Com James Bond, Ane Gebara AKA Lola del Rigodón, o l'antiga inspectora, i Josune Vélez de Mendizabal, investigadora novençana, bella i ambiciosa AKA Susana Hotkins.

Enfront d'un bionbo que em sona, una habitació d'una casa. En el centre, un mort. Els Bobè Bobé (H) presenta com un thriller absurd l'habitació contigua. L'experiència i les actituds àgils de Rigodón davant Hotkins massa motivat. Un cafè, dos, tres… Un tall de civada amb llet i buit. Per a adonar-se, l'escena del crim s'omple de gots de cartó.

Observacions, testimoniatges, gravacions. Però res. A mesura que avancen els dies no hi ha manera de conèixer la mort. La parella fa el que pot: l'atenció i la veritat són els instruments més valuosos del més antic. El més jove, per part seva, ha realitzat els màsters ITT, OCO i BTB, i sospita que hi ha algun espectre a casa. Però no és ningú i haurà de renunciar a les tècniques innovadores apreses. “Cada mort et deixarà una imatge que no t'oblidaràs, Hotkins”, de la mà de Rigodon.

Ocasionalment va la llum. I de tant en tant se sent el timbre sonor del telèfon. No hi ha ningú a l'altre costat del telèfon. O sí? Contínuament estan fent ximpleries: sorolls estranys amb la boca, moviments asseguts o acudits dolents, jugant amb els xoriços... Tots riem, però algun gairebé explota. Però això és seriós. Alguna cosa camina a l'habitació del costat i deixa a un mort. Qui o què? No m'ha quedat clar si ha estat un vel gegant o un xurro com un llum de botifarres. Evoquen històries i fantasmes del passat. També un tiroteig. Llavors sí que aclareixi el cas.

Ha estat tota una experiència anar fins a la punta de Zabalgana el dissabte a la nit, però ha valgut la pena tornar a l'obra del tandem, dirigit per Jason Guerra. És un treball preparat amb manyaga, i segur entre molts riures, que acaba de sortir del forn. Preferiblement acostin-se a veure'ls, o millor, acostin-se als seus pobles i barris. És una cosa seriosa, però sobretot absurd.