els murs que ha construït a l'interior del pavelló. “Està desajustat. Vaig decidir jugar amb la idea de la correcció i l'error, i treballar alhora amb conceptes contradictoris, com: directe i girat, o buit i ple”, va afirmar l'artista. El gest és subtil, molt minimal i difícil de percebre, però planteja preguntes com què implica estar alineat amb la resta de països? Fins a quin punt és necessari estar desplaçat? En l'edifici que enguany compleix cent anys ha reunit dues estructures en les quals les llums i les pólvores són elements que ocupen l'edifici. També ha publicat sis llibres que venen a completar el projecte i que poden obtenir-se gratuïtament en diversos quioscos i llibreries de Venècia.

L'artista alemanya María Eichhorn també planteja una intervenció en el pavelló alemany centrada en l'arquitectura. Si l'anterior era un gest subtil, el d'Eichhorn és molt més contundent. El pavelló alemany es va construir en 1909 per a albergar el pavelló de Baviera. Es tractava d'un edifici plantejat seguint una escala humana fins que 30 anys després els règims nazis s'havien transformat completament: cobrir finestres, pujar sostres, ampliar portes… Van construir un pavelló com una arquitectura feixista que feia témer. L'artista ha preferit transformar l'espai en lloc de mostrar la seva obra en aquest espai i ha eliminat les intervencions arquitectòniques de 1938 durant l'exposició. Aquesta operació ens obliga, una vegada més, a una lectura crítica de l'arquitectura, més que al seu propi contingut, que ha de ser qüestionada perquè són condicions que sovint es donen en l'espai.

El pavelló rus ha estat tancat enguany. No obstant això, Ucraïna ha estat representada per l'obra de l'artista Pavlo Makov. Holanda ha cedit enguany el seu pavelló a Estònia i Catalunya ha tingut el seu propi pavelló en el qual s'ha presentat el projecte de Lara Flow. La Biennal d'Arts de Venècia sembla una mostra de la situació geopolítica actual. No obstant això, la invitació a donar pas a noves cosmovisions i coneixements és, per sobre de tot, el pas cap a l'esperança dominant.