“Democratitzar i universalitzar la participació en activitats extraescolars que formen part de l'educació és el nostre repte com a país”. Ho ha dit recentment la professora catalana Gemma Ubasart. En el nostre cas també és evident la bretxa existent en l'oci de nens i joves. Amaia Bergara, educadora de carrer pamplonesa, ens compta la seva experiència en el Gazteleku: encara que el cap de setmana s'ajunten perfils més variats de joves, el gazteleku és una bombolla en els dies laborables, “són joves que venen perquè no tenen una altra tasca ni on anar, són escassos, mentre la resta estan en activitats extraescolars o amb la seva família. He parlat amb ells moltes vegades d'activitats extraescolars, però la majoria no ho plantegen, no veuen la possibilitat de fer-ho a casa, els sembla cosa d'un altre univers anar al piano, al solfeig, a l'anglès, al ballet... Assisteixen a tallers, etc. oferts en el Gazteleku, i si són molt econòmics, no”.

Bergara ho té clar: molts d'aquests joves estarien encantats de participar en les activitats si tinguessin una oportunitat real. A l'estiu, per exemple, van tenir un bo de gimnàs i ens conta que els joves ho van aprofitar, però quan els van tallar el bo van deixar d'anar al gimnàs del matí a la nit. I un altre exemple per a prendre la grandària de la situació: pensa en un jove que participava en l'equip de futbol que no havia de pagar, però només en els entrenaments, no anava als partits de cap de setmana perquè no tenia diners per a l'equipament ni per a desplaçar-se. En definitiva, a les dificultats econòmiques s'uneix que a vegades no és fàcil desplaçar-se per la ciutat durant la setmana, ni el propi nen o jove ni les seves famílies.

A més, en una sola activitat, s'apunten a dues o tres activitats extraescolars a la setmana i fins i tot a tres o quatre activitats, amb el cost econòmic que això suposa. I la diferència entre accions, clubs, associacions... és sovint significativa (veure infograma a baix), unes estan subvencionades i altres no, unes com a articles bàsics i altres com a articles de luxe.

La influència dels amics i de l'entorn també és un factor important a l'hora de triar les activitats. Així ho diu Oihane Vicente. Ofereix danses basques i dansa creativa, aquestes últimes per 30-35 euros al mes (una sessió setmanal d'una hora) i sap que suposa un esforç econòmic que suposarà un límit per a moltes famílies per a animar als seus fills a classes. El resultat en la intervenció administrativa és diferent: “La inscripció en l'últim taller de dansa que he impartit l'Ajuntament ha estat de 3 euros”, explica Vicente.

En l'Educació Secundària són un pilar important les activitats extraescolars, complementàries i enriquidores de l'educació formal. Així ens ho confirmen els interlocutors d'aquest reportatge, per la qual cosa no garantir la igualtat d'oportunitats i excloure a una gent d'aquestes xarxes és discriminatori. El desenvolupament personal, l'autoestima, la gestió de les emocions, la coeducació, la relació, la cura mútua, l'aprofundiment en el lúdic, l'enfortiment del basc en els espais informals… poden ser una oportunitat única. Les accions extraescolars afavoreixen les potencialitats, les habilitats i les motivacions pròpies, “i quedar-se al marge pot significar estar limitant la teva capacitat i talent”, afirma Vicent. A vegades, es tracta d'activitats relacionades amb l'àmbit acadèmic, amb l'objectiu d'avançar en els temes que s'imparteixen a l'escola fins a convertir la competència entre pares i mares en un cercle viciós, i la conclusió és clara per als quals es marginen, que encara queden més enrere en la seva trajectòria acadèmica.

També és quedar fora perquè “participar en aquests grups suposa construir nous grups d'amics”, diu Vicente. El pes de les activitats extraescolars privades en la nostra societat és alt, són moltes les que es mouen en aquesta bombolla i moltes les que estan fora d'ella, convertint a les que podien ser una gran oportunitat de cohesió social en un instrument de ruptura social. La mirada del carrer educador ajuda a entendre la importància de: “Els nens no van solos a jugar al futbol o al ballet, alguna cosa com aquest els fa molt bé, es poden treballar molts factors, i per a molts és fonamental sentir-se part d'un equip d'aquestes característiques; és més, a vegades es pot convertir en la seva segona família, en les seves vides adquireix una gran centralitat, no diguem en l'adolescència”, afirma Bergara. “Aquestes activitats són també molt importants per a construir una vida ordenada. Molts dels joves que es mouen pels carrers educadors no tenen un paper fix, estan acostumats a estar ‘solos’ des de petits, i aquest ordre, quan perds aquesta estructura, et veus a part fora de la xarxa social, aquesta persona té dificultats per a trobar el seu lloc, sovint acaba perdut”.

Com compensar el desequilibri?
Si volem portar a la pràctica el valor que els donem de paraula, no deurien tots els nens i nenes tenir l'oportunitat i el dret a participar en l'oci organitzat, tenint en compte l'economia de cada llar? No caldria ampliar l'oferta pública, no caldria marcar uns criteris a l'oferta privada per a no excloure a ningú? De fet, és innegable que les associacions, clubs i acadèmies privades tenen una gran primacia en l'oferta general, i com a part de l'educació de nens i joves, és de suposar que, malgrat ser una activitat privada, haurien d'exigir-se uns valors i unes bases. Però els interlocutors ens han respost amb cautela: no és fàcil controlar el que es fa en l'àmbit privat, i és delicat que l'administració entre la mà en ells. Llavors, què fer?

Els enquestats han apostat per dues vies interrelacionades: organitzar més activitats subvencionades amb diners públics per a nens i joves i reforçar les activitats extraescolars que desenvolupen les associacions de pares i mares dels centres. Lurdes Imaz, coordinadora de l'Associació de Pares i Mares d'Alumnes d'Euskal Herria (EHIGE), afirma que l'oferta d'activitats fora del mercat pot ajudar a superar els desequilibris socials: “Hi ha ajuntaments que ho organitzen puntualment, però és evident que hi ha poc interès per part de les institucions públiques; sovint falten recursos i professionals altament qualificats, perquè l'àmbit no formal està poc valorat a nivell acadèmic”. Ens han posat un exemple positiu des de l'associació de temps lliure Hezen, perquè diuen que les iniciatives d'oci (jocs, tallers, excursions...) que dinamitzen Família-Ona i els Parquetarras són un èxit i atreuen a gent amb perfils diferents. La iniciativa, gestionada per ells mateixos, és oferta pels ajuntaments i la participació dels nens és gratuïta gràcies als diners aportats pels ajuntaments.

Bergara i Vicente ens posen sobre la taula una clau interessant: els beneficis de treballar en xarxa. Per exemple, l'Ajuntament de la localitat pot estar en contacte amb educadors de carrer, serveis socials, gaztelekus, associacions de temps lliure i activitats extraescolars per a orientar millor la satisfacció de les necessitats de nens i joves.

Beques per a activitats extraescolars?
Enfront de la discriminació, sembla més fàcil intervenir en les activitats extraescolars que s'organitzen en el centre escolar que en els clubs i acadèmies privades. Per això, ens han dit que és una bona alternativa: no cal traslladar al nen d'un lloc a un altre i si les institucions subvencionen, caldria fer una oferta econòmica, oberta a tots.

Però en l'actualitat també existeix segregació en aquestes activitats. Aitor Idigoras està en l'associació de pares del col·legi dels seus fills i filles i ens mostra la seva preocupació: “El principi d'equitat i igualtat és present en l'organització de les accions, però no té una solució senzilla: sabem que moltes famílies no s'inscriuen en aquestes activitats, però per a nosaltres és molt difícil saber per què, quan és per dificultats econòmiques i per un altre factor, i no hem inventat una forma viable d'accedir a aquesta informació. També intentem posar a les activitats un preu màxim, un límit, però no és fàcil amb totes les accions, perquè tenen un cost”.

Aitor Idigoras i Lurdes Imaz demanen una major implicació de l'administració per a oferir activitats econòmiques o gratuïtes. A aquesta última se li ha preguntat si hi ha beques o subvencions per a poder participar expressament en activitats extraescolars, dirigides a persones en situació més vulnerable, però en general ens ha respost que no. Per a les AMPAs sí que hi ha subvencions, i pot ser una manera de subvencionar les activitats i canalitzar una oferta econòmica de qualitat, però Imaz ens ha subratllat que aquestes ajudes públiques són molt petites, “800-1.200 euros en un centre de dues línies, des del Govern Basc”. El panorama és més ampli entre els ajuntaments: “Alguns donen bones ajudes, però la tramitació és complexa i aquestes ajudes normalment no tenen en compte als alumnes amb necessitats especials que necessiten un suport personalitzat per a poder participar en aquesta mena d'activitats”.

D'un centre a un altre la diferència també pot ser gran, i l'oferta d'activitats extraescolars és molt escassa i pobra a vegades, si els pares, per exemple, no disposen de temps i recursos suficients per a implicar-se en l'organització, com en els centres amb moltes famílies en precarietat. Idiazabal ha reivindicat que l'ajuda pública hauria de prioritzar aquests centres: “L'Ajuntament hauria de prestar el suport directe a les escoles que queden al fons, fins i tot amb monitors, o si no ho fa l'AMPA, que l'Ajuntament organitzi activitats en aquestes escoles com la resta dels centres”.

El carrer i l'acadèmia
També es nota una tendència a l'altre extrem: a vegades els fills s'apunten en massa coses, passen moltes hores en activitats orientades, i al final podem acabar estressant als nens, o els nens poden acabar sense saber què fer en l'oci lliure, sense poder jugar i avorrir-se. Els experts subratllen la importància de l'equilibri, reservar cada dia un temps lliure per a jugar, per a interioritzar el que s'ha fet en el dia, per a crear, per a fer coses a casa… “També cal donar importància al joc lliure, perquè avui tenim tot molt orientat, les places i els parcs haurien de recuperar la importància d'antany”, diu Ainhoa Pinedo, de l'associació Hezen. Però el desequilibri també és evident: alguns poden optar per gaudir d'un oci més tranquil limitant les activitats, però el pas de les tardes pel carrer és un camí abrupte per als més vulnerables de la societat.