Fa unes setmanes va haver-hi eleccions a Itàlia. En els resultats, de nou, no rebem molta sorpresa: l'extrema dreta ha guanyat poder sota la direcció d'un partit neofaxista (Fratelli d’Itàlia). És necessari tenir en compte algunes dades polítiques, perquè l'ocorregut a Itàlia ens interpel·la directament. Perquè l'auge del feixisme no és una excepció a Itàlia, sinó un futur pròxim de la Unió Europea (UE).

La primera dada política és l'augment de l'abstenció: 37% (ha augmentat un 10% respecte a les últimes eleccions). Això planteja dues qüestions: d'una banda, com hem vist en altres eleccions europees, emergeix la crisi de la legitimitat de la democràcia liberal. D'altra banda, visibilitza els límits del discurs “antifeixista” de la socialdemocràcia (“votin perquè no arribi el feixisme”), que durant anys va servir per a mobilitzar als electors, però que avui està esgotat. A Europa portem anys veient que els governs socialdemòcrates, que han arribat al poder gràcies al fantasma del feixisme, duen a terme les mateixes polítiques que els feixistes: el neoliberalisme salvatge, la guerra contra els pobres, la protecció de l'imperialisme de l'OTAN, les polítiques contra els immigrants… És a dir, les polítiques a favor dels interessos de l'oligarquia dictades per la UE.

Amb això arribem a la segona clau: la falsa dicotomia entre el “europeïsme” i el feixisme. Per a evitar l'auge del feixisme, ens fan creure que hauríem de “apostar per la UE” protegint els “valors europeus”. No obstant això, darrere d'aquesta falsa dicotomia s'amaga una realitat cruel: en l'actual crisi estructural, el millor representant del “valor” i estratègia europea és el propi feixisme; per a un període d'autoritarisme cada vegada més pròxim (austeritat, imperialisme, guerra...), Perquè Europa necessita instruments i formes autoritàries. És a dir, necessita feixisme.

Per a demostrar que els feixistes s'adhereixen a l'estratègia de la UE i tornant a Itàlia, podríem citar les primeres mesures que va prometre Giorgia Meloni, presidenta: l'acord sobre política econòmica signat amb Mario Draghi, la promesa de continuar enviant armes a Ucraïna i el ferm compromís amb l'aliança atlàntica. Per tant, en lloc de la falsa dicotomia abans esmentada, hem d'incloure la relació dialèctica entre europeismo i feixisme. Perquè el feixisme “nou” és el producte de la burgesia europea (que respon a l'explosió social després de la crisi de 2008), i ara li correspon dur a terme la seva missió: gestionar la pròxima crisi, protegint els interessos de classe de la burgesia.

Davant això és necessari plantejar una resposta antifeixista ferma i eficaç. Tanmateix, hauríem de tenir clar que l'auge del feixisme no quedarà a través del circuit electoral, i molt menys amb la mera propaganda “europeista”. L'única vacuna contra el virus del feixisme és l'autoorganització dels treballadors, que es durà a terme en les lluites materials i en la lluita contra l'imperialisme, que recompon el nou cicle de lluita contra l'Europa del Capital.