Sala plena de públic i ponents. Dominaven les dones gitanes, però també hi havia lloc per als quals no som gitanos i per als homes. De fet, el 5 d'octubre es va publicar l'I. Era el tercer i últim dia del Congrés Internacional i, a diferència dels dos anteriors, va ser una jornada oberta al públic en general. En la primera només van participar persones gitanes i en la segona només dones gitanes. L'últim dia, per contra, també hi haurà qui o qui mirant fora de la sala, ja que es va emetre tot l'esdeveniment en streaming.
Les jornades van ser organitzades per AMUGE, associació de dones gitanes d'Euskadi, i Romi Berriak, associació de joves gitanos per la igualtat. Al llarg de tres intensos dies, la comunitat internacional va reunir ponents i participants: Es van acostar des de Romania, Alemanya, Portugal, Amèrica Llatina, Albània, Països Catalans, Madrid, Aragó i Andalusia, entre altres, per a abordar l'antitzdominismo de gènere des de múltiples branques. Les violacions de drets humans, les polítiques públiques, la interseccionalitat, la diversitat funcional, l'etnosexismo i la memòria històrica van ser alguns dels temes tractats, amb un curs de romanisme.
Noemi Amaya, membre d'AMUGE, va explicar que l'antitziganismo de gènere és un masclisme específic que sofreixen les dones gitanes. “És un condicionament voluntari”, van assenyalar Andrea Zufiaurre i Alejandra Moreno. “Aquesta deshumanització produeix ràbia, incapacitat, sofriment, tristesa, dolor i gran empipament”. En aquestes jornades es va intentar concretar aquesta violència des de les vivències pròpies, encara que no van aconseguir una definició tancada. Com deia Sandra Heredia, durant milers d'anys han sofert una dràstica romafobia [també terme antitziganismo] i “és impossible definir-la a mitjan matí”. El debat, a més, està en el concepte de gènere antitziganismo o antitziganismo interseccional. En la cerca d'aquesta definició es van plantejar dos aspectes: d'una banda, el treball de reflexió i construcció de pensament entre les dones gitanes i, per un altre, el treball i el diàleg amb la resta de la societat basca.
Per a això van aprofitar l'última sessió. Va ser una plaça per a presentar les conclusions dels dos dies anteriors, però també va tenir lloc la creativitat. El monòleg gitano com un Castell de Silvia Agüero i la corona de les dones gitanes feministes Gure Golé, van seguir una intensa sessió de dues hores. Malgrat organitzar jornades internacionals pioneres de tres dies, el cansament no apareixia en cap lloc. Però sí força, energia, emoció i, com no, ràbia i reivindicació.
Com deia, el segon dia de les jornades les dones gitanes van ser les protagonistes. Es van dividir en grups per a reflexionar sobre les violències transistémicas, l'ocupació, els drets socials, l'educació, la salut i els discursos d'odi. Per a començar a destacar una de les conclusions que van exposar, fa falta espais per a “continuar reflexionant”. “Fa temps que teníem la necessitat de debatre sobre això”, van manifestar amb la reivindicació d'espais no mixtos. Tamara Clavería, coordinadora d'Amug, va assenyalar que els espais de confiança per a expressar-se lliurement i desenvolupar el seu propi pensament són imprescindibles i que continuaran exigint. “Tenim molt a dir”, va subratllar María Hernández en la seva intervenció i va recordar a María Filigrana, membre de Fakali: “No és que ara el feminisme ens ha cridat l'atenció i hem començat a reflexionar sobre això, el feminisme ens ha travessat durant segles i sempre hem estat feministes abans que naixés el propi moviment”.
Malgrat la seva disposició a debatre constantment, van explicar clarament que la càrrega de l'antitzdominismo de gènere no és exclusiva d'ells. Van reivindicar en diverses ocasions el suport de tot el poble gitano i les aliances de moviments socials formats per no gitanos. Hernández, per exemple, va sorprendre que a pesar que el 80% dels permisos dels mercats de carrer estan en nom de les dones, no perceben el suport que reben altres sectors feminitzats els qui treballen en aquest àmbit.
A poc a poc, entre totes les dones que van prendre la paraula, van augmentar les discriminacions que sofreixen per gitanes en diferents àmbits, ressaltant que la persecució és sistemàtica i recordant que l'antitziganismo és una vulneració de drets humans. Van destacar que la violència és transistémica, i que la classe, la religió, l'orientació sexual, la migració, la territorialitat, la diversitat funcional… influeix en l'encreuament de discriminacions.
També van destacar la persecució cultural que es va viure al llarg dels segles, com l'opressió lingüística, el vestit o l'educació. A això cal afegir l'apropiació cultural de la indústria cultural i musical i els clixés difosos a través d'ella.
La infantilització i el menyspreu, no obstant això, es perceben en qualsevol lloc: en l'educació, en el sistema sanitari, en els plans d'ocupabilitat… Això últim ho va assenyalar Hernández: “Han posat sobre nosaltres el focus de l'ocupabilitat: ens ensenyen com vestir-nos i parlar en una entrevista de treball, però la realitat és diferent, les empreses no ens contracten perquè són racistes”.
També van parlar dels estereotips que se'ls atribueixen: “Falta d'expectatives per a nosaltres, considerar-ho un lladre, una idea que no cuidem dels nostres fills…”. Els prejudicis tenen a més un caràcter de gènere: mentre les dones són considerades submises i enganyoses, els homes són considerats violents i masclistes. Tot això marca, d'una banda, la vida de les nenes que se senten infravalorades des del naixement i, per un altre, obre el camí a discursos d'odi i delictes.
Les vivències han servit de base per a construir la teoria. Davant la discriminació presentada es van formular nombroses i concretes propostes. En educació, per exemple, van reivindicar la formació dels professionals, l'aposta per l'escola pública, la reparació del deute històric i la implicació de tota la comunitat. En salut, per part seva, van sol·licitar la posada en valor i el reconeixement dels sabers i costums del poble gitano, juntament amb el manteniment dels valors de la cooperació i la solidaritat a través de la formació intercultural.
En matèria d'ocupació i drets socials, van posar sobre la taula el dret a una vida sense pobresa, eliminant les traves d'accés i manteniment dels llocs de treball, facilitant l'autoocupació i eliminant el condicionament de les subvencions. Odioto no sols va subratllar la responsabilitat de la societat i dels mitjans de comunicació, sinó la necessitat de respondre i no silenciar les agressions.
“Hem de donar continuïtat al projecte polític i aprofundir en el debat”, va dir Heredia. Va subratllar que per a això cal tenir en compte la diversitat i la complexitat de les vivències, i que tenen molt a aprendre dels membres negres i indígenes. Entre les paraules d'agraïment infinites van destacar la necessitat de la unitat.
Clavería va tancar el programa amb una anomenada a una forta aliança internacional: “Fa tres anys V País Basc. Quan participem en les Jornades Feministes us convidem a sumar-vos a aquesta sòlida aliança internacional. Volem que sigui horitzontal, però els protagonistes som les dones. Obrirem un document i us demanem la vostra adhesió a aquesta aliança”.
Moltes vegades, després de mirar les boires des de la meva casa, m'ha ocorregut no agafar paraigua, encara que sàpiga que acabaré de xopar. Per què serà? Tal vegada no li ve de gust agafar el paraigua? Potser amb l'esperança que no em mulli? Malgrat tot, la conclusió ha... [+]
El desastre provocat per la gota freda a València ens ha deixat imatges dramàtiques, tant per les conseqüències immediates que ha tingut, com perquè ens ha avançat el futur que ens espera: que aquest tipus de fenòmens climàtics extrems seran cada vegada més nombrosos i... [+]
Udan izandako indarkeria kasuen gorakada batetik, eta hainbat gizonezkok mugimendu feministak antolaturiko ekitaldiak boikotatu dituztela bestetik, Bortziriak, Xareta, Azkain, Bertizarana, Malerreka eta Baztango mugimendu feministek, erakunde publikoen konpromiso irmoa exijitu... [+]