Has viscut en molts llocs del món. Com?

Sempre he tingut un peu a Euskal Herria i el segon peu és el que he tingut en aquests llocs. Conèixer les relacions i cultures internacionals sempre ha estat molt present a casa. També ens han impulsat l'interès per la democràcia i els drets humans. Formava part d'una organització no governamental que formava part d'una federació europea i necessitava un representant en una plataforma d'associacions juvenils. Aquí vaig començar a treballar com a voluntari a nivell europeu.

Vaig viure a Bèlgica d'Erasmus i com a basc Bèlgica era molt interessant: en una federació, multiculturalitat, pluralitat política… Quan vaig acabar la universitat, van treure una oferta de treball en les institucions europees i d'aquí vaig passar a la Comissió Europea. Llavors va començar la Comissió Europea en el procés de descentralització i em van oferir un lloc en la delegació que s'anava a obrir a l'Índia. No sabia res de l'Índia, només coneixia a Ghandi. Vaig ser molt content.

Després vaig tornar a Brussel·les; després vaig tornar a l'Índia i més tard a Tailàndia. Des de fa dos anys tinc tots dos peus a Euskal Herria i la intenció és seguir així de moment.

Què t'ha donat aquest recorregut?

He vist que com a cultura tenim diferències, però també les que tenim en comú són moltes. La salut, el medi ambient, els drets humans… són temes comuns a tot el món. I és compatible treballar per ells i reforçar la teva personalitat diferenciada, la teva marca. He vist que soc molt mundial i molt local. M'ha confirmat i m'ha enfortit en la identitat basca. També he afegit en el camí la identitat europea.

Crec que vaig anar a buscar maneres de treballar en altres pobles. Des del moment en què vaig ser, vaig imaginar que anava a vestir-me de contingut i coneixement a l'estranger. Que aprendria, que tindria desenvolupament professional i que tornaria a aplicar aquests coneixements a Euskal Herria. Però quan he tornat m'he adonat que potser el més valuós que he portat és una mica més que experiència personal, més que coneixement. Les relacions interculturals que hi ha hagut, les experiències, l'haver provat diferents formes de vida i el que això et dona.

Al llarg del seu recorregut pel món han format una família. Família plurilingüe. Com han funcionat en relació amb les llengües?

A casa tenim tres llengües. El meu pare parla amb la seva filla en alemany; jo amb la filla en basca; i els pares en anglès. El funcionament no ha estat complicat. Le proponí al meu pare que ho fes en una sola llengua i jo ho he fet sempre. Quan a la seva filla li falta una paraula, ens la diu en un altre idioma, però nosaltres mantenim la llengua i li responem parlant de com es diu aquesta paraula en la nostra llengua. Per exemple: "Vull Water". Vols aigua?

Aquest canal es consolida i s'aferma l'idioma d'ús. En els nostres menjars les tres llengües són presents i complementàries en la taula.

És habitual aquest plurilingüisme en el vostre entorn? Com veu la gent?

En tornar aquí m'he adonat del que la monolingüisme i la cultura unitària està interioritzada en la ment de la gent. Encara que es veu i se sent major diversitat, sembla que si utilitzes una llengua menysprea a una altra.

Un portuguès i un basc van fundar a Àustria nens que van ingressar a l'escola alemanya a Bilbao. Descobreixen que diversos pares van triar aquesta escola perquè els seus fills no haguessin d'aprendre basc. Si senten parlar en basc amb els seus fills, aquests pares miren malament, però si ho fan en anglès o alemany no hi ha problema.

Tenim un gran desafiament no sols de viure en una sola llengua, sinó de frustrar-nos. Sé que ara com ara no és possible viure només en basc, però també vull viure en basc.

Bèlgica i l'Índia són multilingües. A Bèlgica la distribució és per àmbits territorials. Però a l'Índia tots els dies la gent utilitza dues o tres llengües. Gent de qualsevol classe, fins i tot sense escolaritzar. Estudien en el treball, a casa i en qualsevol lloc. Aquí es diu que és difícil aprendre idiomes, però qualsevol cosa és difícil si no dona sentit o utilitat. Per a nosaltres, a la nostra casa, ha estat fàcil, còmode, natural i bonic.

En 2020 la seva filla va arribar a viure a Bilbao amb nou anys, basc, alemany i anglès.

Abans també vam ser aquí alguns estius. Ara hem vingut en període de pandèmia. Ens van donar lloc en una escola pública des del Departament d'Educació. L'escola i el tutor ens van rebre molt bé, li van ensenyar les instal·lacions i els materials a la seva filla, però en arribar no va haver-hi classes durant unes setmanes pel tancament. Mentrestant, vam mantenir a la nostra filla matriculada a l'escola de Bangkok durant tres mesos. Al final d'aquest curs el tutor li va enviar un vídeo que van gravar els seus companys per a donar la benvinguda a la seva filla. Amb una cançó en basca, però la meitat dels seus companys parlava en castellà. Van demanar als pares que gravessin els missatges curts i molts ho van fer en castellà.

El mes de setembre següent, quan va començar el curs, la filla tornava sorpresa per la dificultat que tenien els seus companys per a parlar en basc. Em deia que volia anar a una escola en basca. Però estava en el model D! Més tard vaig saber que el nen va passar gairebé dos mesos parlant molt poc. Era capaç de comunicar-se en castellà per a Nadal. Alguns companys i professors no li creuen a vegades quan li falta una paraula en castellà. Es desembolica bé, però li falta vocabulari, sinònims… Es dona per descomptat el coneixement del castellà.

Hi ha alguns companys que fan un esforç especial en basc. Pares d'origen estranger o famílies multilingües d'origen.

I com porta la filla aquestes vivències relacionades amb les llengües?

L'escola em deia que animés a la meva filla a mantenir el basc i a parlar en basc. Però la meva filla no és un heroi. A l'escola vol ser com els altres i no està disposat a suportar aquesta càrrega. Observa que els que li envolten utilitzen el castellà i que no desembolicar-se correctament en castellà fa rar. Fa uns mesos sortim del concert de Kantu bat gara i a continuació em va dir “m'ha llevat la vergonya de fer basca, però al carrer no a l'escola”.

El primer curs va ser marcat per aquesta sorpresa: la dificultat de l'entorn i la falta d'ambient escolar en basc. A mi també em va quedar clar que soc pare d'un nen basc i estranger.

Ha necessitat reforç per a alfabetitzar-se en basc i ha estat en el programa HIPI de Reforç Lingüístic com a nou alumne. Entre altres coses, va fer una presentació als seus companys per a comptar la seva trajectòria, el seu territori i com ha viscut. I ho va fer amb molta il·lusió. Els altres també entenen millor la seva situació des de llavors. I li plantegem al professor que tots els companys fessin una presentació similar.

I quant a les activitats extraescolars, quines opcions heu tingut?

Estudia en diferents programes a l'Escola de Música de Bilbao. La filla té relacions en basca amb el nou professor basc-navarrès i han quedat sorpresos a l'escola perquè no sabien que era capaç de parlar en basca. La relació individual s'estableix en basca i l'orquestra en bilingüe.

Volia anar a la catequesi i per a això vaig fer una petita recerca. Després de fer un tour a les esglésies de Bilbao, ens van traslladar del Bisbat a dues o tres esglésies. Al final hem sabut que a Bilbao s'ofereix la catequesi en basca en una sola parròquia. I hem aconseguit que les meves filles ho facin en basca, però aquesta informació no està disponible de manera senzilla.

També ha realitzat cursos de teatre i natació en basca. També va provar la dansa, era en castellà, però la va deixar en breu. La pilota basca també la fa en basca. En definitiva, en l'actualitat totes les activitats extraescolars estan en basca.

Tots han estat relacions i experiències enriquidores. No obstant això, s'observa que falten alguns hàbits i protocols. En més d'una ocasió, després d'una reunió amb els pares en castellà al començament del curs, he preguntat en quin idioma seran els cursos i ens hem adonat que tots els nens i nenes són euskaldunes i que els cursos es podien realitzar només en basc. Però un pare l'ha impulsat, l'Ajuntament hauria de tenir un protocol.

L'experiència en diferents escoles del món us ha permès conèixer diferents models educatius. Quant a la dinàmica de l'aula, quant a la relació amb els pares, com funcionen?

Quant a la metodologia, hem notat que la cosa no ha canviat: necessitat de memoritzar, molts estudis, no impulso a la cooperació…

Va estudiar a l'Índia a l'escola alemanya. Funcionaven lingüísticament amb dos professors. Un ho feia sempre en anglès i l'altre sempre en alemany. I els dies de la setmana estaven separats: a vegades l'alemany era l'idioma d'ensenyament i a vegades l'anglès. Això pot funcionar. No treballaven especialment la interculturalitat. Però la meitat del professorat era indi i l'altra meitat alemanya; la majoria dels alumnes eren europeus.

Va estar en una escola australiana a Tailàndia. La meitat dels alumnes eren tailandesos i l'altra meitat pertanyien a la resta del món. Això sí que era una escola internacional i intercultural! Celebraven una Setmana Internacional o Intercultural bastant habitual. Però, per exemple, quan treballaven el medi ambient, treballaven els problemes de tot el món, des de la perspectiva dels diferents països. Utilitzaven molt bé la diversitat dins de la classe: l'origen de cadascun, els coneixements, les cultures… A més treballaven per projectes, molts treballs en equip, molts debats i tertúlies…

La filla està molt sorpresa aquí, per exemple, amb la poca possibilitat que tenen els alumnes de parlar davant la classe. També llegeixen aquí molt menys que en altres escoles. I això també em sembla fonamental per a treballar la capacitació adequada en basca. La relació amb els pares també és molt diferent. No hi ha cultura per a implicar les famílies. La família i l'escola poden col·laborar molt.

També m'agradaria parlar de l'uniforme. Fins que la meva filla hagi de portar l'uniforme a l'escola australiana, haig de reconèixer que tenia un prejudici sobre l'uniforme. Per contra, després de quatre anys de vida amb l'uniforme, haig de reconèixer que soc partidari d'aquest. A més de ser un element igualitari, és un element que ajuda les famílies a estalviar temps i diners. Això sí, els locals són uniformes còmodes –adaptats a l'edat, per exemple, en lloc de faldilla pantalons–, no com molts que es veuen als carrers de Bilbao. La meva filla m'ha preguntat com és possible jugar amb alguns d'aquí. Tant a l'Índia com a Austràlia les escoles públiques i privades utilitzen l'uniforme. Els nens no devaluan la marca de roba o la freqüència de canviar-la. És compatible portar uniforme a l'escola amb el desenvolupament de la personalitat de cada nen.

Finalment, alguna cosa que crida l'atenció a la seva filla és que a l'escola d'aquí hi ha molt de futbol porteria, un altre esport o parc d'atraccions amb pocs espais.